dissabte, 9 de maig de 2009

Joe Dallesandro



Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo a youtube del moment en què es lliura el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.



Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar el 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.



Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen, s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada més tard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.



* Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

7 comentaris:

Xavier ha dit...

“Trash”, es un dura realitat, tractada amb una viva i real crueltat, sense filtres que suavitzin el moments en que viuen immersos els personatges. Hi ha moments que sembla mes un documental que no pas una pel•lícula. La forma de prendre les imatges i de la manera en que actuen davant de les càmeres, amb una naturalitat esfereïdora, sempre m’ha fet pensar que molts moments de la pròpia vida d’un, podrien també estar recollides a un film.
Totes les pel•lícules d’en Joe les vaig veure a un cinema que estava a la Plaça Urquinaona a Barcelona i que per temes de memòria no recordo ni el nom.
Durant molts d’anys va ser una sala d’art i assaig per passar desprès de la mort del dictador a una trista sala de cinema pornogràfic. La crueltat amb aquets cinemes encara a dia d’avui amb fa mal.

mpons ha dit...

Tenc entès que una d'aquestes dues pel·lícules es va estrenar a Barcelona el 1979, gairebé deu anys després de l'estrena. Potser era en aquest cinema on tu anaves...

Ferran Porta ha dit...

La meva incultura cinematogràfica és manifesta, i encara més respecte a segons quin cinema. De les pel·lícules que menciones ni tan sols en coneixia l'existència; pel que expliques, alguna segurament em faria gràcia veure-la, però la part de les drogues, francament, la regalo a qui la vulgui veure; aquest tema em supera.

Xavier pot ser cine Maryland?

mpons ha dit...

Aleshores et recomano "Flesh", estic gairebé convençut que t'encantaria...

No coneixes Fassbinder, Ferran? Pel que et conec, aquí sí que et posaries les botes, és per saborejar-ne cada paraula dels diàlegs: Angst essen Seele auf, Faustrecht der Freiheit, Die bitteren Tränen der Petra von Kant, Querelle...

Xavier ha dit...

M’ha la porta fluixa el fet que triïn Madrid per els jocs del 2016. Els de 92 jo estava passant la crisi d’aquell moment ( i molt dura) i no vaig poder gaudir amb viu cap dels esdeveniments importants, i això que s’ha amb va obligar de forma voluntària a fer uns cursets com a reforç del “voluntariat”, que tampoc va servir-me de res ja que a l’hora de la veritat no vaig tindre plaça a cobrir. L’atur amb va servir per això i poc mes.
Reconec de totes maneres i sense vergonyes que tots (o la majoria) varem tenir il•lusions aquell 92.
Amb fa molta vergonya pensar el diners que es gasten de tots nosaltres per potenciar en moments tan magres la candidatura d’una ciutat, sigui la que sigui. I si comptem els ja gastats l’anterior vegada ja es la polla. (perdó).
Si senyor era el Maryland, ufff, qui per m’has tret de sobre.
Fes cas a mpons, "Flesh" t’agradarà, i la recomanació de Fassbinder ja veuràs com es un encert i mes vosaltres que podeu passar de versions doblades .

Justo ha dit...

¡Vaya unas fotos chulas que has bajado! Bueno, son maravillosas directamente.

Ya veo que era verdad que te dio el ataque, tenías que ver las películas sin perder tiempo.. jajaja. Yo tengo muy reciente Trash, la compré en DVD, me encanta. Y él está sublime, cuando pasea con el perro, cuando se coloca.. a mí me recuerda mucho el humor de la película a John Waters y al primer Almodóvar. (Fassbinder también paralelo, pero quizá más trágico).

Las otras las vi en cineclubs hace tiempo; también compré recientemente Sangre para Drácula, también de la Factory, más flojita, pero con él muy guapo.

Te aconsejo si no has visto, aunque imagino que sí, el Je t´aime moi non plus (Serge Gainsbourg, 1976), la película favorita de Joe Dallesandro de todas las que hizo, donde además está maravillosa la entonces jovencísima Jane Birkin.

Joe es único.. qué fotogenia..

(Bueno, ya sé quién es el alcalde berlinés, debe ser un tío bien majo, con ese pedazo de ciudad además. Un abrazo fuerte, gracias por las citas a mi blog, y sigue disfrutando de Joe).

Javier ha dit...

A aquest pas hauré de començar a plantejar una entrada dedicada ha Little Joe, crec que sóc l'únic que encara no se l'ha dedicat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...