dimarts, 16 d’abril de 2013

Jean-François Cardinal de Bernis


Pendant les derniers moins j’ai fait la lecture en français de deux livres, bon on peut dire de deux et demi, parce que j’en avais commencé à lire un troisième et après j’ai arrêté.  Après avoir lu plus cent trente pages, j’ai reçu à chez moi un autre livre qui m’intéressais plus : il s’agit d’une biographie du Cardinal de Bernis, écrite par Jean-Paul Desprats, une œuvre de plus de set cents pages.

Jean-François de Bernis fut un grand ami de la maitresse de Louis XVI, la Marquise de Pompadour, au XVIII Siècle.    Bernis fut nommé ministre d’Etat et toute suite ministre des Affaires Etrangers peu après avoir vaincu dans la Bataille de Minorque en 1756, dont le maréchal de Richelieu en commanda l’escadre maritime française contra les forces anglaises établies sur l’île depuis le début du siècle. 

Presque vint ans après la Bataille de Minorque Bernis, devenu déjà cardinal,  devint au tour l’ambassadeur français à Rome.  L’ambassade était située dans le rue du Corso, au Palazzo de Carolis, où il habitait aussi avec beaucoup de représentation.  Ce palais n’était pas loin d’un autre : Palazzo Mancini, c'est-à-dire de l’Académie de France à Rom.  Le dessinateur et peintre minorquin Pasqual Calbó, qui cette année-là –1774- commença ses études a l’Académie, en était un élève pendant huit ans, jusqu’à 1778 où il partit à Viena.  Mais cette dernière information n’avait pas été écrite dans la biographie de Desprats.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Edip a Colonos, Sòfocles


Giroust, Edip a Colonos 1788

Dues pintures, per finalitzar la lectura de les tragèdies de Sòfocles Edip Rei, Edip a Colonos i Antígona.  Dues obres de dos pintors del XVIII, per elegir un segle a predilecció en què es va saber amar els clàssics de forma renovada.  Neoclàssics per la nova reinterpretació de textos grecs i el tractament de la nova visió en dibuix i pintura. 

El primer Edip a Colonos, de Jean-Antoine-Théodore Giroust, representa Edip, cec i bandejat de Tebes, amb les seves dues filles, Antígona i Ismene, juntament amb Polinices, el seu fill gran.  Giroust havia estudiat pintura a París amb Joseph-Marie Vien, fins que el mestre se’n va anar a Roma amb el seu deixeble David per dirigir-hi l’Acadèmia de França.  Giroust va partir ell mateix cap a Roma al 1778, al mateix temps que el pintor menorquí Pasqual Calbó, que tot justa havia estat estudiant a l’Acadèmia, abandonava la ciutat de camí cap a Viena.

Harriet, Edip a Colonos 1798
El segon Edip a Colonos és de Fulchran-Jean Harriet, pintor deixeble al seu torn de Jeacques-Louis David i qui també va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, seu del nou moviment artístic neoclàssic.

Cansat del camí, Edip Rei s’asseu a Colonos després d’haver fugit bandejat pels seus de Tebes –així com ell mateix havia proclamat-, vell i auto immolat cec en haver sabut que l’assassí del seu pare havia estat ell, així com havien revelat els oracles pitis de Delfos i li havia anunciat el cec visionari Tirèsias, després d’haver descobert també que era fill de la seva esposa i pare de les seves germanes.  Antígona l’acompanya i el guia.  Mentrestant, els fills mascles d’Edip es barallen per la possessió del regne del pare: el petit també ha fet bandejar el gran de Tebes i el gran es revolta contra la ciutat al front de l’exèrcit d’Argos.    

