08 de març 2015

París Versalles 2015



L’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó organitza curs rere curs un munt de viatges fora de l’Illa per als seus alumnes i professors. Entre aquests viatges hi ha el que fan a París els alumnes de llengua francesa de 1r de Batxillerat. Enguany he tingut l’ocasió de poder acompanyar deu alumnes amb el seu professor de francès a la capital. Com a professor de llengua alemanya que som, el viatge també ha estat el reflex de la bona sintonia entre les dues segones llengües estrangeres del centre, a manera d’”Entente Cordiale”.

Tot aprofitant el pont escolar de finals de febrer, alumnes i professors vam arribar a París el dimecres dia 25 de febrer després d’un llarg dia de vols amb escala a l’aeroport de Barcelona. Eren devers les vuit del vespre que sortíem del metro a la plaça de la Bastilla per anar al senzill hotel situat a una travessia del Faubourg Saint Antoine, on vam sortir a fer un mos després de deixar-hi la maleta.

El dijous dia 26 es va aixecar ennuvolat i humit, havia plogut. “Domage!”, havíem programat agafar el tren fins a Versalles i dinar de picnic als jardins del palau. Tot i que durant el matí afortunadament no va ploure -i que tampoc feia un fred excessiu per l’època de l’any en què estàvem-, l’ambient era trist i desangelat, amb les escultures dels jardins totes cobertes durant els freds mesos d’hivern. A principis d’estiu els jardins fan goig, però ara era molt millor aprofitar per visitar l’interior del palau. 

Si bé no era la primera vegada que visitava París i Versalles -havia visitat els jardins del Petit i del Gran Trianon en un viatge privat al mes de juliol-, sí que pel contrari era la meva primera visita al palau, aquell palau que havien imitat totes les corts europees en algun moment de la Història. La sensació que en vaig tenir a les sales, però, no va ser d’esplendor -com havia esperat de forma innocent, sinó de decadència, d’aquella decadència que va sobrevenir al palau a partir de l’esclat de la Revolució Francesa. Una sensació més confortable la van comportar, en canvi, les estances de Madame Victoire -una de les vuit filles de Lluís XV- a l’altra banda d’un pati interior de la planta baixa. La biblioteca, exquisida i recollida. Durant la jornada ens havia estat acompanyant Isabel, l’assistent de conversa francesa que durant el curs anterior havia estat a l’escola a Maó i que casualment és d’una petita ciutat dels voltants de Versalles.

En tornar a París va començar a ploure i les primeres vistes de Nôtre Dame i l’Hôtel de Ville, davant del qual hi havia la pista de patinatge, van ser un plugim passades per aigua. El gran hall del centre George Popidou ens va proporcionar redossa. En tot cas, la pluja no va fer impossible que acabéssim fent una passejada pel barri de Le Marais i que finalment anéssim a sopar de “fondue” a un restaurant del Quartier Latin. Al sopar ens va acompanyar Béatrice, professora d’anglès del Licée Colbert de París, un dels centres amb el qual l’Institut va tenir un projecte europeu entre els cursos 2010 i 2012.

10 de febrer 2015

Canvi de rumb



He pensat que publicaré al facebook les fotos dels cartells de les tres pel·lícules i que hi escriuré el que em passa pel cap: “Les tres pel·lícules que, ara fa gairebé trenta anys, van canviar el rumb de la meva vida”. El 1985 és l’any de producció de “My Beautiful Laundrette”, “The Kiss of the Spider Woman” i “A Room with a View”. Totes tres van ser estrenades de forma successiva a les cartelleres dels cinemes de Barcelona a partir de l’abril de 1986. Vivia a la ciutat des del mes de setembre i després d’aquella Setmana Santa m’havia traslladat del pis del carrer Mandri de la Bonanova al pis del carrer Bruc de l’Eixample. Aleshores estava matriculat a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat Central de Barcelona, però estava començant a pensar a dessistir i a redirigir els meus estudis.  Així com el teatre, la literatura i la vida -diguem-ne- bohèmia, el descobriment del cinema va tenir prou a veure amb la decisió d’un canvi de rumb.

“My Beautiful Laundrette” va ser una de les primeres pel·lícules per a la gran pantalla del director anglès Stephen Frears, a qui després vaig seguir la pista en els seus dos films posteriors -”Pick Up Your Ears” i “Sammy and Rosie Get Laid”-, de factura britànica. “Dangerous Liaisons” va representar un punt sorprenent d’inflexió. De la vida de dos joves il·lusionats a posar una bugaderia als suburbis de Londres a fi d’ocupar-se i ocupar-se’n, Frears ens traslladava tot d’un cop als castells nobles de la campanya francesa, on la més pèrfida i rància aristocràcia de la cort de París passava els mesos d’estiu vagarejant. Si bé a partir de llavors he vist altres pel·lícules seves, poc a poc el meu interès pel director va deixar de ser el mateix, potser amb un sentiment un pèl agre de decepció pel fet -segons m’ha semblat sempre des de llavors- que Frears hagués abandonat el cinema britànic per tal d’adoptar les formes de narrar del cinema nord-americà.

La pel·lícula era basada en “The Budda of Suburbia” de l’autor anglopaquistanès Hanif Kureishi, qui alhora n’era el guionista. La novel·la va arribar a ser traduïda al català, però abans havia intentat llegir-la en anglès. Segurament aleshores em va semblar més difícil del que probablement em resultaria avui, si conservés el llibre, pèrquè és un d’aquells llibres que et demanes què se n’ha fet... Crec recordar que quan vivia a Palma encara el tenia... En qualsevol cas, “The Body”, que sí que vaig llegir més tard, forma part de la meva biblioteca.

“The Kiss of the Spider Woman” va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la “El beso de la mujer araña”, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys “La traición de Rita Hayworth” del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. “The Kiss of the Spider Woman” va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.

Finalment, amb “A Room With a View” redescobria Edward Morgan Foster i descobria el director nord-americà James Ivory, qui en anys successius duria altres de les novel·les de l’escriptor londinenc al cinema: “Maurice”, “Howards End”... De fet, em pensava que la pel·lícula “Maurice” era anterior a “A Room With a View”, i no! En tot cas, de “Maurice” n’havia llegit primer la novel·la. Me n’havien regalat una edició castellana de Seix Barral i em recordo llegint-la estirat al llit de l’habitació del carrer Mandri, per descomptat –i amb certa mala consciència- en lloc d’intentar desxifrar els geroglífics matemàtics de la Facultat. La novel·la, la torn a tenir ara aquí sobre l’escriptori, dedicada i signada per l’actor Joaquim Cardona el dia de Sant Jordi de 1986. Foster no havia volgut que publiquessin “Maurice” fins després de la seva mort. “A Room With a View”, la tinc aquí en anglès pendent de llegir…

A la pantalla de les sales dels cinemes, a la de la televisió de la sala del pis del carrer Bruc de l’Eixample o als escenaris dels teatres de Barcelona, hi vaig veure multitud de pel·lícules i d’obres, entre aquella primavera de 1986 i la de l’any següent. A l’entremig m’havia passat l’estiu treballant de regidor en el teatre Condal del Paral·lel de Barcelona i havia fet preinscripcions a les universitats de Barcelona a fi de poder fer Lletres. Al setembre em vaig matricular a la Facultat de Filologia de la Universitat Autònoma.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...