26 de setembre 2009

El meu Guantánamo particular



Era l’agost, a principis. Jo venia de la mar, del sud, del Caló Fondo, de fer un bany. Ja era fosc. Enlloc de la bicicleta aquell dia havia agafat la moto i anava una mica abrigat perquè al vespre i amb la moto finalment refrescava, duia un jersei prim de seda negra. Feia un parell de dies havien estat les festes de Sant Cristòfol de Ses Corregudes d’Es Migjorn. Devia ser dia 4 o dia 5 d’agost, però tan se val quin d’aquells dos vespres fos...

Contràriament a com solia fer normalment, aquell dia vaig decidir tornar a Maó pel camí de Sant Lluís en lloc de pel d’Es Castell. Quan vaig arribar a la ronda de circumval·lació de la ciutat, a la cruïlla de la benzinera, que queda a l’esquerra, tot returant-me amb la moto per fer l’stop, vaig girar el cap a la dreta empès per no sé ben bé quina sensació, quina atracció, i vaig entreveure una figura a contrallum de la il·luminació de la via, gairebé just al costat de la caseta blava modernista que han posat a la venda, al costat de Sa Sínia... Devien ser entre les vuit i les nou del vespre.

La primera imatge que tinc seva és el perfil, el contorn de l’ombra del seu cos. Ell també va girar el cap de resultes del meu moviment espontani envers seu. Vaig seguir endavant conduint cap a l’stop. Em vaig returar i vaig tornar a girar-me i vaig veure com creuava el carrer i també es tornava a girar cap a mi. Vaig decidir fer la volta a la rotonda de la cruïlla i tornar a reprendre l'inici del camí de Sant Lluís fins a ell. Em vaig aturar i el vaig saludar. Em va dir que venia del gimnàs, que havia fumat i que anava tot col·locat. Vaig aprofitar per demanar-li que em convidés. Hi va estar d’acord.

Ell s’havia aturat a la vorera, davant de la porta d’una casa inhabitada d’una planta, amb un balcó a cada banda de la façana, una casa polida i amb cert encant. Jo seia a la moto, amb el casc posat i sense saber ben bé com continuar... Li vaig proposar de pujar-hi, però va refusar perquè només en duia un, de casc. De tot d’una no vaig veure que pogués deixar la moto aparcada a cap banda del carrer... Mentre tot això em voltava pel cap a fi de trobar-hi una sortida satisfactòria, ell em va dir que era millor que ens trobéssim l’endemà... En aquell moment vaig témer que la cosa no es fongués. Vaig decidir mostrar la meva ansietat, fer palès el meu desig. Vaig allargar la mà i vaig intentar abastar-li els davants que s’intuïen davall dels pantalons curts d’esport, així sense més, amb actitud jocosa i mascle. Em va deixar el seu telèfon.

Li vaig enviar un missatge l’endemà dematí. Va tardar algunes hores a contestar, devien ser les set del capvespre quan ho va fer. Em va escriure que havia entrat al gimnàs i que després si volia ens podíem veure. Aquells dies jo feinejava per dalt del terrat, pintant les persianes verdes de la galeria, anava gairebé en pèl i volia aprofitar encara una mica més la llum d’aquell dia d’estiu. Volia veure’l, però no volia deixar el que estava fent i no tenia temps de dutxar-me, vestir-me i quedar en algun lloc i tampoc no se m’acudia on... Vaig enviar-li un altre missatge per escrit i vaig deixar-li’n un altre al contestador que vingués directament a casa meva.
En acabar del gimnàs em va telefonar i li vaig indicar la direcció. Així va començar aquesta història que ara m’ocupa i que es a punt d’acabar, si més no així com ha estat fins ara. Vaig veure millor la cara d’aquella ombra que havia aparegut el dia anterior, corresponia a la silueta d’un toro de cinquanta anys que a partir de llavors va començar a brandir les banyes tot relatant-me el que li passava en aquells moments a Menorca, el seu Guantanamo particular, la feina que l’havia portat fins a l’illa, i a poc a poc part de la seva vida. Va començar amb converses, cerveses i fumades i hi va continuar. El tema se centrava –s’hi centra encara gairebé sempre- en ell, les seves circumstàncies i els seus plans de futur... cinquanta anys però talment un adolescent obcecat pel plantejament d’un canvi per començar, tornar a començar i continuar vivint, potser ara amb independència des de feia temps.

Vam seure al pati, que ell ja va conèixer amb la vela i els balancins, vam pujar a la terrassa i es va estirar damunt d’una de les dues hamaques. Es va llevar la camisa tot deixant al descobert braços musculats i pit pelut de vellut, per prendre la fresca i la lluna. Allà mateix vaig acaronar-lo i vaig acabar de despullar-lo i despullats vam davallar a l’habitació una estona més tard. El sexe va continuar al llit i en acabar aquella primera nit, mentre era allà dret netejant-se amb la tovallola i amb el reflex de la lluna plena que entrava per la finestra i li il·luminava cara i cos, va conjurar que li havia agradat el sexe, que em trobava simpàtic i agradable i que també li agradava moltíssim casa meva. Va conjurar sexe, amistat i domus sense alternança d’ordre, certament part del que ara sóc.

12 de setembre 2009

Noms propis de l'estiu




Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.
Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.
Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

06 de setembre 2009

El solitari Oest al Teatre Principal



És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. 

D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.


Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. 

Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.


L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...