Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.