Polinices, el fill gran, demana a Edip la seva benedicció en la batalla, el qual no cedeix als precs preveient la mort del primogènit i del secundogènit en lluita fratricida.  En tornar-se a aixecar una altra vegada del setial de Colonos, a prop d’Atenes, Edip guiarà ell mateix els seus passos cap a la seva mort, pels déus volguda, acompanyat del rei Teseu, qui guardarà el secret de la seva nissaga.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Sexe adolescent


Aquests semblen ser els fets, primer sense distincions de gèneres: quatre adolescents de tretze anys han mantingut sexe en comú.  Un delicte? Un cas de jutjats? Un escàndol?  Responeu-vos a vosaltres mateixos abans de continuar...  Encara abans de seguir, formularem els presumptes fets de dues altres maneres: tres al·lots de tretze anys han fet sexe amb una al·lota de la mateixa edat.  I ara –gairebé- per finalitzar, una tercera formulació: una al·lota de tretze anys ha fet sexe amb tres al·lots de la mateixa edat. 

Les tres frases són gairebé idèntiques a nivell estructural, però intueixo que la interpretació barata.  Al marge de l’edat adolescent dels participants –cert!, es tracta de menors-, probablement la diferència fonamental rau en el grau de neutralitat interpretativa: en no especificar-se els gèneres, la primera és força més neutre que les dues següents i la significació de les altres dues és prou diferent atenent la focalització dels subjectes: els tres al·lots que han fet sexe amb una al·lota a la primera i l’al·lota que ha fet sexe amb tres al·lots a la segona. 

Si es tractés d’establir possibles responsabilitats i culpables –si fos aquest el cas en uns fets ocorreguts entre adolescents menors-, la interpretació d’una formulació i l’altra resulta segurament prou diversa: en la primera els tres al·lots... possibles inductors?  En la segona... com qualificar la segona? Com es qualifica el fet que sigui una al·lota que hagi fet sexe amb tres al·lots?  De ben segur bastant diferent de com s’interpreta o es qualifica aquesta quarta formulació, tot alterant els gèneres: un al·lot de tretze anys ha fet sexe amb tres al·lotes de la mateixa edat.  Ben diferent, no és ver? Em faig molt enfora de la realitat a l’hora de pensar que no es considera ben bé el mateix el fet que una al·lota hagi fet sexe amb tres al·lots que el fet que un al·lot hagi fet sexe amb tres al·lotes?  Ara ho afirmo: una al·lota és considerada molt pitjor que un al·lot: ell resulta ser un heroi, un ‘tio guai’ que s’ho ha sabut muntar amb tres noies a la vegada.  Efectivament vivim en una societat masclista, perversa en les interpretacions i plena de prejudicis.

La cosa no acaba aquí.  Prosseguim amb els detalls dels fets prejutjats, perquè el tipus de pràctica sexual torna a ser força susceptible de connotacions: sembla ser que la noia ha fet una fel·lació a dos dels nois.  Ai las! Connotacions prou negatives també, comparades amb altres tipus de pràctiques sexuals. Però el més greu del cas –i vull subratllar 'greu' per si qualcú pensa en dolent- és que mentre la noia feia la fel·lació consecutiva a dos dels nois, l’altre noi ho enregistrava tot. 

L’incident primigeni s’ha embrutat encara més des del moment en què l’enregistrament ha estat enviat a través de telèfons mòbils i -crec que també- de les xarxes socials, primer a partir dels amics i amics d'amics fins a arribar després als adults: mares i pares, professors, comunitat educativa i societat en general, local i global.  El diari de Menorca d’avui publicava la notícia en primera pàgina, un diari –per cert- amb participació majoritària del bisbat de l’illa, així com tenc entès.  Ja m’enteneu... o que cadascú en faci la interpretació pertinent que li sembli.  Però que sàpiga també que el diari catòlic citat ha estat el primer a qualificar literalment l’enregistrament de ‘video porno’, en primera plana, com deia.

