12 de setembre 2009

Noms propis de l'estiu




Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.
Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.
Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

2 comentaris:

Xavier ha dit...

Poeta de la lletra voldria ser jo com tu.

Poeta de la veu i de la vida a la teva illa blava. Escrius poc, quan o fas es bell el que dius i deixes escrit.

La imatge primera es esplèndida, blau nu, estiu, sensualitat i bell sexe. Un plaer el teu reco de mon.

També som aquí punt de dir adéu a un estiu sense pluges i amb un mes d’agost extremadament calorós.

Les festes grans de Barcelona, les de la Mercè, son l’últim intent per no perdre el fet de gaudir dels carrers i les platges.

Una abrasada.

Javier ha dit...

Nombres propios, me gusta, sí creo que nuestras vidas están llenas de ellos, y no se por qué tenemos tendencia a olvidarlos, cuando son los que en realidad nos van construyendo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...