Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette