26 de novembre 2018

Entorn de Harvey Milk




Harvey Milk va ser assassinat el 27 de novembre de 1978 a San Francisco als quaranta-vuit anys, però molt difícilment la notícia podia haver arribat aleshores a les orelles d’un al·lot d’un petit poble de l’illa de Menorca que acabava de fer els onze. De fet, aquell al·lot no sabria de l’existència d’aquell primer polític electe, activista i defensor dels drets de la lgtbi community de San Francisco i dels EEUU, fins trenta anys més tard, gràcies a Milk (2008), la pel·lícula de Gus van Sant protagonitzada per Sean Penn, el Gus van Sant de My Own Private Idaho (1991), aquella altra pel·lícula tan idolatrada pel jove de vint-i-cinc anys que llavors era a punt d’acabar els estudis a Barcelona i que havia quedat bocabadat davant la relació d’amistat entre River Phoenix i Keanu Reeves. Puc suposar amb qui vaig mirar aquesta primera pel·lícula i em demano insistentment on i quan exactament.

Quan en va tenir trenta-vuit, aquell al·lot -que per edat ja no era cap al·lot- va visitar San Francisco, dos anys abans de l’estrena de Milk. Era el juliol de 2006, però aleshores encara tampoc no en sabia res, doncs, del polític: la capital californiana va ser sobretot per a ell un combinat entre la Mission Dolores fundada pel franciscà mallorquí fra Juníper Serra i els Tales of The City d’Armistead Maupin, les històries de San Francisco publicades en llibre per primera vegada aquell mateix 1978 de l’assassinat. 

La punta dels dits de la generació beat va posar-la sobre el llom de la novel·la On the Road, de Jack Kerouac, comprada en una evocadora -i evocada- llibreria: ja no existeix, Cody’s Books, de fet probablement la mateixa de la presentació de The Night Listener, de Maupin, amb presència de l’autor, qui finalment va signar el llibre. Aquí és, a la meva biblioteca. La novel·la de Kerouac va acabar anys més tard in the air, és a dir oblidada en el seient d’un avió, molt probablement de retorn a l’illa. 

Howl (2010), la pel·lícula de Rob Epstein i Jeffrey Friedman, del mateix títol d’un poema d’Allen Ginsberg, sí que recordo haver-la mirat en un cinema de l’antic Berlín de l’est: Kino Central, també antic i alternatiu. Encara existeix. Epstein i Friedman són també els directors de The Celluloid Closet (1995), el documental basat en el llibre de Vito Russo que desvela les afinitats sexuals electives dels mites hollywoodencs del pare d’aquell al·lot, durant la segona meitat dels anys 1950, en aquell mateix poble d’aquella mateixa illa, ara molt sorprenentment. Rob Epstein va dirigir un documental sobre Harvey Milk, que tinc moltes ganes de mirar, però que encara no he trobat: The Times of Harvey Milk (1984).
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...