dimecres, 26 de desembre de 2018

Nicolau M. Rubió i Tudurí

Recordant el meu pare, un diumenge assolellat de mitjan novembre, devers una setmana abans que es complissin els vint-i-quatre anys de la seva mort, vaig agafar la bicicleta, vaig enfilar la davallada al port de Maó fins a la colàrsega, la carretera de Fornells fins a la caseta de caminers, dreceres a través fins al camí de Favàritx, i la vaig deixar fermada al costat d'una mata del camí de cavalls. Passant per davant del pou d'en Caldés, vaig arribar a peu fins a s'Arenalet, vaig fer una bona nedada i em vaig asseure al sol per eixugar-me, i a l'arena per començar a llegir No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al davant hi tenia la platja de Mongofre.

El lloc de Mongofre Nou pertanyia a Fernando, el germà de Nicolau. Tots dos junts havien anat de caceres a l'Àfrica, on s'ambientava la novel·la de Nicolau, i a les cases hi havia la pell i el cap dissecat d'un lleó, que jo havia vist per primera vegada feia trenta-set anys, quan en tenia solamente tretze, el mes de juny en acabar el darrer curs a l'escola de primària des Mercadal, durant la volta a l'illa de Menorca a peu, amb mestre i companys. A més de les pells de lleó, el vigilant de les cases també ens va mostrar les pells dels abrics, i els boàs  i els vestits del closet de la senyora.

El meu pare m'havia explicat que mentre ell havia fet feina a la capella del lloc de Mongofre -hi feia de mestre de cases els dissabtes-, el pintor barceloní Pere Pruna, que de jove havia conegut Picasso a París, enllestia els meravellosos frescos de la cúpula, que li havien estat encarregats pel seu amic Fernando, i que per això eren dedicats a Sant Ferran. Això va ser l'any de la neu de 1956. El meu pare tenia trenta anys i acabava de conèixer -o coneixeria ben aviat- la seva dona. La que devers deu anys després seria la meva mare feia pocs mesos que havia arribat a l'illa amb el seu germà, i finalment havia pogut trobar feina a la fàbrica de punt del poble.

Aquell mateix 1956, Nicolau, arquitecte, que havia estat director dels jardins de Barcelona, que havia dissenyat els jardins de Montjuïc per a l'exposició universal de 1929 i que feia uns deu anys havia tornat de París, on s'havia hagut d'exiliar com a conseqüència de la guerra civil espanyola perquè era republicà, va rebre l'encàrrec de col·laborar en el disseny de la ciutat jardí de Las Palmas de Gran Canària, dels jardins i dels parcs, com ara el de Doramas, que he visitat avui capvespre mateix, de camí cap a aquí. De fet, des de la divuitena planta de l'edifici atlàntic on aquests dies estic allotjat, es veu a vista d'ocell tot el que va ser el seu projecte a la ciutat. Ha estat una de les múltiples casualitats de la vida que justament el meu amic Luís hi tingui el pis. Ha estat també l'atzar que ha volgut jugar amb mi per descobrir tot aquest cúmul de coincidencias geogràfiques i vitals.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí hi va viure cinc anys, a Las Palmas, fins al 1961, el mateix any de la primera edició de No ho sap ningú, a la col·lecció del Club dels Novel·listes del Club Editor. Presumiblement, per tant, és precisament a Las Palmas on va escriure el llibre. 

dilluns, 26 de novembre de 2018

Entorn de Harvey Milk




Harvey Milk va ser assassinat el 27 de novembre de 1978 a San Francisco als quaranta-vuit anys, però molt difícilment la notícia podia haver arribat aleshores a les orelles d’un al·lot d’un petit poble de l’illa de Menorca que acabava de fer els onze. De fet, aquell al·lot no sabria de l’existència d’aquell primer polític electe, activista i defensor dels drets de la lgtbi community de San Francisco i dels EEUU, fins trenta anys més tard, gràcies a Milk (2008), la pel·lícula de Gus van Sant protagonitzada per Sean Penn, el Gus van Sant de My Own Private Idaho (1991), aquella altra pel·lícula tan idolatrada pel jove de vint-i-cinc anys que llavors era a punt d’acabar els estudis a Barcelona i que havia quedat bocabadat davant la relació d’amistat entre River Phoenix i Keanu Reeves. Puc suposar amb qui vaig mirar aquesta primera pel·lícula i em demano insistentment on i quan exactament.

Quan en va tenir trenta-vuit, aquell al·lot -que per edat ja no era cap al·lot- va visitar San Francisco, dos anys abans de l’estrena de Milk. Era el juliol de 2006, però aleshores encara tampoc no en sabia res, doncs, del polític: la capital californiana va ser sobretot per a ell un combinat entre la Mission Dolores fundada pel franciscà mallorquí fra Juníper Serra i els Tales of The City d’Armistead Maupin, les històries de San Francisco publicades en llibre per primera vegada aquell mateix 1978 de l’assassinat. 

La punta dels dits de la generació beat va posar-la sobre el llom de la novel·la On the Road, de Jack Kerouac, comprada en una evocadora -i evocada- llibreria: ja no existeix, Cody’s Books, de fet probablement la mateixa de la presentació de The Night Listener, de Maupin, amb presència de l’autor, qui finalment va signar el llibre. Aquí és, a la meva biblioteca. La novel·la de Kerouac va acabar anys més tard in the air, és a dir oblidada en el seient d’un avió, molt probablement de retorn a l’illa. 

Howl (2010), la pel·lícula de Rob Epstein i Jeffrey Friedman, del mateix títol d’un poema d’Allen Ginsberg, sí que recordo haver-la mirat en un cinema de l’antic Berlín de l’est: Kino Central, també antic i alternatiu. Encara existeix. Epstein i Friedman són també els directors de The Celluloid Closet (1995), el documental basat en el llibre de Vito Russo que desvela les afinitats sexuals electives dels mites hollywoodencs del pare d’aquell al·lot, durant la segona meitat dels anys 1950, en aquell mateix poble d’aquella mateixa illa, ara molt sorprenentment. Rob Epstein va dirigir un documental sobre Harvey Milk, que tinc moltes ganes de mirar, però que encara no he trobat: The Times of Harvey Milk (1984).
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...