diumenge, 28 de novembre de 2010

Antinous al "Pantheon"

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.


I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Ranieri de’ Calzabigi

De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.



Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.

La reforma de l'òpera sèria italiana

Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.
Burgtheater, 3 de gener de 1761

La incorporació de la néta de Lluís XV de França a la monarquia imperial de la casa d’Àustria va comportar l’arribada d’aires musicals nous als teatres de la cort de Viena i, sobretot, al Burgtheater. Aquestes noves tendències s’adeien de totes totes amb els projectes de reforma de l’òpera seria italiana concebuts per Giacomo Durazzo, els quals difícilment haurien pogut reeixir sense que s’hagués donat l’avinentesa, ja que en fer-se enfora de les rutinàries pràctiques metastasianes haurien topat en altres circumstàncies amb l’actitud hostil del poeta de la cort. Aprofitant l’enllaç matrimonial entre Josep d’Àustria i Isabel de Borbó, el responsable dels espectacles va poder expressar per damunt de qualsevol sospita d’intriga cortesana i en deferència a la princesa el seu desig de convidar a Viena qui de feia un parell d’anys era mestre de capella de la cort il·lustrada de Parma. Les notes musicals del compositor italià Tommaso Traetta no solament eren la millor manera d’introduir a la societat cortesana imperial la jove Isabel, qui per força se n’havia de sentir orgullosa i alhora afalagada, sinó també la forma més hàbil d’acostar a través de la ciutat ducal la nova filosofia musical d’origen francès al públic aristocràtic vienès. Tant Jean Jacques Rosseau com Denis Diderot havien lloat l’última tragédie lyrique del músic Jean Baptiste Lully i del llibretista Philippe Quinault, composta a finals del segle anterior, considerada llur obra mestra i ininterrompudament representada des d’aleshores als teatres parisencs. Armide, efectivament, va ser la tragèdia lírica francesa triada per Durazzo perquè fos musicada de nou per Traetta. Durazzo mateix l’havia traduïda del francès a l’italià abans de fer-la versificar al llibretista Migliavacca durant els tres mesos anteriors de l’estrena al Burgtheater per celebrar-hi l’any nou i la nova vida de la princesa. La festa teatral Armida va ser la primera de les dues òperes amb què es va comissionar el compositor de la cort ducal de Parma perquè les representés a Viena, la primera també de les obres que van fer època en emmarcar-se en el projecte de renovació teatral promogut per l’intendent dels espectacles.

Gluck, Tetide. Migliavacca.

Gluck, Tetide. Migliavacca.
Hofburg, 10 d’octubre de 1760


Les audicions musicals organitzades amb motiu de les noces entre el príncep hereu Josep i Isabel de Parma eren responsabilitat, naturalment, del director general dels espectacles, qui de totes maneres en cap cas no va actuar d’esquenes als gustos de la família imperial i, sobretot, no ho va fer contravenint els de l’Emperadriu, el poeta i el músic preferits de la qual era conegut que continuaven essent Pietro Metastasio i Johann Adolf Hasse, el compositor de la cort de Dresde. Al desig exprés de sa Majestat imperial responia l’obra d’aquests autors que es va representar el 8 d’octubre, dos dies després de la boda. La voluntat i les afinitats del comte Giacomo Durazzo es feien més paleses, en canvi, en el segon dels esdeveniments musicals organitzats, per al qual havia encarregat a Gluck i al llibretista Giovanni Ambrogio Migliavacca la composició de Tetide, una serenata de dos actes que el dia deu es va representar també al Hofburg per honorar els noucasats.

Courtesy RC Boat Videos Hydro Fast Speed Gas Electric

dissabte, 20 de novembre de 2010

El príncep hereu Josep i Isabel de Parma, 1760


Meytens, Entrada d'Isabel de Parma a Viena
 
En un principi Carles III d’Espanya havia pretès que la infanta Maria Lluïsa, la seva filla gran, es casés no ja amb el secundogènit de la casa d’Àustria, l’arxiduc Leopold, el futur Gran Duc de la Toscana, dos anys més jove que ella, sinó amb el primogènit Josep, la qual cosa -i també en un principi- havia semblat bé a l’emperadriu Maria Teresa.   

