divendres, 20 de desembre de 2013

Comenius Let's Travel! Turquia, 2011


L’Institut Joan Ramis i Ramis coordina a nivell europeu el Projecte multilateral Comenius “Let’s Travel! Tourism, Another Way of Learning”.  Acaba de començar el segon any escolar del Projecte, que és finançat per la Unió Europea i Turquia, que reporta a l’Institut un total de 20.000€ i que comporta la realització de viatges d’alumnes i professors i el desenvolupament de les mateixes tasques i activitats didàctiques als set centres associats d’Educació Secundària. 

Després dels viatges del curs anterior a Flensburg (Schleswig Holstein, Alemanya) a l’octubre, a París al febrer i a Ferreira do Zêzere (Santarém, Portugal) al maig, el primer viatge d’aquest curs escolar 2011-12 ha estat del 2 al 9 d’octubre a Turquia.  En la trobada hi hem participat 7 alumnes del 2n curs de Batxillerat del Ramis i 4 professors; 17 alumnes i 10 professors més provinents de les altres cinc escoles associades i la comunitat educativa de l’escola amfitriona turca.

Aquesta és la crònica del viatge a Turquia: Al matí de dissabte dia 2 d’octubre vam partir des de Menorca via Madrid cap a Istanbul, on després d’agafar el metro fins a Aksaray vam arribar caminant, per passar-hi la nit, a l’Hotel Nezih.  L’hotel és situat a un passeig de la plaça de la Mesquita Blava i d’Hagia Sofia, que vam visitar de bon hora l’endemà diumenge de matí abans d’agafar el tramvia fins a Eminönü, per respirar -damunt del pont de Gàlata- l’atmosfera solejada i marítima del Corn d’Or i del Bòsfor i sentir-hi al migdia com els muetzins criden a l’oració des dels minarets de les mesquites de tota la ciutat.  A mig capvespre ens vam trobar a l’aeroport d’Atatürk amb alumnes i professors de París i d’Itàlia.  Vam volar tots junts cap a l’aeroport de Hatay.  Hatay, província turca des de 1939, és situada a l’Orient Pròxim, a una hora i mitja d’Istanbul entre el Golf d’Alexandreta i Síria, just a l’altre extrem oriental de la Mediterrània des de Menorca.

A l’aeroport de Hatay ens van rebre els professors turcs, que ens van menar en bus i en cotxe -travessant les muntanyes- a la ciutat costanera d’Iskenderun, on hi ha el liceu Istiklal Makzume Anadolu.  Ja de fosc les famílies turques, pares i alumnes, van acollir els alumnes estrangers a ca seva, on esperaven munts de regals damunt del llit, primera mostra de la gran hospitalitat turca i musulmana durant tota la setmana.  Aquella seria la primera de les mil i una nits a l’antiga ciutat d’Alexandreta, fundada per l’emperador macedoni Alexandre Magne.

A Hatay hi viuen devers un milió i mig de persones i, tot i que no és la capital, Iskenderun, amb més de tres-cents mil habitants, és la regió més poblada de la província i compta amb una important indústria metal·lúrgica.  Dilluns dia 3 d’octubre al matí, després d’aturar-nos a visitar el complex del Paixà Sokullu Mehmed de la ciutat de Payaş  -amb un caravanserrall que havia estat hostatge de peregrins i de comerciants que recorrien en caravana la ruta la seda-, vam visitar la indústria portuària de ferro i d’acer d’Iskenderun IDC, on al migdia vam ser convidats a dinar a la cantina.

Acompanyats dels alumnes i dels professors turcs, l’endemà dimarts dia 4 d’octubre els trenta-vuit alumnes i professors de les sis escoles estrangeres participants a la trobada vam substituir les inhalacions de sulfur de la fàbrica d’acer per l’aire marítim d’una excursió en barca des d’Arzus.  Els dos busos eren com dos dels antics correus de color vermell de la companyia d’autobusos de Ciutadella i havien estat posats a la nostra disposició per l’Ajuntament d’Iskenderun.  Ja de bona hora aquell matí, la música pop de Tarkan havia convertit el bus dels alumnes en una festa.  Un cop vam haver sortit a la mar, la barca va continuar navegant amb balanceig de malucs, moviments de braços en l’aire i la senyera turca al vent.  La rítmica travessia al llarg de la costa sud de la badia d’Iskenderun va anar intercalada de calades a la mar.  Al migdia vam atracar en un petit port per dinar de peix fresc fet a la planxa damunt la barca mateix, d’ensalada, d’humus i de pebres coents.  El cafè turc ens va deixar una mica de regust de solatge al paladar.  La síndria, fresca i dolça, es va servir després d’una becada i de l’últim bany a la tornada.  El mes d’octubre és, pel que fa a la temperatura, una de les millors èpoques de l’any per visitar la Mediterrània oriental.

Així com pertoca a qualsevol projecte sobre turisme, per complementar l’excursió d’oci marítim i d’integració social del dia anterior, el dimecres 5 d’octubre va ser el dia dedicat al turisme cultural i religiós.  La capital de Hatay és l’antiga ciutat d’Antiòquia (Antakya) que, fundada per un general d’Alexandre Magne, es va convertir en la tercera ciutat en importància durant l’Alt Imperi Romà després de Roma i Alexandria.  A Antiòquia va sorgir el cristianisme: l’apòstol Sant Pau va ser membre de la primera parròquia de la ciutat i l’apòstol Sant Pere hi va fundar la primera església.  Alumnes i professors vam partir cap a Antiòquia per visitar l’Església de Sant Pere (Sen Piyer Kilisesi), situada en una cova excavada al peu d’una de les muntanyes que circumden la ciutat i on aquell matí s’oficiava una missa en alemany per a peregrins catòlics austríacs.  Un cop endinsats en els carrers de la ciutat, replena de venedors ambulants de gínjols, vam visitar, feliços, la mesquita d’Habibi Neccar, una església catòlica, una església grec ortodoxa i una sinagoga.  Aquell matí vam ser testimonis privilegiats de la convivència pacífica de religions i creences diferents a la província turca de Hatay, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Després de dinar de kebap acompanyat d’airan (iogurt, aigua i sal) al pati interior del restaurant Aydin Kasabi, perdut entre els carrers del basar d’Antiòquia, vam partir amb el bus cap a Samanda (Samandağ), ciutat i regió poblada per uns cinquanta mil habitants i situada a vint-i-cinc quilòmetres de la capital.  Abans d’arribar-hi, però, ens vam aturar primer a Vakifli, l’única població armènia que resta a Turquia.  Encara de camí cap a Samanda, vam visitar també l’impressionant Túnel de Titus Vespasià, que l’emperador romà va fer excavar als anys setanta després de Crist a la roca de la muntanya a fi de fer-hi canalitzar l’aigua.  Des d’aquell indret es podia contemplar la costa i la serra que separa el sud de Turquia de Síria.  Malgrat que sabíem que en aquells moments a Síria hi imperava la revolució per la llibertat i que a la ciutat frontera de Reyhanli -a la mateixa província de Hatay on érem- hi havia un campament de refugiats sirians, el nostre únic contacte amb la població siriana va ser a Iskenderun: turistes procedents de Síria -sense necessitat de visat per creuar la frontera turca- havien acudit a passar el cap de setmana a la vorera de la mar, o celebraven les seves noces a l’Hotel Caşmin on ens allotjàvem els professors.  Però en realitat, la boda siriana s’havia de celebrar l’endemà.  Aquell vespre encara havíem de tornar a sopar de kebap i d’airan a prop de la plaça principal de Samanda.

El dijous dia 6 d’octubre vam fer tot el dia a Iskenderun.  Vam passar el matí a l’escola i al migdia teníem recepció a l’Ajuntament.  A la sala d’actes vam tenir l’oportunitat d’agrair al batlle el dinar a què ens havia acabat de convidar i els busos vermells que havia posat a la nostra disposició durant tota la setmana per recórrer la província.  Vam passar el capvespre comprant al basar de la ciutat: espècies, sabons, te i bijuteria.  Com que els alumnes i els professors portuguesos se n’anaven a l’endemà a la nit i no hi serien, aquell vespre es va celebrar la festa de comiat al restaurant Basinda Kurtoğlu de Belen, amb més de dos-cents comensals entre els representats de l’escola, els alumnes i les famílies, els pares i les mares que acollien els nostres alumnes durant aquells dies.  Els professors Comenius de tots els països vam voler mostrar el nostre agraïment davant tothom ballant, entre d’altres, una dansa tradicional turca que havíem tingut l’ocasió d’assajar un parell de vespres abans entre tast i glop de raki en un local de la ciutat amb música en viu.

