dilluns, 10 de novembre de 2008

"El malestar en la cultura" (menorquina) II

Aquest escrit no és, ni fer-hi prop, un estudi de “Das Unbehagen in der Kultur”, ni tan sols un comentari, sinó més aviat quatre reflexions d’un diletant a partir d’aquesta obra de Freud, l’única que he llegit fins ara. La meva aproximació és per tant la d’un total inexpert. Conceptes com “jo”, “superjo”, “consciència” i “inconsciència”, “líbido” o “sublimació”, i sobretot les cabdellades interconnexions entre els uns i els altres se m’embullen entre els dits del cervell. De la troca, però, intentaré teixir una xarxa de felicitat. Freud se n’ocupa. Que bé que qualcú se n’hagi ocupat, de la felicitat, encara que en principi fos també des del dilentantisme! Un diletantisme, però, avalat pel rigor de tants anys d’experiència en el cap de la psicoanàlisi! El Malestar és de 1930.

Hom, com ara jo, comença a llegir aquest escrit freudià sobre la teoria de la cultura i no s’adona fins ben avançat el llibre que el terme que ha interpretat com a felicitat –probablement amb molt d’encert- en realitat no correspon en un principi al mot alemany que se suposaria equivalent, sinó que l’autor parla de la “sort” i de la recerca de la sort per part dels individus: “Das Glück”. Aquí ja ballem! Però tant en la nostra cultura com en la germànica quan la gent es desitja mútuament tot el bo i millor del món sol exclamar: Que tinguis molta sort! o Et desitjo moltíssima sort! El que en realitat es vol dir és -i així ho interpretem- felicitat. Quan una persona fa els anys o està d’enhorabona, en alemany se li desitja “Herzliche Glückwünsche!” (desitjos de sort, i de tot cor), la traducció catalana no pot ser altra que “Moltes felicitats!”. Freud sosté que ser feliç o afortunat -o sentir-se’n- no és una qüestió aliena a la voluntat. En això es pot dir que segueix aquell corrent de saviesa popular que sosté que de felicitat –i també de sort- hom no en té, sinó que tant l’una com l’altra hom se la fa. Ras i curt, el fet de ser feliços rau en els individus. És més, si el fil d’implicacions es correcte, d’això també se’n deriva, amb un cert sentiment de basarda, que hi ha éssers més feliços que d’altres.

Entre els embolics de la troca hi ha aquell que contraposa la recerca de la felicitat al fet de voler evitar el sofriment. I ara mateix m’he quedat congelat en una frase del llibre de Freud que tinc aquí al costat on entenc que diu que el patiment no és res més que una sensació, i que només existeix en la mesura que l’experimentem i que solament l’experimentem com a conseqüència de certes disposicions del nostre organisme. Afirma també que el mètode més groller, però també el més efectiu d’una tal influència és el químic, la intoxicació, és a dir aquelles drogues capaces d’atenuar el sentiment de sofriment en l’organisme.


Però no és aquí on volia anar a parar jo, sinó a un altre mètode, que Freud també considera poc més que barroer i que m’ha fet pensar llargament: l’aïllament volgut. Perquè em va fer plantejar el propi comportament i el dels individus –o el d’alguns d’ells- de la nostra societat illenca, i en general el tarannà d’una societat isolada qualsevol. I ara ve quan m’estiro al divan i dic: particularment m’agraden les situacions on estic reunit en societat o en companyia, conversant, rient, intercanviant, comunicant... M’ho passo bé en un sopar, en un cafè o en un bar amb amics, per exemple. Però no puc negar que defujo situacions amb persones que em provoquen un cert malestar, posem per cas a la feina o en altres àmbits, i també amb altres “amics” o coneguts. Som més aviat una persona solitària, que tendeix potser d’una manera excessiva a estar tota sola, tot dedicant-se a les seves feines, aficions i autoimposicions. Potser en una illa com Menorca això s’accentua. En general em dic a mi mateix que no m’avorreixo i si ho faig, últimament em remeto a les paraules que fa poc he llegit d’aquell altre vienès il·lustre que escrivia que no es pot menysprear en absolut l’avorriment com a font d’inspiració.

Pregonda

Segons Freud, el fet de fer-se enfora dels altres és la protecció més a l’abast contra el sofriment que ens pot sobrevenir de resultes de les relacions humanes: la por al món exterior del qual ens volem defensar a fi de no ser o sentir-nos ferits. Segons Freud l’aïllament volgut no suposa la felicitat, sinó que la felicitat a la qual s’arriba per aquest camí no és altra que la que comporta un cert sentiment de tranquil·litat. I jo em demano, i no contestaré ara a aquesta pregunta -i de retruc posaré Menorca al divan: és possible traslladar als individus de la nostra societat menorquina en general aquest sofriment degut al món exterior, el qual s’evita a fi d’estar tranquils a costa d’un equívoc sentiment de felicitat? Hi ha potser també en aquest sentit societats més felices que d’altres?

2 comentaris:

Javier ha dit...

Absolutament impressionat !!!!

El Deme ha dit...

La soledad bien llevada también es una forma de acercase a la felicidad. Un saludo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...