diumenge, 28 de novembre de 2010

Antinous al "Pantheon"

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.


I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...