19 de febrer 2014

L'emperador alemany Guillem II de Prússia a Menorca, 1904


La meva àvia Guida va néixer el 1900.  Quan la història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de vida, de maneres de pensar o de gustos.  Això em succeeix també amb els altres avis -i amb els meus pares.  Però dels quatre avis sobretot em passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a ella sí que la recordo bé.  Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels seus dos fills, la meva tia i el meu pare.  Va morir que jo feia el primer curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.

Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia Guida, el 1904.  Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc personal amb el temps.  Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual enguany es commemora, per tant, el centenari.  

La meva àvia era d’una família pagesa del terme des Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria.  Els seus pares n’eren els amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc abans d’arribar a la costa.  Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n fan redossa les immenses dunes de la platja.  

Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou.  Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament.   Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.

El 22 de març d’aquell 1904, a uns quants quilòmetres de distància des Mercadal i Ferreries, a Maó, el vigia de la torre de Binisermenya va anunciar -a les vuit i mitja d’aquell matí de bon temps- l’arribada a la bocana del port de dos bucs alemanys: l’un, el König Albert, amb un personatge força eminent a bord, l’emperador Guillem II de Prússia.  El vaixell venia escortat per un cuirassat de l’armada, el Friedrich Karl.  Tots dos bucs es dirigien a Nàpols i a l’illa de Capri, on -segons la versió exclusivament oficial- l’emperador volia visitar la seva germana. Les bateries de la Mola van disparar vint-i-una salves de salutació i al port s’hi va aplegar tota una gernació encuriosida.  El buc imperial a vapor va fondejar finalment davant de Cala Figuera.  


A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys, el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia- d’una febre maligna.  

A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo.  A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil recorregut pel port amb la barca.  Un cop novament a bord del König Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar les vint-i-una canonades de comiat.  Els dos bucs imperials prengueren rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.  


Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de Maó.  La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.  

11 de febrer 2014

Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé
Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...