Economia i cultura al segle XVIII

Richard Kane, governador de Menorca

S’afirma moltes vegades que les èpoques de crisi econòmica comporten un floriment de la cultura. No així en el cas de la història de l’illa de Menorca, on –com és força admès i conegut- el període de major conreu literari i creació artística va coincidir amb una llarga etapa de bonança econòmica: el segle XVIII. El paisatge de l’illa va canviar gairebé de forma radical la seva fesomia, es plantà enclova i s’introduïren les vaques frisones que avui campen per les tanques i de la llet de les quals es produeix el formatge de què tan orgullosos estan els menorquins. També van ser els anys en què es construïren les cases de factura pal.ladiana dels llocs que avui en dia formen part del patrimoni d’arquitectura rural de l’illa. En el transcurs d’aquell segle s’erigiren pobles sencers, Sant Lluís i es Castell, i les ciutats van créixer ravals enllà. Es feren hospitals, llatzarets i s’acabaren de fortificar els castells de Sant Felip i de Sant Antoni. Es traçaren nous camins. Va ser una època de llibertat cultural, quan a Menorca a més de la llengua catalana pròpia se’n parlaven també d’altres, l’anglès, el francès, l'italià o el grec. Va ser el període de major floriment en el camp de les ciències i les lletres de tot el país. Hi havia llibertat de culte: catòlics convivien amb anglicans, ortodoxos i maçons. En el major nombre dels casos, l’Administració regentava els recursos de forma modèlica i exemplar. No es malmetien els doblers públics. Hi havia diàleg entre cultures, religions i maneres de veure el món. Al segle XVIII hi va haver llibertat de comerç, el port de Maó era franc i la ciutat floria. Menorca era una illa oberta al seu temps.

(Voldria que ningú veiés en aquest escrit fantasmes de demagògia, ja que en línies generals estic d’acord amb la política mediambiental del GOB i del PSM. El que intent és aportar o recordar dades per a la reflexió)

Creuers al port de Maó

mpons

L’acord actual de l’Ajuntament de Ciutadella per modificar el projecte de construcció del Dic perquè hi puguin atracar creuers no té certament cap sentit. I no en té cap no solament perquè es contradigui amb l’exigència de sostenibilitat de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, ni tampoc perquè el turisme de creuers sigui un producte que a priori s’hagi de descartar a l’hora de dinamitzar l’economia o d’oferir qualitat, sinó perquè Menorca ja té un port –natural- capaç d’absorbir-lo sense problemes de cap índole: el port de Maó.

En aquest sentit malauradament no cal sortir de Menorca a fi de trobar experiències de mala gestió i de deixadesa. Què suposa el turisme de creuers per a la ciutat de Maó? Se’n treu o se’n pot treure rendiment econòmic? Incrementa les vendes dels comerços? Comporta un major nombre de clients als restaurants? Quin és el tarannà econòmic dels viatgers un cop davallen al port? Se’n van d’excursió a tall individual? o de forma organitzada per un touroperador? Entren als museus? No sé donar resposta a totes aquestes preguntes, però les puc intuir. No sé ben bé tampoc què farien a Ciutadella, però puc ben assegurar que a Maó gairebé ningú –gairebé cap empresari ni tampoc els seus treballadors- s’aixeca del llit un diumenge dematí a fi d’obrir la cafeteria, el restaurant, el comerç o la parada de la plaça del Mercat. Per què? Per vessa? Per comoditat? Pel poc rendiment econòmic que suposa? Com s’explica per un altre costat que a l’altra banda del port de Maó, on també hi atraquen creuers, no hi hagi cap tipus d’infraestructures ni de serveis, on el viatger és abandonat entre contenidors de mercaderies, on no hi ha ni una sola ombra on es pugui asseure a redossa del sol, ni un sol i petit quiosc on pugui adquirir un bòtil d’aigua si té set ni cap excusat on pugui anar a pixar si en sent la necessitat.

