Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.