Busna II (2005)

Ja torno a ser aquí... i mentre l’ordinador s’acaba de compondre vaig pensant en la narració futura. Us vull parlar de mi, ja ho he fet un poc de fet, però ara vull fer-ho en pla retrospectiu. Us he situat a Palma, la ciutat en la qual visc des de fa sis anys, no sempre en aquest pis, aquí serà el tercer any que hi seré, sóc de... És igual d’on sigui. Imagineu-vos el lloc que vulgueu, però rodejat per la mar. Jo sóc un home d’illa, “ein Inselmann” dirien en llengua alemanya, l’illoman diria en Josep Pla: he viscut aquí a Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. Fa dotze anys que em passeig per les Illes: Maó, Ciutadella, Eivissa, Palma. Hi va haver un parèntesi de terra ferma durant set anys més de la meva vida, però sempre al costat de la mar, Barcelona. Però vull que m’imagineu allà on sóc ara, amb els meus anys, amb la meva feina, sense moltes coses... Aquest “sense moltes coses” m’ha sortit per inèrcia després d’un parell d’”ambs”. No us diré quants anys tinc -si voleu, els podeu contar- ni tampoc la meva professió, però sí que us faré saber, si és que mai no hi heu pensat, que el fet d’escriure també és una acció isolada, aïllada, que un desenvolupa quan està tot sol, tant si un hi està perquè vol o no. Un pot aprofitar el fet d’estar tot sol per escriure i un altre cercarà d’estar tot sol per poder escriure. El meu cas és més aviat el primer, encara que això tampoc no vol dir que sempre estigui tot sol, de vegades estic ben acompanyat i d’altres estic molt ben acompanyat. Escriure no és el més important per a mi. De fet, tampoc no visc d’això. Però podeu imaginar-vos sense cap problema que sóc un escriptor reconegut que es guanya les garrofes que gasta amb els llibres que ven aquí i a l’estranger, traduïts, és clar. I també us podeu imaginar que com a escriptor no em falten històries per contar.
Imagineu-vos encara que sóc una persona moderna, encara que no sàpiga quines són exactament les característiques d’una persona moderna. Quines paraules, quines idees associaríeu a una persona moderna, quines imatges, quines coses? Comencem per les coses, perquè com que ja he dit abans que no en tenia moltes, acabarem aviat! No tinc cotxe, ni carnet, tinc una moto, una 49, i una bicicleta. La bicicleta és una eina important a la meva vida, la moto no la tinc a Palma. No tinc televisió, tinc llibres i aquest ordinador vell. No tinc microones, però com ja heu vist, cuino sovint a casa. Aquesta casa no és meva i tampoc no en posseeixo cap. Les possessions no fan per a mi. No estic hipotecat. Això darrer potser aniria en contra del que és una persona moderna, perquè és a l’ordre del dia hipotecar-se, però que tothom ho faci no vol dir que ho facin els moderns ni que estigui de moda. Hi ha moltes coses que es fan que són senzillament retrogrades.
La imatge!, la imatge és important per a mi i per a Palma. Palma s’emmiralla a la mar i es veu coronada per la catedral a l’inrevés. Mallorca és bella i Ciutat de Mallorca també ho és. La gent que hi passeja fa goig. La Serra arrecera la badia dels vents del nord. El clima és calorós o suau bona part de l’any, tret del novembre, desembre i febrer. Gener sol ser serè i diàfan. La pell es deixa veure i sentir. Que ningú no es pensi ara que això és Salvador de Bahia. No, no, això és Palma. Que no es pensi tampoc ningú que jo sóc Stefan Zweig! I ara per què se m’ha acudit aquest nom? Ja que hi sóc: Zweig va escriure sobre el Brasil i deia que era el país del futur. Mallorca té més passat que futur. Els bahians potser deuen sentir nostàlgia de les ancestres africanes. Mallorca s’havia enyorat ella mateixa i havia convertit el seu passat en mite. Els batecs de Palma ens arriben ara amortits per una pàtina de decadència, bella sí, però també alhora bruta. No som a un país nou i el pes del passat ens ha anihilat el sentiment de revolta. No sóc cap revolucionari jo. Quan algú es queixava dels països que no tenien herois, Bertolt Brecht li deia: “Malaurats els països que els necessiten!”. Això sí que és una persona moderna, una persona tal vegada no tant senzilla que viu a la selva ciutadana. Perdoneu aquestes darreres vomitades semierudites. Que serveixin com a primer apunt de la connexió entre Mallorca i Alemanya, un apunt cultural, enfora del Ballamann 6 de s’Arenal de Palma. Una persona moderna és una persona que vomita i que caga perquè fins a l’actualitat no s’havia vomitat ni cagat tant.