Que n’és d’estrany tot! Ciutadella, que no té un port amb grandària suficient per a aquest tipus de vaixells, vol un gran dic perquè hi puguin atracar i en canvi Maó, que sí que el té, o bé sembla no saber-ne treure prou profit econòmic o bé ha decidit que ni tan sols val la pena posar el despertador. Potser caldria fer un transvassament de ciutadans a fi de veure si els ciutadallencs en sabrien treure més bon partit que els maonesos. No és, no, que es vulgui tenir tot, no! El problema és que es té de tot, però no se sap com gestionar-ho.

Per cert, m’estalviaré qualsevol comentari en relació a l’acord del nou Ajuntament.

(Comentari a Ducs d'alba i port de Ciutadella, de Nel Martí)

Mad World

Paulo Cesar, "O corpo e a pele" 

M’he aixecat devers les set, però no les set del matí, sinó les set del vespre. M’he fet el berenar sopar, que he començat amb un suc de taronja per refrescar-me el paladar i la gola, malmesos després de la llarga nit. Després m’he posat a treballar a l’ordinador -que això també hi entra-, mentre escoltava el grup a cappella alemany Wise Guys, que em va enregistrar una persona única i especial.

Ahir no va ser únicament la nit de l’Elefant, ahir també va ser la nit de l’Antic Cafè, on en principi volíem acompanyar el sopar amb una cervesa de blat que alimenta, com l’altre dia. Ver ser la nit del Mirador –panets i ensalades i cervesa. Va ser la nit de l’Ars –rumba fusion, havia anunciat qualcú. I vinga alegria! Com es deia el guitarrista? David, que finalment es va posar a cantar i a ballar damunt de l’escenari. Va ser la nit de l’Aquelarre i finalment la nit de Son Tretze, i a cada lloc que anàvem fèiem esclatar la música lliure dels sentits de la humanitat.

I què vols que digui jo? Què vols que conti, si el nostre llenguatge no està fet de paraules? Que és un llenguatge d’una altra casta? Que és el llenguatge epidèrmic de la carícia dels homes? Què vols que expliqui? Que és el palp i el tast de la intimitat més universal? Que omplim el silenci de comunicació sense paraules? Que allò que ens contem ho entenem amb alens anhelants? Que el que ens expliquem ho expressem amb gemecs continguts? No, no cal que em diguis res més, basta que em cridis, una, dues, tres... -quantes vegades?-, i jo acudiré a comprendre el teu desig. Millor així que projectar el nostre foll món individual. De què serviria que cridés el teu nom de mar als quatre vents? Es fondria amb l’aire del que tothom ja sap. Trencant un únic cop els sospirs, som només el segell d’aquell secret que m’has dit solament a mi, exclusivament a mi.

Terra

De Musa et pren la paraula Perseu. L’agafa nua entre els dits, i única entre les altres es torna vermella d’argila, color de ferro i de sang. Branca mineral d’un arbre de peixos llunyans, hi fa un clot amb un garrot, dut per la mar damunt l’arena. Hi aboca l’aigua de sal i de sol de la vorera. Assegut damunt la roca, s’hi enfanga les mans joves com un infant gran. S’hi embulla els cabells. A l’orella li hi xiuxiueja carícies. L’escarrufa. Li frega el front i les galtes i el nas. Anhela que la besi i se li escola entre les dents al paladar. Li regalima tel·lúrica pel coll. Suaument i a poc a poc pren la forma del seu pit de marès. Li fa còssigues al llombrígol. Li cobreix l’espatlla i li protegeix l’esquena. Li pessiga tendre les natges. Se li vol fondre entremaliada entre les cames com un mot novell i juganer. Li agafa el sexe i li l’acarona. L’heroi s’alça i, dret, deixa que li rellisqui cuixes avall, genolls enllà fins al turmells. Primer de peu, desitja que l’astre la hi eixugui a la pell, porus endins. Després s’estira damunt la sorra i acluca els ulls. Sent adormit l’oratge marí que amb els seus sons amortits de cisell li esculpeix el cos com un mestre mediterrani i florentí. D’un son profund en el temps el desperta el xerric d’un xoric. S’atansa de pedra al mirall cristal·lí. S’hi banya, s’hi enfonsa i s’hi abraça. N’emergeix renovat de silenci.

Perseu a Ferragut

(22 d’abril, dia de la Terra)
Ses fotos den Joan

Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.

La dona i el model de parella homosexual

A l’hora de tractar la inserció de la dona en el món laboral i la seva conciliació amb el món familiar, es pren sens dubte com a referència el model tradicional masclista preexistent. De vegades la dona vol ser tractada amb igualtat de condicions en un món sorgit inicialment de l’entrecuix del mascle. Posaré un exemple extrem però prou il·lustratiu: l’accés de la dona a l’Exèrcit. Es considera com l’assoliment d’una fita important en relació a l’emancipació de la dona la possibilitat que pugui arribar a ser tinent general, per exemple. El símil podria ser més ben triat perquè alguns opinareu que així com està el món, l’existència d’aquest estament és necessària. Però tothom admetrà que seria molt millor un món sense guerres on l’Exèrcit no fes cap falta ni una i que com a conseqüència no s’haguessin de plantejar els drets de les dones en relació als dels homes en l’àmbit militar. Perquè la cosa funcioni, potser s’haurien de crear més tost nous marcs de convivència en lloc d’intentar inserir la dona en una societat masclista a priori. D’altra banda, si en la parella la dona treballa tant com l’home, o l'home tant com la dona, la mateixa quantitat d’hores, això va en detriment de l’educació domèstica dels fills. I si l’home fa les funcions domèstiques tradicionals de la dona de forma exclusiva, aleshores la desigualtat és la mateixa, encara que aquesta discriminació es vegi com a políticament correcte.

Quant a les famílies on els dos membres són del mateix gènere, és evident que el reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni i a l’educació dels fills suposa la seva normalització jurídica. Però com en el cas de la dona en un món masclista aquí també s’ha pres com a model un marc social preexistent -el concepte de família tradicional-, en lloc de trobar i experimentar noves formes de convivència. Així i tot, si la qüestió de la conciliació de la vida familiar i la laboral és realment un problema de gènere que no se sap ben bé com solucionar, potser seria bo demanar a les parelles homosexuals, on no existeix la diferència de gènere, com s’ho fan a l’hora de repartir-se l’educació dels fills i les feines de la casa i com a més concilien tot això amb la feina.

(Comentari a "Conciliació", de Maite Salord)

Venedors ambulants i xiringuitos de platja

Maite Salord, font d’inspiració, m’ha fet tornar les ganes d’escriure. És ben ver, que de vegades, en posar-m’hi, som una mica incendiari. Deu ser que, com que en general m’agraden més les perifèries que els centres d’ortodòxia, els meus escrits de caliu de vegades treuen espurnes.

Ara mateix, si voleu, trauré un altre tema candent, que va ser insinuat fa un parell de dies al seu bloc quan un comentarista anònim va ironitzar, a fi de menystenir-la, l’aparició dels venedors ambulants a les platges, verges o no, de Menorca. Ho recordareu: “capell de palla, camisa de flors, uns ‘pirates eivissencs’ i avarques des Mercadal”, tot cridant en veu alta: “pipes, polos, cacauets, síndria, meló, pinya… tot baratet”. I ara imaginau-vos que sou de vacances tot gaudint del sol i de l’oratge de la mar i sentiu l’oferiment d’aquests fruits saborosos. Tal vegada la fantasia d’altres consistirà a vestir el jovencell o la jovencella d’una altra guisa: amb speedos marca Marc & Adriano, per exemple. No coneixeu la marca? No us preocupeu: és un disseny menorquí de banyadors que aquest estiu causarà furor. I ara que hi pens, ja n’hi ha d’aquests joves a les platges de l’illa i venen pareos i joiells de factura potser eivissenca tot corrent el risc que aparegui un guarda d’uniforme, extemporani i fora de lloc, que els foragiti deveres i corrents. I això, en circumstàncies semblants, ha ocorregut davant dels meus ulls! A mi m’hagués encantat haver pogut guanyar quatre duros d’aquesta manera, amb la visió romàntica i sensual de la pell bruna colrada pel sol i amb les cuixes fortes de caminar per l’arena; en tost d’això vaig passar estiu sencer rere estiu sencer fent feina en un restaurant de Fornells sense cap dia lliure a l’estiu, amb un sou miserable i havent de posar bona cara als clients. Experiències com aquesta encara són a l’ordre del dia a Menorca. Era menor d’edat jo aleshores, però –ai!- mai no va aparèixer, no, cap àngel de la guarda que em salvés els meus estius de joventut. I per què no? Polos de la desterrada Menorquina i síndries i melons dels horts menorquins!

Però allò es va acabar, afortunadament! I llavors van arribar els anys pitiüsos, primer a Formentera i després a Eivissa. Te’n recordes (per cert, on ets que encara no has aparegut per plaça?), d’aquells dinars al xiringuito de la platja d’Illetes de Formentera? Eivissa!, per què tant d’odi? Coses bones i dolentes, com per tot! Fa més de deu anys d’això, a cala d’Hort, un magnífic guisat de peix pitiús amb safrà acompanyat de vi blanc fresc i cuinat per una espectacular madona eivissenca, extasiats veient com finalment es ponia el sol darrere es Vedrà, altiu i imponent. Esper que ho puguin continuar conservant, tot allò! I que els pescadors segueixin pescant i que madona ufanosa continuï elaborant magnífics plats eivissencs i que segueixi fent i delitant clients com aquell dia de primavera ens va delitar a nosaltres, que encara ens en recordam.

Ja ho veieu, jo per a festes i celebracions sempre hi estic a punt! A ca nostra a Menorca, a Eivissa o a la vall del Loira, qualsevol lloc m’està bé. A més tenim el millor organitzador d’esdeveniments festius de tota l’illa, que ja pot començar a fer el recompte de participants i, pel que fa a mi, ja sap que pot disposar del que vulgui i necessiti, sobretot si les ocasions són com aquesta: dos mil comentaris al bloc de Maite Salord! Tot i que a mi en realitat, i amb tota modèstia, m’agradaria ser el 2000 NOU.

Castell de Chambord
Vall del Loira

Turisme i homosexualitat a Menorca (2)

Fotografies

Paulo César
Paulo César en Ohlares

Cadascú a Menorca té la seva concepció d’un cert model turístic de l’illa. Hi ha col·lectius, associacions, partits polítics, etc., que en aquest sentit comparteixen a grans trets un mateix ideari. És una qüestió no resolta que preocupa, se’n parla i està bé que se’n parli, naturalment, perquè com qualsevol tema d’importància social, econòmica, política, ecològica, ètica o moral és bo que cadascú se’n formi una opinió i això només és possible contrastant, argumentant, sospesant pros i contres, avantatges i inconvenients. Som del parer que hi ha opinions més vàlides que d’altres, perquè tot i que la paraula “opinió” o la frase “aquesta és la meva opinió” s’empra massa vegades com un escut infranquejable darrera el qual escudar-se, hi ha sens dubte opinions més ben fonamentades que d’altres.

L’existència del sector econòmic del turisme illenc és un fet. Menorca, com a molts altres indrets del món, rep des de fa anys i panys turistes, diguem-n’hi visitants, viatgers, gent que s’hi ha interessat i l’ha volguda conèixer des d’innombrables punts de vista i fer-hi estada, persones per a qui l’illa oferia i ofereix múltiples i variats atractius. En contraposició a la recepció de visitants, la història de l’emissió de turistes des de Menorca a altres llocs és bastant més recent. És a dir, abans han estat viatgers d’altres indrets -de l’estranger, de determinades regions de l’Estat Espanyol- els que han visitat l’illa.

Els múltiples i variats atractius que ofereix Menorca es poden concretar, sens dubte. Ara bé, així i tot estan sotmesos a canvis i variacions, no sempre exclusivament mesurables des d’una perspectiva econòmica, sempre complexa, ja sigui local o global. És a dir, hi ha atractius turístics que depenen de factors gairebé impossibles de determinar des d’un punt de vista únicament monetari: entre d’altres hi intervenen qüestions mediambientals, culturals, sociològiques, psicològiques, ètiques, altres costums, una mutació dels gustos, un canvi de percepció dels viatgers... En el fons es fa difícil de delimitar el marc de coordenades múltiples, complexes i variables en el qual es mou el turisme. En aquest sentit aquesta qüestió restarà, doncs, sempre oberta a replantejaments, respostes i solucions, tant a Menorca com a qualsevol altre indret i en contrast amb altres destinacions.

