El noi del pijama de ratlles

Al voltant de cada llibre hi ha una experiència personal extraliterària. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la llibreria Didasko, aquí a Maó. És la llibreria on s’encarreguen els llibres de l’escola i no sé ben bé per què, però hi havia d’anar. Vaig pensar que aprofitaria per comprar-me alguna novel·la de literatura catalana. Tant els instituts de Secundària de Maó com l’Escola Oficial d’Idiomes hi encarreguen les seves lectures. Vaig escollir dues novel·les catalanes i precisament en aquell moment vaig pensar a demanar també quines eren les lectures d’anglès. Em vaig trobar que al primer curs del nivell Avançat de l'EOI havien posat The Boy in the Striped Pyjamas, de John Boyne. L’única notícia que em sonava de l’obra era que se n’acabava de rodar la versió cinematogràfica. Com que feia temps que no llegia en anglès i em venia de gust fer-ho però no sabia quina obra escollir que més o menys s’adigués amb el meu nivell, vaig decidir comprar el llibre. La il·lustració de la portada deixava bastant clar de què tractava la història.

He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.

El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.

No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...

Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.

* * *

Literatura dels KL

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser
(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas