dimarts, 11 de març de 2014

La Columna de la Victòria, Berlín. Die Siegessäule



Immers en els preparatius del meu pròxim viatge a Berlín d’aquí a quinze dies i en els antecedents de la Primera Guerra Mundial enguany que es commemora el centenari de l’inici... Per això fem ara un altre viatge retrospectiu en el temps i ens plantem al 1873 a la Königplatz, mentre s’hi estava erigint la Siegessäule, la Columna de la Victòria. A la daurada Victòria, die Goldelse en boca popular, se la va representar alada, amb corona de llorer i estendard. Al cap, l’elm amb l’àliga imperial d’ales obertes. La columna era erigida en motiu de les victòries de Prússia dels darrers anys i de la creació del Segon Imperi Alemany. 

L’última victòria havia estat la de 1871 contra França. Al mes de gener durant l’ocupació de París, Guillem I de Prússia havia estat nomenat emperador de l'Imperi Alemany al palau de Versalles i el 2 de setembre el seu exèrcit, dotat dels nous canons de la factoria Krupp, havia guanyat definitivament la guerra a la Batalla de Sedan. L’emperador Napoleó III de França va capitular i fou fet presoner. Per als alemanys, tant per als dels països de la Lliga Nord-alemanya com per als alemanys dels països del sud, Wüttenberg i Baviera, el dia de la victòria a la Batalla de Sedan es va convertir en el dia nacional d’Alemanya: Sedanstag. El ministre president de Prússia, Otto von Bismarck, va ser nomenat canceller del nou imperi.

Des de la construcció de la Siegessäule a la Königplatz davant del Reichstag i fins a la mort de l’emperador Guillem I el 1888 als noranta un anys, el canceller Bismarck va cercar l’aliança de l’imperi alemany amb l’austro-hongarès i amb el rus. La lliga dels tres emperadors: Guillem I, Francesc Josep I i Nicolau II. Si bé la doble aliança dels poders del centre d’Europa finalment va quallar, Otto von Bismarck no va poder veure culminar el seu sistema d’aliances, entre d’altres coses perquè va ser cessat com a canceller dos anys després de la coronació de Guillem II de Prússia com a nou emperador. Començava una altra era en què el nou monarca volia escollir els seus consellers de forma personal.


)

dimecres, 19 de febrer de 2014

L'emperador alemany Guillem II de Prússia a Menorca, 1904


La meva àvia Guida va néixer el 1900.  Quan la història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de vida, de maneres de pensar o de gustos.  Això em succeeix també amb els altres avis -i amb els meus pares.  Però dels quatre avis sobretot em passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a ella sí que la recordo bé.  Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels seus dos fills, la meva tia i el meu pare.  Va morir que jo feia el primer curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.

Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia Guida, el 1904.  Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc personal amb el temps.  Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual enguany es commemora, per tant, el centenari.  

La meva àvia era d’una família pagesa del terme des Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria.  Els seus pares n’eren els amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc abans d’arribar a la costa.  Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n fan redossa les immenses dunes de la platja.  

Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou.  Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament.   Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.

El 22 de març d’aquell 1904, a uns quants quilòmetres de distància des Mercadal i Ferreries, a Maó, el vigia de la torre de Binisermenya va anunciar -a les vuit i mitja d’aquell matí de bon temps- l’arribada a la bocana del port de dos bucs alemanys: l’un, el König Albert, amb un personatge força eminent a bord, l’emperador Guillem II de Prússia.  El vaixell venia escortat per un cuirassat de l’armada, el Friedrich Karl.  Tots dos bucs es dirigien a Nàpols i a l’illa de Capri, on -segons la versió exclusivament oficial- l’emperador volia visitar la seva germana. Les bateries de la Mola van disparar vint-i-una salves de salutació i al port s’hi va aplegar tota una gernació encuriosida.  El buc imperial a vapor va fondejar finalment davant de Cala Figuera.  


A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys, el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia- d’una febre maligna.  

A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo.  A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil recorregut pel port amb la barca.  Un cop novament a bord del König Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar les vint-i-una canonades de comiat.  Els dos bucs imperials prengueren rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.  


Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de Maó.  La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.  

dimarts, 11 de febrer de 2014

Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé
Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

dilluns, 20 de gener de 2014

Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.


Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mauthausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

Sant Sebastià, Pierre et Gilles


M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

dilluns, 13 de gener de 2014

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular


Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.



diumenge, 5 de gener de 2014

Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...