Però Lluís XV de França va demostrar aviat el mateix interès que el monarca espanyol en expressar el seu desig d’unir en matrimoni el príncep hereu de la casa d’Àustria amb la seva néta Maria Isabel de Parma, que finalment va ser considerada millor pretendenta.  Si bé aquest canvi de decisió per part de l’Emperadriu va fer perillar de tot d’una les relacions entre Viena i Madrid, la inesperada contrarietat, que estroncava els plans matrimonials de la casa reial espanyola, no va arribar a provocar cap sentiment d’humiliació greu i va ser superada aviat de forma domèstica: la infanta Isabel també era, al cap i a la fi, neboda de Carles III.  En aquells moments tothom va estar d’acord que Maria Teresa havia trobat la millor esposa per al seu fill gran: la filla d’un Borbó espanyol, el duc Felip de Parma, i d’una Borbó francesa, Elisabet, la filla preferida de Lluís XV.   

De fet, la unió dinàstica entre els Habsburg i els Borbons representava un èxit de la política matrimonial de l’Emperadriu alhora que refermava la coalició militar amb França després de quatre anys de guerra aferrissada contra Prússia i Anglaterra.  El pintor de la cort d’Àustria, Martin van Meytens, va realitzar al seu taller una sèrie de cinc llenços que donaven testimoni de les celebracions motivades per la gran ocasió: l’entrada de la promesa a la ciutat de Viena amb el seu serpentejant seguici, format per noranta-tres carruatges de sis cavalls cadascun, la cerimònia nupcial a l’església dels Agustins el 6 d’octubre, dos dies després de l’onomàstica de l’Emperador, el dinar de boda a l’antecàmera del Hofburg, el sopar a la Redoutensaal i, finalment, l’esdeveniment musical, una serenata.

l'òpera còmica francesa (Viena 1755 - 60)

Schlosstheater Schönnbrun

La repercussió més visible de la nova política teatral, derivada de la proposta diplomàtica del canceller d’Estat Kaunitz d’acostar Àustria a la monarquia francesa i de mantenir i refermar-hi el tractat d’aliança, sobretot ara que havia començat la guerra, va ser la introducció a Viena de l’òpera còmica d’origen francès. El comte Durazzo, per la seva part, mantenia des de la ciutat imperial intensos contactes literaris amb Charles Simon Favart, actiu reformador de l’escena parisenca des del doble vessant d’empresari i autor teatral, el qual li lliurava a més el més nou quant a obres de gènere còmic, esdevingut molt popular i de gran èxit a la capital francesa. El director dels teatres va encarregar a diversos compositors la feina d’adaptar per a l’escena vienesa les comèdies, els vaudevilles, les arietes i els interludis musicals enviats des de París. Treballant primer com a organitzador i director dels espectacles d’una companyia francesa i elevat després a la categoria de director de música dels espectacles de la cort, va ser principalment Gluck qui es va dedicar a aquesta tasca, arribant-ne a composar més de mitja dotzena en quatre anys, d’òperes humorístiques d’aquest tipus: La fausse esclave, Lîle de Merlin ou Le Monde renversé, La Cythère assiégée, Le diable à quatre, L’arbre enchanté ou Le Tutour dupé, L’ivrogne corrigé i, finalment, Le Cadi dupé. Talment com en el cas dels intents renovadors de l’òpera italiana, la majoria d’aquestes òperes bufes franceses eren breus, d’un o dos actes com a molt. En aquest cas això es devia però a les exigències del gènere, fonamentalment al seu caràcter lleuger, força adient a l’hora de celebrar les diverses efemèrides del calendari festiu de la família imperial. Si d’una banda els aniversaris de l’Emperador es festejaven al Burgtheater, la seva onomàstica se solia celebrar de l’altra al palau de Schönbrunn, on justament el dia de sant Francesc de feia una desena d’anys Maria Teresa havia fet manar construir el teatre per regalar-lo al seu espòs. Al marge d’aquestes dates assenyalades, hi havia també la cita anual de Laxenburg i d’altres de més difícil precisió, com ara la boda del príncep hereu Josep amb Isabel de Parma i Borbó.

