19 de desembre 2013

Francesc de Borja Moll i el TIL


El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el carnet de conduir.  Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor, escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc.  En un país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.

En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era impossible de trobar.  Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català Valencià Balear.  A la impossibilitat de trobar avui en dia obres fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia allò de l’”anormalitat cultural”.

Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll.  El 2003, any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El 50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les llengües modernes en vigor.

Les circumstàncies actuals són certament unes altres.  Francesc de Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia Mallorquina.  Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica Catalana referida a les Illes Balears.  Però això succeïa tard, molt avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a l’Institut -el Ramis de Maó-  quan tenia quinze setze anys, a principis dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada Transició.  Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare, ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre estat d’excepció cultural.  El català encara tardaria un parell d’anys més en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.

Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal- professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!- defensor de la llengua.  El lingüista menorquí era una persona tolerant i dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”.  Amb la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a repetir- i editorial.  

Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix.  Tampoc a ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en contra del règim nazi: l’anglès.

El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre.  Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.

Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941.  El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.




Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat des Freginal? Probablement!  I encara: ¿en quin altre mercat de la puça devia trobar el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?  

En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel.  Perquè en això sí que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de l’il·lustre ciutadallenc en general.  Avui en dia i sota les circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.           
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...