Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.