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]
Burgtheater, 8 de desembre de 1755

Adonant-se del fet que amb Le Cinesi Gluck acabava de traspassar la frontera de la seva primera maduresa professional de forma tan brillant, Durazzo va intercedir perquè se’l contractés per treballar al servei de la cort. Va començar així una dècada d’estreta col·laboració entre el músic i el director general dels espectacles. La primera òpera vienesa de Gluck com a compositor imperial de música teatral -no podia ser de cap altra manera- va a ser a partir d’un altre llibret del poeta de la cort i es va representar al palau d’estiu de Laxenburg, on com cada any al mes de maig la família imperial s’havia traslladat a fi de passar els mesos de més calor fora de la ciutat emmurallada.


Per a l’hivern d’aquell any però, amb motiu de la celebració del quaranta-setè aniversari de l’Emperador el 8 de desembre, Durazzo va proposar a Gluck treballar en la composició d’una obra diferent, quelcom d’innovador dins el panorama operístic italià de Viena, monopolitzat de feia massa temps per l’omnipresent Metastasio i la seva tradicional concepció del melodrama. Es retreia al poeta de la cort haver fet ús excessivament reiterat d’una mateixa fórmula dramàtica. L’estructura de les seves obres havia esdevingut tan convencional i encarcarada que es barrava el pas a qualsevol intent de renovació, de crear noves expectatives, de provocar sorpresa o, i consegüentment, de sentir emoció. Des del punt de vista de la composició estrictament musical, tal rigidesa delimitava la creació de partitures a allò preconcebut de feia temps, a la divisió clara i estricta entre els recitatius, on es concentrava l’acció, i les àries, gairebé totes a capel·la i amb l’única i ornamental funció de ressaltar el virtuosisme dels cantants i suscitar l’admiració del públic. Ja fos a fi de parodiar les obres del poeta de la cort o bé per deixar en evidència l’artificiositat del seu procediment i demostrar alhora la possibilitat de crear quelcom de nou, Durazzo va prendre diferents àries de diversos textos de Metastasio, les va modificar ostensiblement i les va unir a través de recitatius que va escriure ell mateix. D’aquesta manera, el director dels espectacles va deixar de banda el llibretista de la cort imperial, va donar prova de la seva particular vocació de poeta i amb la col·laboració de Gluck va dur a escena al Burgtheater L’innocenza giustificata, una festa teatral, com se la va anomenar, una obra breu però innovadora a mig camí entre l’òpera seria i la còmica, una òpera la darrera ària de la qual, “Ah, rivolgi, o casta diva” era també de Durazzo. No obstant aquest cas insòlit en el món operístic vienès, dotze mesos després, i a fi de celebrar, a més d’un altre any de vida de Francesc I, el naixement de l’arxiduc Maximilià, el Burgtheater va tornar a obrir les portes per escenificar un altre melodrama de Metastasio amb música de Gluck.


Courtesy Moving Space Productions - moving truck rental

Gluck, "Le Cinesi". Metastasio

Gluck, "Le Cinesi" ; Metastasio.
Schloßhof, 24 de setembre de 1754

Belloto, 1758/1761


Havia transcorregut un llustre i Le Cinesi s’estrenava en canvi en un altre marc, molt més distès i festiu. Si bé eren temps de postguerra, es vivia un breu període de pau. Durant aquells dies de finals de setembre a Schloßhof, ningú no devia intuir encara el següent conflicte bèl·lic, que esclataria dos anys després, la Guerra dels Set Anys. El projecte musical per a aquesta petita òpera va ser laboriosament meditat per part de Gluck.

Era la segona vegada que es musicava aquest altre llibret de Metastasio. De l’anterior versió musical, una jove Maria Teresa de divuit anys n’havia interpretat un dels papers principals. El repte de fer-ne una segona composició que superés amb èxit la comparació amb la primera era sobretot un estímul. Res no feia al cas que Gluck s’hagués atrevit novament a composar la música d’un text que ja havia estat musicat anteriorment per un altre compositor. A partir d’alguns llibrets de Metastasio se n’havien arribat a fer fins a vuitanta, de composicions musicals. Encara havia de passar un cert temps perquè l’arrelat costum de musicar diverses vegades una mateixa obra es comencés a percebre com a il·lícit des d’un punt de vista artístic. La gosadia de Gluck era en tot cas haver apel·lat de forma tan directe a l’atenció i sensibilitat musical de l’Emperadriu, a qui Gluck convertia sens dubte en la millor receptora possible de la seva nova música.


