S’afirma moltes vegades que les èpoques de crisi econòmica comporten un floriment de la cultura. No així en el cas de la història de l’illa de Menorca, on –com és força admès i conegut- el període de major conreu literari i creació artística va coincidir amb una llarga etapa de bonança econòmica: el segle XVIII. El paisatge de l’illa va canviar gairebé de forma radical la seva fesomia, es plantà enclova i s’introduïren les vaques frisones que avui campen per les tanques i de la llet de les quals es produeix el formatge de què tan orgullosos estan els menorquins. També van ser els anys en què es construïren les cases de factura pal.ladiana dels llocs que avui en dia formen part del patrimoni d’arquitectura rural de l’illa. En el transcurs d’aquell segle s’erigiren pobles sencers, Sant Lluís i es Castell, i les ciutats van créixer ravals enllà. Es feren hospitals, llatzarets i s’acabaren de fortificar els castells de Sant Felip i de Sant Antoni. Es traçaren nous camins. Va ser una època de llibertat cultural, quan a Menorca a més de la llengua catalana pròpia se’n parlaven també d’altres, l’anglès, el francès, l'italià o el grec. Va ser el període de major floriment en el camp de les ciències i les lletres de tot el país. Hi havia llibertat de culte: catòlics convivien amb anglicans, ortodoxos i maçons. En el major nombre dels casos, l’Administració regentava els recursos de forma modèlica i exemplar. No es malmetien els doblers públics. Hi havia diàleg entre cultures, religions i maneres de veure el món. Al segle XVIII hi va haver llibertat de comerç, el port de Maó era franc i la ciutat floria. Menorca era una illa oberta al seu temps.
(Voldria que ningú veiés en aquest escrit fantasmes de demagògia, ja que en línies generals estic d’acord amb la política mediambiental del GOB i del PSM. El que intent és aportar o recordar dades per a la reflexió)