Particularment he narrat els presumptes fets –també de forma pública, tot i que aquest sigui un blog ben personal- per intentar fer una intersecció diferenciada entre el que hauria d’haver acabat sent una simple al·lotada, que s’hagués pogut solucionar amb la justa intervenció de les parts implicades (els al·lots i els progenitors), i el mal ús de mòbils i xarxes socials amb connivència dels adults, juntament amb les males pràctiques periodístiques.  No hi ha necessitat que pares i mares permetin dur als seus fills mòbils a l’escola, on la responsabilitat és en mans dels ensenyants, els quals l’assumeixen sense tals enginys i en denuncien l’ús.  Tampoc no hi ha necessitat d’esbombar els fets en les portades dels diaris: si es tracta de menors, el primer de tot és protegir-los. 

En el tractament i la interpretació dels fets hi ha molta hipocresia i prejudicis, bastant mala voluntat, altes dosis de masclisme i no manco mentalitat petit burgesa i provinciana cultivadora del xafardeig.  Em pregunto –i em responc a mi mateix- on comença el delicte: justament en aquella intersecció.  Mentrestant no em puc treure del cap el patiment d’aquesta innocent criatura i la dels seus pares en tota l’estona, alhora que m’escandalitza molt més l’escàndol que no els fets en si.  La perversa pornografia informativa sobrepassa en excessiu escreix la dimensió dels fets. 

dissabte, 6 d’abril de 2013

Edip Rei, Sòfocles

Li he demanat perdó, i és normal que estigui enfadat amb tot el que li he dit, mal dit, però en part es veritat.  Ai la veritat!, qui la posseeix?  S’acaben aquests dies de vacances, crisi per tant.  L’angoixa que torna.  L’ansietat...  Fineixen els dies d'aixecar-se al matí, de menjar alguna cosa, un iogurt, una torrada, de fer-se un cafè, d’agafar el llibre, d’encendre una cigarreta mal vista i posar-se a llegir cremant-la, fins que es consumeix en cendra i torno amb el llibre al llit i hi llegeixo mentre regalimen gotes de pluja als vidres de la finestra.

Corydon em va fer venir ganes de grecs clàssics i vaig optar per la tragèdia d’Edip Rei de Sòfocles, que m’ha acompanyat manllevada d’un lloc a l’altre durant molts anys –de Barcelona a les Illes totes-, en la traducció de Carles Riba del 1951.  I em demanava –encara ho faig- com devia resoldre el poeta traductor el pronom masculí en tercera persona, l’amor i l’amistat, allò que tant preocupava –i enutjava- Gide en els traductors moderns dels clàssics. 

Des del començament la sensació de vertigen, el mateix mareig que ha sofert el llibre amb tant de viatge travessant la mar, la Mediterrània, com no podia ser d’una altra manera: de Corint a Tebes, i de Barcelona a Menorca, a Maó.  Però el balanceig marítim era també un rodament de caps, en pensar en els viatges de la tragèdia regits per Cronos, en les ments d'espectadors i lectors des de fa més de dos mil·lennis i mig, temps i espais, interpretacions i versions: literàries, teatrals, històriques, mitològiques i religioses, artístiques, filològiques i filosòfiques, psicològiques i psicoanalítiques. 

El desequilibri que provoca l’angoixa –aquí la tenim una altra vegada- de qui primer no hi veu sense encara no haver-se tornat cec; i la sobtada primogènia reacció de qui no es reconeix en els fets del culpable innocent –real paradoxa d’aquell que ha comès falta sense adonar-se’n- és voler trobar la seguretat d’un causant fora de si, i en proclama el càstig dels altres per finalment haver-s’hi de sotmetre un mateix.  El trontoll d’estar sotmès als designis inescrutables dels déus i de la Fortuna, de qui per saber-ne el fat consulta els oracles i les aus: impaciència que provoca el temps quan el tacte del ritme és desconegut.

I finalment, ¿són els déus grecs que s’han servit dels humans per teixir el seu complex fat –el parricidi, l’incest, el suïcidi-, o bé és Sòfocles i la cultura que se serveixen de la tragèdia –la pesta, la ceguera, l’exili- per endreçar moralment la natura humana aplegada en l’amfiteatre grec?

divendres, 5 d’abril de 2013

André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932
L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  
Marc Allégret, Avec André Gide
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...