Per començar a llegir la Suite Calbó clicau aquí

Gluck, "Semiramide riconosciuta". Metastasio

Burgtheater, 14 d’abril de 1748

Le Cinesi no era però la primera òpera del compositor de l’Alt Palatinat a la qual assistia la família imperial, ni tampoc, i molt menys encara, el primer llibret de Metastasio al qual posava música. Cinc anys abans, quan de fet faltaven pocs mesos per a la firma del tractat que va posar fi a la Guerra de Successió d’Àustria, amb motiu de la celebració dels trenta-un anys de Maria Teresa i de la nova reobertura del recentment renovat Burgtheater, Gluck havia rebut l’encàrrec de musicar la Semiramide riconosciuta. En aquella ocasió la posada en escena de l’òpera havia tingut com a rerafons la situació política i bèl·lica internacional que s’estava vivint als dominis de la casa d’Àustria des de la mort del pare de Maria Teresa, l’emperador Carles VI. El tractat d’Aquisgrà havia de posar fi a vuit anys de guerra, tot garantint finalment el dret successori de Maria Teresa al tron. A l’òpera, de tema històric, s’hi tractava de forma artística la legitimitat de les sobiranes al dret a la successió. En el cas d’Àustria, s’havia decretat la “Sanció Pragmàtica” com a via política per resoldre la problemàtica que suposava la manca de descendència masculina per part de l’antic Emperador. Damunt l’escenari es traslladava l’acció a l’Antiga Pèrsia, on Semiramis, l’esposa del difunt rei Ninus, era finalment reconeguda com a monarca de ple dret. Tot i que Gluck encara treballava aleshores com a músic d’una companyia ambulant, l’havien avalat reiterats èxit obtinguts amb diverses obres, compostes també a partir sobretot de textos de Metastasio i majoritàriament estrenades amb motiu de les inauguracions anuals de la temporada d’òpera del Teatro Regio Ducale de Milà, la capital dels dominis llombards dels Habsburg.


Burgtheater, 1888


Christoph Willibald von Gluck


Calbó, versió ampliada

Giacomo Durazzo va conèixer el compositor Christoph Willibald von Gluck durant un concert organitzat per un reconegut mecenes vienès, el mariscal príncep Joseph Friedrich von Sachsen-Hildeburghausen. Des que, un cop casat, s’havia establert definitivament a la ciutat, Gluck era el mestre de capella de la famosa orquestra de què disposava aquest militar i melòman aristòcrata per amenitzar musicalment les vetllades d’hivern al seu palau. Essent ja nou director general dels espectacles de la cort, Durazzo va ser convidat novament per Sachsen-Hildeburghausen, aquesta vegada però a Schloßhof, la seva residència d’estiu, on amb motiu de la visita dels emperadors s’havien previst celebrar quatre dies de festa. Es donava la circumstància que, així com havia fet recentment amb el palau de Belvedere, propietat fins aleshores dels hereus del mariscal príncep Eugeni de Savoia, Maria Teresa havia decidit comprar també les possessions de Schloßhof per regalar-les al seu espòs. Un dels actes programats per a aquells dies de festa va ser la representació de Le Cinesi, una òpera breu amb llibret de Pietro Metastasio, el poeta de la cort, i música de Gluck.


