Blei Bonet i Agústí Villaronga, ell mar en versió original

Aquest article ha estat publicat a la revista de cinema Blanc i Negre

De mostres, festivals i cicles de cinema, se'n fan molts i moltes: dedicats a un director, a un actor o a una actriu, a un país i a una època, a un continent, a un col·lectiu social, a un gènere determinat, a una tècnica cinematogràfica en concret, a un tema específic, etc., etc. Posats a fer classificacions, qui més qui manco té a les prestatgeries de casa seva tota una sèrie de pel·lícules en video o en DVD i, com que tothom té les seves afeccions i afinitats, hom les podria -hi ha qui de fet ho fa- seleccionar, ordenar i col·locar segons algun dels criteris just ara esmentats. En podria fins i tot fer un cicle i convidar a casa seva cada diumenge d'horabaixa dels mesos d'hivern el grup d'amics, aquell grup d'amics que sap del cert que té els mateixos interessos, o bé semblants, i gaudir de la projecció amb un cafè, un te o una cervesa i una cigarreta, per exemple, tots plegats asseguts al sofà, a la butaca o sobre l'estora blava amb uns quants coixins.

Quelcom així és el que m'ha ocorregut a mi avui dematí. No és el cas que particularment tengui moltes pel·lícules a casa meva. De fet, de res no em servirien, perquè no tenc ni televisió ni projector de vídeo ni de DVD. Malament ho tindria aleshores. Però sí que solec conservar dins d'una carpeta a casa meva el full informatiu de la pel·lícula que aquella horabaixa he anat a veure i que proporcionen alguns cinemes a fi de promocionar-la, aquell paper on es fa la sinopsi del film, on es recull la fixa tècnica i artística, l'any de producció, el país d'origen, alguna foto, algun comentari, etc. Quin o quins han estat els meus criteris per fer-ho? Els he classificat per llengües. Seia al sofà, al costat d'una tauleta. Damunt del sofà a l'esquerra les pel·lícules en versió original en anglès, a la dreta les que són en espanyol, damunt la taula, un muntet per a cadascuna, les que són en italià, francès i portugués -en aquest darrer cas eren gairebé totes pel·lícules brasileres- i enterra damunt l'estora grana les que eren en català, de fet solament una: El Mar. Més enllà apartat he desat també l'únic que era en alemany. En aquest cas, però, no perquè solament en tingués un, de full informatiu, sinó perquè ja tenc una carpeta amb arxivadors amb fundes de plàstic especialitzada amb films que o bé són en alemany o que d'alguna manera tenen a veure amb el món germànic. L'hi he arxivat. Això darrer és degut a la meva feina, no només a un hobby, treball amb aquest idioma.

El cert és que estic ferit -talment com aquell a qui li diuen "lletraferit"- per la qüestió lingüística. Per a mi, com aquell que sap valorar la temàtica, la fotografia, la música, l'ambientació, la caracterització, el vestuari, el guió, la trama o l'actuació dels actors, posem per cas, la qüestió lingüística és inseparable de totes les altres coses. L'entenc també com quelcom artístic, evidentment, com una part integrant d'allò que dóna qualitat a un artefacte de narració cinematogràfica. Aquell qui pot llegir una novel·la escrita originalment en anglès, en principi no va a cercar-ne una traducció castellana, perquè vol llegir les paraules justes que va escriure l'escriptor i fruir de la manera així com les va escriure, la manera com li fluïren una darrere l'altra pel seu caparró i les estampà al full blanc, en definitiva la manera com va crear aquella obra literària, l'estil, el registre, els símbols, la forma de veure el món a través d'aquella llengua, tot això i més. Una pel·lícula doblada és sempre una adaptació, no res autèntic. Aquella veu no té res a veure o molt poc amb la veu de la persona que actua, els sons, les paraules, les frases, els diàlegs, la veu en off, l'entonació, la ironia, les connotacions, les dites, les expressions... Sé que aquesta opinió no sempre s'accepta amb naturalitat i senzillesa i que de vegades porta polèmica, què hi farem?