03 de setembre 2011

Eivissa

Punta Galera, Eivissa
(Foto Giorgio Mrtnz)

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa
Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

08 d’agost 2011

"Cruising books, crossing bats"


Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...


El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...


I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.


I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

30 de juliol 2011

Nanda, la granota màgica


això dels cucs em fa pensar en els lesewürmer i en les bücherratten, en sa sínia -des cuc-, en els ratolins invisibles que s'han passejat per la cuina la passada primavera tot deixant senyals de vida, en un parell d'hostes que tenim actualment a part de na Maria: una granoteta i uns quants dragons que boten i repten pel pati i que prest batiarem, a traslladar la modesta llibreria cap al pis de dalt perquè el marès de la planta baixa sua humitat.

em fa pensar en tot això, i el cuc llimac amb closca a les espatlles em fa sentir cargol, que s’espaia tan lent com llegeix arrossegant-se. I ara puja en Dirk, un altre animaló, i em diu que der frosch badet in der giesskanne, és a dir que la granota es banya a la regadora. Fins ara guaitava al caire del petit poal de les agulles d'estendre, la granota, que no el cargol amb les antenes, per esquivar les banyes, que donarien lloc a infidelitats de pluja estiuenca i altres malentesos. El poalet és de joguina que un infant blau havia oblidat a la platja abandonada. La regadora és verda i no vol madurar. Que fina i assenyada, la granota, que es banya de nit a la mar de la regadora!

01 de maig 2011

Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.


El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 


09 d’abril 2011

Jan Amos Komenský (Comenius)

Comenius, considerat el pare de la Pedagogia, va ser també un teòleg i filòsof txec nascut al 1592. Formava part de la comunitat dels Germans de Moràvia, una comunitat protestant de la Prereforma, i en va ser un dels seus líders. Esdevingut orfe als dotze anys, als setze va ingressar a l’Escola Llatina de Prerau i després va estudiar a la Universtiat calvinista de Herborn i a la Facultat de Teologia de la Universitat de Heidelberg, totes dues a Alemanya. Un cop acabats els estudis al 1614 va esdevenir director de l’Escola de Secundària de Prerau i al 1618, pastor i rector de l’Església de Fulnek. Aquest mateix any es va casar amb Magdalena Vizóvka, de qui va tenir dos fills.

Al 1621, un cop començada la Guerra dels Trenta Anys, Comenius va liderar cap a l’exili els membres de la comunitat protestant dels Germans de Moràvia, perseguits per les tropes espanyoles contrareformistes dels Habsburg. Magdalena i els seus dos fills van morir per la pesta i no els va tornar a veure mai més.

Comenius es va haver de refugiar a Polònia. Establert des del 1628 a Lezno, hi va dirigir l’escola de Secundària i es va fer càrrec de les esglésies bohèmies i moraves. Comenius es va tornar a casar per segona vegada.

Al 1638 i al 1641 respectivament, el Govern de Suècia i el Parlament d’Anglaterra el van fer cridar als seus països a fi de reformar-hi els sistemes educatius. L’any 1650 Comenius es va traslladar a Sárospatak, convidat pel príncep hongarès Sigismund Rakoczi. Durant quatre anys va exercir de professor del primer Col·legi Protestant Hongarès i va intentar posar en pràctica les seves idees pedagògiques.

Al 1655 Comenius va retornar a Polònia. En morir la seva segona esposa, es va casar per tercera vegada. Després que al 1656 els partisans polonesos cremessin casa seva, els seus manuscrits i la seva biblioteca per haver donat suport als protestants suecs, Comenius va haver de fugir de Lezno. Amb una pensió de vuit-cents florins, va ser acollit aleshores a Amsterdam, on va morir l’any 1670. Comenius és enterrat a la petita ciutat holandesa de Naarden.

Dues de les seves obres més importants són la Didàctica Magna, apareguda l’any 1679 i escrita en llatí, i la Porta oberta de les Llengües, escrita en txec. Els seus viatges per Europa (Alemanya, Polònia, Suècia, Anglaterra, Hongria, Holanda...) i la seva labor com a pedagog li van valer el títol de “Mestre de Nacions”.

Sárospatak

17 de gener 2011

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck




A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.
 
He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...