Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era
plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de
Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu,
com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare
-és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per
tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició
i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans
-cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició
secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va
multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la
família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni
gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet,
a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi
patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li
van endossar: ell era Pons i Gomila.
Fins que no va morir, ma mare, que no era
menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i
s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record:
Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de
Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar
en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la
bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant,
que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.
Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als
vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial
dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També
explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal
temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va
esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha
al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del
Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres
es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant
Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La
batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de
la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de
l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei
ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà)
procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder
que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs. E
així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de
catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.
A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada