dimecres, 27 de novembre de 2013

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"







Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.       

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...