dimecres, 19 de febrer de 2014

L'emperador alemany Guillem II de Prússia a Menorca, 1904


La meva àvia Guida va néixer el 1900.  Quan la història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de vida, de maneres de pensar o de gustos.  Això em succeeix també amb els altres avis -i amb els meus pares.  Però dels quatre avis sobretot em passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a ella sí que la recordo bé.  Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels seus dos fills, la meva tia i el meu pare.  Va morir que jo feia el primer curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.

Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia Guida, el 1904.  Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc personal amb el temps.  Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual enguany es commemora, per tant, el centenari.  

La meva àvia era d’una família pagesa del terme des Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria.  Els seus pares n’eren els amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc abans d’arribar a la costa.  Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n fan redossa les immenses dunes de la platja.  

Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou.  Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament.   Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.

El 22 de març d’aquell 1904, a uns quants quilòmetres de distància des Mercadal i Ferreries, a Maó, el vigia de la torre de Binisermenya va anunciar -a les vuit i mitja d’aquell matí de bon temps- l’arribada a la bocana del port de dos bucs alemanys: l’un, el König Albert, amb un personatge força eminent a bord, l’emperador Guillem II de Prússia.  El vaixell venia escortat per un cuirassat de l’armada, el Friedrich Karl.  Tots dos bucs es dirigien a Nàpols i a l’illa de Capri, on -segons la versió exclusivament oficial- l’emperador volia visitar la seva germana. Les bateries de la Mola van disparar vint-i-una salves de salutació i al port s’hi va aplegar tota una gernació encuriosida.  El buc imperial a vapor va fondejar finalment davant de Cala Figuera.  


A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys, el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia- d’una febre maligna.  

A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo.  A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil recorregut pel port amb la barca.  Un cop novament a bord del König Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar les vint-i-una canonades de comiat.  Els dos bucs imperials prengueren rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.  


Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de Maó.  La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.  

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...