
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
dilluns, 26 de febrer de 2007
"Amado mio"

dilluns, 19 de febrer de 2007
Problemes de conducta i aplicació
Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Cellini, Perseu
mpons 2007
Març de 1778
Intencionadament apartat de la resta de joves pensionats de l’Imperi i sotmès a la vigilància estricta de Brunati, Calbó no devia poder fer gaires amics. Una de les poques amistats que va tenir, i que no sempre va ser fàcil, era la d’un altre menorquí que llavors vivia a Roma. Tal vegada degut en part a aquest aïllament i tres mesos després de l’entrevista amb Mengs, es constatava per primer cop un canvi d’actitud sobtat en el tarannà habitual de Calbó. El fins llavors treballador i disciplinat aprenent manifestava –segons paraules de Kaunitz a Brunati després d’haver-ne estat puntualment informat- “poca regla en la seva conducta i menys encara en la seva aplicació”. Un cop passat l’estiu, durant el qual Calbó va treballar en una obra original i el Príncep va estar rumiant la seva futura ocupació, el malhumorat estudiant va ser instat perquè es preparés per partir cap a Viena. Calbó va sortir amb el correu de Florència el vespre de l’últim dia d’octubre de 1778.
Intencionadament apartat de la resta de joves pensionats de l’Imperi i sotmès a la vigilància estricta de Brunati, Calbó no devia poder fer gaires amics. Una de les poques amistats que va tenir, i que no sempre va ser fàcil, era la d’un altre menorquí que llavors vivia a Roma. Tal vegada degut en part a aquest aïllament i tres mesos després de l’entrevista amb Mengs, es constatava per primer cop un canvi d’actitud sobtat en el tarannà habitual de Calbó. El fins llavors treballador i disciplinat aprenent manifestava –segons paraules de Kaunitz a Brunati després d’haver-ne estat puntualment informat- “poca regla en la seva conducta i menys encara en la seva aplicació”. Un cop passat l’estiu, durant el qual Calbó va treballar en una obra original i el Príncep va estar rumiant la seva futura ocupació, el malhumorat estudiant va ser instat perquè es preparés per partir cap a Viena. Calbó va sortir amb el correu de Florència el vespre de l’últim dia d’octubre de 1778.
divendres, 16 de febrer de 2007
Per a Eugenio! (My Chest, 2007)
Aquesta foto és ... És la meva primera foto al gran tour i l'he penjada perquè, després de
la divertida conversa d’ahir, volíem veure’ns les cares. M'ho vaig
passar molt bé parlant amb tu.
Per ser que era la primera vegada, ens vam dir un munt de coses maques, plenes de complicitat. Esper que això continuï així.
Esper amb ànsia saber més coses de tu,
esper amb deler poder construir molts més moments màgics.
dimecres, 14 de febrer de 2007
"El ansia"

Hola company d’ànsies!Gràcies per afegir-me als preferits del teu blog. No sé com has sabut que t’havia enllaçat a mi. Ho vaig fer perquè em van agradar el nom anhelant, el roig misteriós i el negre caliu, perquè -així com escrius al principi- tens cos sensible i ànima eròtica. Et vaig descobrir als blogs mascles i eres el millor, el menys maquinal, no gens mecànic, el més apassionat. Ara m’estic enganxant a tu i sé que ahir encenies els carrers de Barcelona amb la teva flama presa amb tots els sentits, revifat pel fred intens de l’hivern que crema, fent gala del teu desig incombustible de cercar el foc que t’apagui. Hagués volgut trobar-te per renéixer de les cendres i preguntar-te el teu nom d’au Fènix. Avui te m’has acostat amb la passió ideal d’un món de dos i jo vull dedicar-te aquest paradís íntim. Una besada!
* * *
I ara fa un any i en fa seixanta dos: Dresde
diumenge, 11 de febrer de 2007
Anton von Maron
)).jpg)
* És possible que no el volgués apartar de Maron, sinó dels pensionats de l'Imperi a fi que no se sapigués que Calbó també havia rebut una pensió.
dimecres, 7 de febrer de 2007
Palma, 06.02.05
Defora sonen els tambors de la rua de Carnaval. Aquest pis és sorollós, però ara hi estic tot sol i hi estic bé. Avui dematí he anat a veure l’exposició “De Millet a Matisse” del Gran Hotel. Diumenge passat vaig anar a veure la de cartells del Casal Solleric. D’aquí a una estona m’aixecaré per anar al cinema a veure “Ray” Charles. Vull disfrutar d’estar tot sol i aquesta, escriure un diari, és una de les activitats que puc fer per sentir-me millor. Palma és una ciutat que m’agrada i Nova York estic segur que també m’agradarà molt. Un dia després que en Joan se n’anés de casa, el mateix dia que ell viatjava cap a les Canàries, vaig enviar un missatge a na Joana per veure si encara era a temps de reservar bitllet d’avió per volar als Estats Units. Ara ja tenc la reserva feta, per al dia 26 de març, dos dies abans que parteixin ells. Ja que he decidit embarcar-me cap a Amèrica, vull aprofitar per fer-hi tants dies com pugui. Ara vull començar a organitzar el viatge, a fer-me un programa de les coses que hi vull fer. Ahir vaig conèixer en Toni. Havia quedat per dinar amb na Joana i n’Aina al Barco i en Toni també s’hi va apuntar. El primer que va fer quan ens vam veure va ser donar-me de conya els papers del divorci perquè els firmés. En Toni haurà batut el record de ser la persona amb qui he estat menys temps: el dia que me’l presenten ja se’m presenta amb els papers del divorci. Jo li dic en Toni d’Amsterdam, perquè la primera vegada que vam xerrar per telèfon mòbil ell era allà. M’aixec del llit per anar al cinema, que si no no hi arribaré a temps.
Som una altra vegada al llit, ell lloc d'aquesta casa on s'estat més calent. La pel·lícula m’ha agradat bastant. He sortit del cinema amb la primera idea aproximada de qui era Ray Charles. He sopat a casa d’un arròs de suc de musclos i de peix. M’he menjat una carxofa bullida amb vinagreta, així com les solia menjar a ca’n Tòfol. He trobat dues cridades d’en Joan al telèfon, li he enviat un missatge breu i tot seguit ell m’ha telefonat. Ha estat una conversa freda, la veritat: no sé ben bé que vol que li digui ara que ja se n’ha anat. Encara està malalt i diu que té trenta-vuit de febre i que sa mare el cuida, la qual cosa m’ha semblat que era un retret.
També vull deixar constància de l’èxit de les disfresses de divendres a l’Institut. Amb els alumnes vam guanyar el premi a la millor coreografia pel minuet que ens va mostrar a ballar en Miquel. Els hauríem pogut guanyar tots, els premis, vam ser els millors.
I ahir va fer un any:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)