dilluns, 20 de gener de 2014

Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.


Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mauthausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

1 comentari:

Javier ha dit...

No es pot llegir això sense sentir una freda esgarrifança a la esquena.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...