Article publicat al Diari Menorca (4.09.1998)
Durant aquest 1998 se celebra el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera dels Tres Rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, és a dir a l'Alemanya de la República de Weimar, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes i del seu consegüent exili, als països nòrdics primer i als Estats Units després. L’escenificació a casa nostra d’aquesta peça emblemàtica no hauria de ser entesa com un fet aïllat o merament casual, ja que en el fons ha representat la incorporació al món teatral menorquí d’una molt innovadora concepció escènica, una concepció del teatre que el mateix Brecht va encunyar amb el nom de Teatre Èpic.
El títol d’aquest escrit ha estat gairebé manllevat del nom d’un article que l’historiador de teatre Xavier Fàbregas va publicar a Serra d’Or: Brecht i el teatre èpic a Catalunya, en el qual ressenyava la tradició brechtiana al Principat, on el mes de juny de 1963 precisament aquesta obra, L’Òpera dels Tres Rals, va representar també el tret de sortida de l’escenificació d’obres de Brecht i d’altres autors, alemanys i catalans, que van emprar la seva mateixa tècnica teatral.
El protagonista de l’obra, Mackie Messer -Mac the Knife en anglès- és força conegut, degut en gran mesura a la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, fins al punt que tot sovint se sap qui és el personatge del lladre sense potser conèixer l’obra d’on va sorgir ni l’autor que li va donar cos. Aquest criminal heroi, al qual tot Londres atribuïa la gamma complerta dels actes delictius, inclòs el de gran proxeneta, no estava fitxat sorprenentment per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era –ves per on!- el seu millor amic d’ençà que havien servit junts l’Exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, per bé que en camps diametralment oposats. En comptar amb la connivència del seu amic policia, Mackie Navalla exercia els seus delictes amb impunitat, però això es va acabar quan va gosar casar-se d’amagat amb la filla de Jonathan Jeremiah Peachum, la innocent Poly, després d’haver-la seduït.
Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.
A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.
Aquell juny de 1963 a Barcelona L’Òpera dels Tres Rals va adquirir un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, mitja hora abans de la representació va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme. I el cas és que el general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat. L’explicació que en va donar l’actual president de la Xunta es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre.
L’Òpera dels Tres Rals enceta tant al Principat com a la nostra illa un tipus de teatre que intenta fer sortir a la llum el funcionament corrupte de la nostra societat, destapar aquelles situacions d’injustícia que l’ús i el fet de no haver estat qüestionades han fet esdevenir quotidianes, normals, inqüestionables i fins i tot evidents; fins al punt que un pot arribar a creure que són així per sentit comú. Massa sovint allò que arriba a legitimar l’estat de les coses, i doncs també de les injustes, la seva raó de ser, és precisament el fet d’haver-se perpetuat, d’haver-se convertit en tradició. Haureu sentit a dir: “això ha de ser així perquè sempre ho ha estat”. Amb el teatre èpic Brecht desemmascara l’engranatge viciat dels lligams econòmics, dels mecanismes socials i, de retruc, de les relacions humanes del món en què vivim i és per això que les seves obres esdevenen font de coneixement, procés de conscienciació i presa de posició davant de les múltiples injustícies assimilades ja en els gens de la nostra cultura.
A L’Òpera dels Tres Rals Brecht es planteja una problemàtica social en l’espai i en el temps que és traslladable a altres realitats enfora d’aquell marc temporal i espaial, de tal manera que l’espectador, un cop distanciat de la seva immediatesa quotidiana, hi pot reconèixer el seu present: la impunitat amb què actuen els criminals, la complicitat institucional amb el crim, l’ús de la coerció, del suborn, de l’engany, de l’extorsió, l’apropiació privada d’allò que és públic, el poder fàctic de les classes avantatjades, el fet d’aprofitar-se econòmicament de les necessitats, de les misèries del proïsme, la hiperinsensibilitat de la nostra societat davant les injustícies (la pobresa, la guerra, l’assassinat, la tortura ...), la hipocresia, les aparences, els tractes de favor ... Que cadascú hi posi els exemples que li siguin més propers. Una de les virtuts d’aquest gran autor, del qual enguany es compleixen els cent anys del naixement, és, en darrer terme, haver sabut conjuminar aquest aprenentatge de vida en què es converteix el seu teatre amb grans dosis d’amenitat.
* * *
Arribats els mesos d’estiu de 1779, els membres de la cort imperial vienesa emprenien el camí cap a Laxenburg a fi de passar-hi descansant, lluny de la ciutat emmurallada, l’època més calorosa de l’any. L’Emperadriu havia fet convertir l’antic i primigeni palau medieval de caça en residència d’estiu de la seva família, en l’anomenat Blauer Hof. Amb la decisió d’estiuejar-hi, Maria Teresa havia arrossegat l’alta noblesa vienesa a construir-hi també els seus nous palaus d’estiu. Kaunitz, que feia més de vint anys s’hi havia apartat a reflexionar tranquil·lament sobre la nova aliança amb França, acostumava també a fer-hi una part de la temporada, tot i que durant l’altra visitava freqüentment les seves possessions d’Austerlitz, que necessitaven així mateix un cert manteniment. Però a finals d’agost el Príncep es trobava a Laxenburg, perquè va ser des d’allà que va trametre una carta a Calbó, que havia restat a la ciutat.