Per començar a llegir la Suite Calbó, clicau aquí

diumenge, 14 de novembre de 2010

Pausànies a Binimel·là

Ens hem aixecat tard, diumenge a les onze. Ens hem sorprès quan hem vist que feia un dia anticiclònic, de sol sense ennuvolats. Les previsions del temps ballaven, però el cel blau s’havia imposat. Hem decidit sortir tot d’una després de berenar una mica, i carregar solament begudes a les motxilles, ja menjaríem en tornar. Hem davallat amb el cotxe al port. Les banderes dels arbres mestres de les embarcacions i la de Cas General dominant ens han corroborat que el vent era de llebeig. Ens havíem de dirigir cap a Tramuntana si volíem redossa del vent: Es Grau, Favàritx... finalment ens hem decantat per Binimel·là. Dia solejat de novembre amb llum d’or i els camps verds i abeurats de tanta pluja les darreres setmanes. La carretera plena de cotxes aparcats a les barreres dels camis que delataven els boletaires diumengers a la recerca d’esclata-sangs sadolls d’humitat carnosa i sanguinolenta.


Hem pres a peu el camí de la dreta de la platja cap a les cales del costat, fins a l’última, i hem estirat la tela blanca estampada de sargantanes negres damunt l’arena apunt d’eixugar. He fet una nedada fresca en la mar pèl de gallina per l’oratge. En sortir els rajos del sol em dauraven la pell. Net de cos i ànima després de l’ablució marítima, m’he posat a llegir, amb el cap clar com el cel.





Des de la Menorca talaiòtica m’he embarcat en un vaixell grec. Quan els comerciants han sabut que em dirigia a la cort macedònia de Pel·la m’han parlat del que es deia del rei. Durant una de les seves bacanals, Felip II, embriac, havia fet despullar el jove patge Pausànies, de l’edat del seu fill Alexandre, i l’havia violat davant dels membres de la cort. M'han deixat encuriosit per quina en serà la revenja.


dissabte, 13 de novembre de 2010

Gore Vidal, "The City and the Pillar"


Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.


Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Edmund White

Dedicat a David Vilaseca post mortem


Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car, atesa la pèssima qualitat.

Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament, sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.

Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que va fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.

“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina. 

White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.

dijous, 11 de novembre de 2010

Comenius Let's Travel!

Enllaç Let's Travel!


L’IES Joan Ramis i Ramis coordina a partir d’aquest curs i fins al 2012 un projecte educatiu del Programa d’Aprenentatge Permanent Comenius de la Comissió Europea. El títol en anglès del projecte és del tot explícit: “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, que en català s’ha volgut traduir per “Anem de viatge! Turisme, un altre camí per aprendre”. A part de l’institut maonès, en el projecte hi participen escoles de sis països més: l’escola Kurt Tucholsky de Flensburg (Alemanya), el Liceu Colbert de París, l’Institut d’Instrucció Superior Orfini de Foligno (Umbria, Itàlia), l’Escola Pedro Ferreiro de Ferreira do Zêzere (Portugal), un institut de Silèsia (Polònia) i un altre d’Iskelderum (Turquia).

Un dels objectius del projecte és que tant els professors com els alumnes coneguin i donin a conèixer els pobles o les ciutats on estan situades les escoles des d’un punt de vista turístic (cultura, natura, esports, oci...). Es volen aprofitar les oportunitats que ofereix el turisme a l’hora de millorar el domini de les llengües estrangeres i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es pretén millorar també la capacitat de treballar en equip, de col·laborar i compartir experiències entre alumnes, professors i institucions educatives, ja sigui a l’hora d’aprendre, d’ensenyar o d’avaluar. Per últim es vol donar una nova perspectiva de la diversitat, les diferències i la varietat europea a l’hora d’integrar els països de la Unió.

A fi d’assolir aquests objectius durant els dos cursos del projecte alumnes i professors treballaran en tota una sèrie d’activitats conjuntes. Es crearà per exemple un bloc per a l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès, alemany, francès...), enfocat des del punt de vista del turisme i on es publicaran entre d’altres recursos de la xarxa i textos escrits pels alumnes. Des de París s’emetrà un programa de ràdio per a viatgers amb informacions i música dels set països participants en el projecte. Es realitzarà un reportatge sobre ecoturisme a les diferents regions, en el qual l’institut maonès donarà a conèixer el Camí de Cavalls. Es farà un jardí a Portugal amb plantes provinents de tots set països (verdures, flors, plantes aromàtiques...). Des de Portugal es coordinarà també l’elaboració i la publicació d’un llibre de plantes “Plants travel around Europe”. S’elaborarà un dossier amb informacions útils per a viatgers, tot comparant preus entre els diferents països. Es confeccionarà un joc interactiu: “Who wants to be a traveller?” Es dissenyarà un almanac per al 2012 amb un calendari de festes populars de les diferents regions. Es posarà en contacte els alumnes via email a fi que escriguin sobre ells mateixos i intercanviïn informacions rellevants des del punt de vista turístic. A hores d’ara s’ha creat ja el bloc del projecte, que també coordina el nostre institut i que es pot visitar a través de l'enllaç de més amunt.