Arribat el divendres dia 7 d’octubre, el nostre últim dia a Iskenderun, havíem tingut prou temps durant tota la setmana, ja sigui durant les excursions com en el transcurs de les sessions de treball i de les vetllades, de parlar i programar les activitats a dur a terme per l’alumnat i el professorat durant aquest curs escolar a les escoles respectives: el manteniment comú del bloc del projecte i dels blocs de llengües estrangeres (anglès, francès i alemany), l’intercanvi de correus electrònics (Pen Friends) entre els alumnes de tots set països, el segon programa de Radio Clype emès des de París sobre gastronomia, el desenvolupament a TwinSpace –una plataforma per a projectes educatius de la Comissió Europea- d’una wiki sobre diferents tipus de turisme (cultural, religiós, ecològic, esportiu, d’hivern, etc.), un vídeo sobre turisme sostenible, un llibre digital de plantes, etc.

Pel que fa als viatges, l’institut maonès té previst participar també, a principis de març de 2012, en una altra trobada d’alumnes i professors, aquest cop a Itàlia.  Una de les tasques que ha coordinat l’escola italiana, situada a Foligno, a la regió d’Úmbria, ha estat la realització comuna el curs passat d’un calendari per a l’any que ve, i que es diu Let’s Travel 2012!  El Ramis ha confeccionat les pàgines del mes d’abril i la del mes d’octubre.  En l’actualitat s’estan demanat pressupostos per a la impressió i es pensa posar-lo a la venda a un preu mòdic a fi de poder finançar algunes de les activitats del Projecte.  Serà sens dubte un bon regal de Cap d’Any per a qui hi vulgui col·laborar.

Tots els comiats són tristos, sobretot després d’una setmana sencera de fer amics amb qui hem rigut i ballat com no ho havíem fet des de feia molt de temps i per molt que ens n’anéssim carregats de regals de l’Orient.  Vam sortir de Hatay el dissabte dia 8 al matí.  Tornàvem a ser a Istanbul al migdia i partíem l’endemà a primera hora: temps per anar a regatejar de veres els darrers presents al Gran Basar i de fer la darrera travessia en barca pel Bòsfor en pondre’s el sol.  Mentre contemplàvem des de la mar els imponents ponts il·luminats que travessen el canal que separa Europa d’Àsia, pensàvem en l’organització de la trobada de totes les escoles a ca nostra a Menorca.  Des del Bòsfor, que uneix la Mar Negra amb la Mar de Màrmara pels Dardanels fins arribar a l’Egea i a la Mediterrània, admiràvem de tornada l’imperant Topkapi.  En aquells moments no pensàvem a superar les trobades celebrades a Alemanya, a França, a Portugal, a Turquia, a Polònia o a Itàlia.  Només desitjàvem i desitgem rebre els que fins ara han estat els nostres amfitrions de la mateixa manera com ens han rebut a nosaltres, alumnes i professors de l’escola coordinadora: amb la col·laboració de tota la comunitat educativa, amb el suport de les institucions, d’ens socials i culturals i, també, d’empreses privades que vegin en el foment del turisme des de l’escola una gran oportunitat d’enriquiment personal, acadèmic i laboral.  No tenim el menor dubte que Menorca ofereix un gran ventall de possibilitats a l’hora d’elaborar un programa d’activitats atractives per als nostres visitants: excursions naturals, visites culturals, activitats d’oci i restauració, indústria, música, etc., etc.  A Menorca s’hi farà l’avaluació del Projecte i serà l’última trobada, el fi de festa.  Serà el torn de la nostra “Setmana Comenius Maig 2012”.  

2 comentaris:

Xavier ha dit...

El director de cinema ? el de Nosferatu.?
igualment Sr. Bpn Nadal

mpons ha dit...

Ets un crac! Li saps la vena d fotògraf?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...