dimarts, 19 de maig de 2009

Vaixells que fan de casa

Fa una estona que he arribat de tornar-li les claus. Ell no hi era. Només hi era ella. He suposat que era amb son pare a sopar, però aquesta és una suposició que acotaré amb innumerables signes d’interrogació, perquè què sé jo! Què he d’anar a pensar jo ara?


Ahir migdia vaig anar a comprar pa abans que tanquessin el forn i quan vaig sortir a la plaça del Carme el vaig veure que entrava al Mercat. Em va estranyar veure’l a la plaça del Mercat un diumenge. Però tot d’una vaig deduir que devia haver estat tota la nit de marxa, que devia anar com a mínim begut... Vaig entrar al forn i al forn hi havia gent que esperava a ser despatxada. No vaig tenir prou paciència d’esperar i vaig entrar al mercat a veure si encara el veia, vaig donar tota la volta al claustre però havia desaparegut com per art de màgia. Bé –vaig pensar-, allò per a què venies: el pa. Al forn hi continuava havent gent fent cua. Tenien la porta oberta, dedins feia calor i vaig sortir al portal a esperar que es buidés. Aleshores el vaig tornar a veure que enfilava costa amunt cap al Carrer Nou i em va sobrevenir el dilema: ell o el pa, el pa o ell. Ell. Vaig seguir-lo, caminava ràpid. L’hagués pogut cridar però em vaig estimar més esperar. Finalment va entrar a un bar de l’Esplanada. Encara vaig tardar uns minuts, uns segons, a arribar-hi. Ens vam saludar calorosament i vaig preguntar-li si volia prendre res. Una cervesa. Efectivament anava gat. Jo em vaig demanar primer una aigua. Eren quarts de tres del migdia. A la següent ronda ja vaig voler una canya.


Parlava, em parlava del seu pare, que havia vingut a veure’l i a passar una setmana a l’illa, i d’ella, i semblava que en fugia, de tots dos, que defugia el moment d’arribar a casa. A ella no la volia veure perquè no sé què putes, una història com qualsevol altra història per –em va semblar- justificar-se de voler eludir el retrobament. En resum: estava enfadat amb ella. Va sonar el telèfon i era son pare i van quedar per veure’s una hora més tard. Però mig avergonyit –em va semblar també-, em va dir no es veia en les circumstàncies idònies per trobar-se amb el pare, una cita que no es veia capaç d’afrontar i també posposava.


Era potser la quarta vegada que el veia, la primera va ser en un bar de copes del port de Maó: alt, ben plantat, moreno, guapo, ben fet, amb el seu capell... Es notava també que ja havia fet unes quantes cerveses, ballava i es mostrava efusiu amb tothom, amb una efusivitat que no es dóna massa sovint en les latituds en què ens trobàvem. Evidentment aquella nit el vaig saludar i vaig sotjar fins on vaig poder la seva sensibilitat, la seva sensualitat. Déu n’hi do! Tot i que no arribava ben bé allà on jo volia, em va comprendre perfectament i va desistir de trencar-me la cara. Finalment, no sé ben bé per quin motiu, segurament perquè absolutament ningú l’havia entès, el van acabar fent fora del bar de copes.


La segona vegada que me’l vaig trobar va ser ara fa unes quantes setmanes en un altre bar de copes del port. Feia temps des de l’última vegada i no me n’havia recordat més. Va ser una noia, que m’havien presentat aquell mateix vespre, que m’hi va fer fixar i vaig dir-li que em semblava que el coneixia, perquè de tot d’una no n’estava segur ni sabia on ubicar-lo. A ella també li agradava. Era una nit divertida, tothom ballant, bevent i fumant, amb bastant –molt- de caliu. Ell es mostrava tan efusiu com la darrera vegada i la gent sorprenentment s’hi tornava a mostrar un pèl estranya. Es mostrava estranyada vista des dels meus ulls, perquè de fet el comportament de la gent devia ser el de sempre. En canvi em va donar la sensació que eren els altres els que el veien estrany a ell, diferent, potser "massa" diferent.


Ara abraçava un tio d’una quarantena d’anys, amb cabells grisos, llargs i esparsos i amb barba d’uns quants dies, que també ballava allà al mig i l’home es desfeia maldestre de l’abraçada tot cridant que no era maricón. El vaig sentir, vaig al·lucinar pel comentari, vaig dir-li alguna cosa, no record què, mentre ell anava dient que si hi tornava li’n fotria una i jo li deia que tranquil, que no s’ho prengués així, que senzillament ell era així: un home sensible, a qui agradava ballar i sentir la calor i el tacte de la gent al seu voltant, que no es poses violent, perquè era justament l’actitud contrària a la que prenia l’altre. Em repetia que no era violent, però que si li tocaven els pebrots... i jo li deia que sí que n’era, de violent, i llavors vam estar parlant una estona, finalment bé, en pla col·legues, jajaja, jajaja. Moments més tard un altre jove, que també acabàvem de conèixer, me’n va fer un altre, de comentari: em va demanar de què anava aquell tio, em va dir que es pensava que era de “s’altra cera” –així ho va dir- i aleshores jo vaig replicar-li que allà no n'hi havia, de “ceres”.


En un moment que vaig demanar-me una altra cervesa, ell era a la barra, vaig abraçar-lo, vaig besar-lo al coll, vaig palpar-li l’esquena fins als malucs, fins a les natges i aleshores vaig sentir-la a ella, que al seu costat i com sortida del no-res em deia, a mi, en anglès, repetitivament i insistent: “He sleeps with me, I’m sorry”, “He sleeps with me, I’m sorry”. Quan ho vaig entendre vaig respondre: “Don’t worry! It’s ok!” i vaig convidar-la a una cervesa, i llavors a ell també. En fi, no sé ben bé què devia passar després: només recordo a la mestressa del local tota enfadada dient-li que fes el favor d’anar-se’n. Era la segona vegada que me’l trobava i la segona vegada que el fotien al carrer. No m’ho podia creure! Vaig deduir que per algun motiu la mestressa s’havia posat gelosa, potser d’una manera inconscient o no també el desitjava i li havia agafat un atac irracional de ràbia en veure que no podia posseir-lo.


I encara me’l vaig tornar a trobar una tercera nit, aquest divendres passat, al mateix bar de la primera vegada. Aleshores em va saludar i ja em va demanar directament que el convidés a una cervesa. L’acompanyaven, entre d’altres, l’home de la quarantena amb barba gris de tres dies de la nit anterior. No sé com devia acabar aquella nit: jo vaig fer-hi una estona més i després me’n vaig anar a dormir.


Ahir diumenge al migdia, després d’haver-nos trobat a la plaça de l’Esplanada i d’haver estat parlant durant tota una hora sencera, vam sortir tots dos del bar i vam enfilar cap al centre de la ciutat. El que va passar a partir d’aleshores i fins a la mitja nit és el que em disposava a escriure abans de començar a parlar de què el conec. I ara ja és massa tard. No és que no ho vulgui contar, no, tampoc és que no ho pugui contar, no, tot i que en un moment determinat de l'intens capvespre em va amenaçar a mi, més ben dit, a mi no sinó a la meva família, em va amenaçar si ho contava... Però jo sé del cert que ni a mi ni a la meva família no ens passarà absolutament res. Res de res.



1 comentari:

Aiguasalada ha dit...

Vaixells que fan de casa, cases que són vaixells; estar a una banda o l'altra del carrer, esser ben al mig del carrer (per allò de les "ceres"); homes sensibles, dones geloses; ulls que fan tremolar, mans plenes de missatges; Menorca, intensitat, felicitat...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...