A l’IES Joan Ramis i Ramis participen en el projecte setze professors i devers tres-cents cinquanta alumnes repartits entre diferents nivells, grups i assignatures. Els setze professors que hi col·laboren pertanyen als departaments de Ciències Naturals, Ciències Socials, Informàtica, Orientació, Educació Plàstica i Visual, Informàtica, Física i Química, Llengua i Literatura Espanyola, Llengües Clàssiques i Llengües Estrangeres.

Les activitats del projecte es distribueixen segons cursos i nivells i atenent al currículum de les assignatures. Així per exemple, a l’assignatura de Pàstica i Visual els alumnes de 1r d’ESO realitzaran entre d’altres un Cartell Comenius. Els alumnes de 4t d’ESO participaran activament en el projecte des de vàries matèries: també a classe de Plàstica dissenyaran dues pàgines del calendari coordinat per Itàlia, una dedicada a la diada de Sant Jordi del mes d’abril i una altra d’inspiració turística. D’altra banda alumnes d’aquest nivell participaran també en la creació del jardí de Portugal i en la realització del llibre de plantes des de l’assignatura de Ciències Naturals. L’aula 16 de 4t d’ESO esdevindrà Aula Comenius amb la col·laboració de la professora de Ciències Socials. El grup de 4t E, amb alumnes de diversificació, realitzaran el vídeo sobre la ruta ecoturística del Camí de Cavalls. En motiu d’això, el professor d’Orientació i el de francès i quatre alumnes viatjaran a principis de febrer a París, ja que tant el vídeo com el programa de ràdio es coordinen des de l’institut francès. Atenent al fet que l’escola portuguesa coordina la realització del llibre de plantes, quatre o cinc alumnes de 4t d’ESO visitaran, acompanyats de la professora de Ciències Naturals, Ferreira do Zêzere, on al maig se celebrarà una trobada d’alumnes i professors provinents dels set països del projecte. D’altra banda, alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat s’intercanviaran emails amb els alumnes de les altres escoles des de les assignatures d’anglès, francès, alemany, etc. i col·laboraran amb les seves aportacions en el bloc de llengües estrangeres.

Al marge de les mobilitats esmentades d’aquest curs a França i a Portugal, durant el curs escolar 2011-2012 el Ramis també viatjarà a Turquia, on l’octubre de 2011 se celebrarà una altra trobada d’alumnes i professors provinents de tots els països del projecte i on possiblement s’imprimirà el calendari. El viatge a Itàlia tant pot ser durant el mes d’abril de 2011 com el de 2012. Els alumnes hi viatjaran acompanyats de professors de Plàstica i Visual, de Ciències Socials i/o de Llengües estrangeres. El projecte educatiu europeu del centre preveu que es realitzin entre vint-i-quatre i vint-i-vuit mobilitats en total. També hi ha l’oportunitat de visitar l’escola polonesa.

Durant la segona setmana del mes de maig de 2012 el Ramis organitzarà l’última trobada de treball a Menorca, on el projecte serà finalment avaluat per professors dels set països participants i on se celebrarà el final del projecte amb la realització d’un programa d’activitats a l’escola, visites turístico-culturals, ecoturístiques i lúdiques i activitats d’oci a Maó i a l’illa.

A nivell europeu el projecte Comenius “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, en el qual hi participen un miler d’alumnes i un centenar de professors, està subvencionat per la Comissió Europea amb 141.000€, que es destinen a un mínim de 168 mobilitats en total, a l’organització de les trobades i a la realització de les activitats.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...