No entraré a debatre ara amb detall qüestions com aquestes: si el turisme és o hauria de ser el principal motor socioeconòmic de Menorca, la importància del turisme en relació a altres sectors econòmics de l’illa com ara la indústria, el comerç, l’agricultura, la ramaderia o la pesca, la difícil relació entre turisme i ecologia o turisme i construcció urbanística... Tampoc no tractaré amb minuciositat la qüestió referent als termes en què es produeix o s’hauria de produir l’intercanvi cultural entre visitants i visitats, de l’aprenentatge recíproc entre els uns i els altres. I no ho faré perquè d’entre totes aquestes qüestions en sobresurt una de cabdal importància, que mereix molt més l’atenció, ja que aquesta sí que és immutable i universal, em referesc a la manera com es reben els hostes a casa nostra, a allò que els anglesos entenen com a hospitality, fàcilment traduïble al francès –hospitalité-, a l’italià –ospitalità-, a l’espanyol –hospitalidad- i al català –hospitalitat-; els alemanys en diuen Gastfreundlichkeit. Aquesta qüestió travessa de dalt a baix i en totes direccions totes les altres i defineix, al marge de com siguin els visitants, els individus i les societats que els reben com a obertes, lliures, tolerants, solidàries, respectuoses i acollidores.

Turisme i homosexualitat a Menorca

Comentari a "Jubilats i gais", de Maite Salord

Quina putada! Aquí sembla que alguns em coneixen i jo no conec ningú! Sí, ho confés, segurament he començat polemitzant, i en relació a això em qued amb aquesta cita de de la Mole: “Que venguin els qui crearan escàndol i ens ajudaran a crear una societat tolerant i enjogassada”. I jo també crec que de la Mole i jo ens entendríem la mar de bé. Fins i tot crec que em duria la mar de bé amb tots i cadascun dels que han escrit alguna cosa aquí, començant per suposat per na Maite Salord. No crec que m’hagi tornat boig encara, i si he intervingut en un fòrum de discussió com aquest, és perquè som plenament conscient que és allà on em pertoca estar i moltes de les vostres apreciacions així m’ho corroboren. Som una persona controvertida, tal vegada sigui una d’aquelles coses que hauré de canviar… no ja pel contingut, sinó per la forma.

Sent profundament que algú hagi tingut la percepció que hagi vingut a fer mal on no calia. Així i tot no negaré, no ho faré, que necessito redefinir d’una manera personal estructures de pensament col•lectiu que em semblen massa fossilitzades i que consider que necessiten ser orejades d’alguna manera, per molt que sigui maldestra, a fi de sentir-m’hi còmode. Que a qualcú li hagi semblat que emprava un llenguatge de dretes em fa reflexionar, naturalment. Però alerta i amatents si qualcú apareix amb un discurs innovador que de qualque manera pugui ser útil. No ho dic per jo, que es veu clarament que no he tingut traça suficient.

No hi ha millor forma de canviar el món i convertir-lo en allò que volem que la comunicació, encara que hi hagi moments -gràcies als déus de l’Olimp- que això sembli una comèdia –un guirigai. I jo, llevat de la pitjor de les esbroncades -la d’en Marc-, sincerament he rigut bastant. Com no havia d’encendre la flama sobre dos temes que em són tan propers: el turisme i l’homosexualitat? Guiri i gai? Gràcies -i excuses- una altra vegada, Maite!

Mea culpa també pel següent: llac de cocodrils i cala de meduses. A part d’això -sí, potser ha estat excessiu!- no crec haver desqualificat ningú més, i manco encara d’una manera personal. Quant a Zodiac, ja me n’he excusat dues vegades, ho torno a fer una tercera: perdó pel to paternalista!, tot i que el compliment de “guapo”, si bé certament innecessari, era net, espontani i de tot cor. I ara permeteu-me que acabi com el meu company de fatigues (”aquest parell”): una besada a tot@s, guap@s!

Bloc de Maite Salord