divendres, 31 d’octubre de 2008

Stefan Zweig (1914 - 1918)



En esclatar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig va decidir apuntar-se de forma voluntària a fer el servei militar. Va ser assignat a l’arxiu del Ministeri de Guerra, on va prestar serveis juntament amb Rainer Maria Rilke, qui havia conegut deu anys enrere a París. Durant el primer any de guerra va col·laborar a la revista patriòtica “Donauland” i va redactar escrits de propaganda. El 1915 va ser enviat al front de Galizia com a corresponsal de guerra, on va poder viure de prop els estralls bèl·lics. Arrel d’això es va fondre aleshores per complet l’entusiasme per la guerra que li havien encomanat inicialment les masses, es va mostrar cada cop més a favor d’una entesa entre els països europeus i es va proposar finalment intervenir amb l’objectiu de mantenir la pau. Zweig no va prendre posició activa en relació als esdeveniments polítics, ja que considerava la política fora de l’àmbit de l’escriptor. Va propugnar més aviat una actitud humanista i pacifista.


Entre els anys 1916 i 1917 Zweig va viure amb la seva companya Friderike von Winternitz a Kalksburg, als afores de Viena. En vistes a esdevenir soci de l’empresa tèxtil del seu pare, va comprar-se un palauet al puig dels Caputxins de Salzburg (Kapuzinerberg). Aleshores va gaudir d’una excedència de dos mesos del servei militar per donar conferències a la Suïssa neutral, on finalment i un cop llicenciat es va traslladar a viure un any i mig. A Zürich es va trobar amb escriptors de renom com ara James Joyce i Hermann Hesse i va mantenir contacte intens amb altres escriptors pacifistes, com ara l’escriptor francès Romain Rolland. Zweig va seguir treballant com a corresponsal del fulletó vienès “Freie Neue Presse” i a l’últim any de la guerra es va estrenar al Neues Stadttheater de Zürich el seu drama antibèl·lic “Jeremias”.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Stefan Zweig (1881 - 1914)

Cafè Grindsteidl

Stefan Zweig va néixer el 28 de Novembre de 1881 en el si d’una família jueva, assimilada i cosmopolita de l’alta burgesia vienesa. El seu pare, Moritz Zweig, era un industrial tèxtil. La mare, filla d’un banquer, havia crescut a Itàlia. Stefan era el segon fill. La família tenia relacions de parentiu a Itàlia, França, Suïssa i als Estats Units. La seva infantesa i la seva joventut va estar sotmesa a la disciplina i a la vigilància constant de governants. Dels sis als onze anys va anar a la Volksschule de la Werdertorgasse, i dels onze als dinou va fer el batxillerat al Maximiliangymnasium, situat a la Wasagasse 10. La família s’havia traslladat a viure a la Rathausstrasse 17 poc abans que Stefan fes els tretze anys. Zweig va començar a escriure poemes ben aviat i en la seva època d’estudiant d’Institut va començar també a freqüentar els cafès vienesos a la recerca de novetats en el món de l’art i la literatura. Tant l’un com l’altra representaven una sortida cap la llibertat. Al cafè Griensteidl, situat a la Michaelerplatz, a les portes del Hofburg, s’hi congregaven intel·lectuals, musics i literats, entre d’altres: Hugo von Hofmannsthal, Karl Kraus, Arthur Schnitzler i Arnold Schönberg.

Zweig, dret, amb el seu germà. 1900

L’elit burgesa considerava la formació com el millor bé per als seus fills. Zweig va decidir estudiar filosofia, germàniques i romàniques a la Universitat de Viena. Tot i això, la seva màxima aspiració era establir-se el més aviat possible com a escriptor. Una altra de les seves grans motivacions era viatjar. Va compaginar aquestes dues activitats, escriure i viatjar, dels vint als trenta anys de la seva vida. El seu primer viatge va ser a França. El seu primer volum de poemes, “Silberne Saiten”, el va publicar en una editorial berlinesa quan encara no tenia els vint anys. El semestre d’estiu de 1902 el va fer a la Universitat de Berlín. Aquell anys va començar la seva feina de periodista per al fulletó vienès “Neue Freie Presse”. Va viatjar a Bèlgica, on va conèixer l’escriptor Emile Verhaeren, i va ser aleshores que també va començar a traduir autors francesos: Baudelaire, Verlaine, Rimbaud... El seu primer volum de narracions, “Die Liebe der Erika Ewald”, es va publicar a Berlín dos anys més tard. El 1904 va fer estada a Paris i hi va conèixer Rilke i Rodin. El 1905 va visitar Espanya i l’Alger. Després d’un primer viatge a Anglaterra un any abans, el 1906 hi va fer una primera estada de quatre mesos.

Viatge a l'Índia, 1908 - 09

Als vint-i-cinc anys Stefan Zweig es va voler independitzar de la família i es va mudar al seu propi pis, situat a la Kochgasse 8 de Viena. Atesa la seva procedència familiar no patia problemes financers. Gaudia d’un servent. Entre el 1908 i el 1909 va fer un viatge de cinc mesos per l’Índia, era el seu primer gran viatge. Dos anys més tard, gairebé a punt de fer els trenta anys, va viatjar per primer cop a Amèrica. Va visitar els Estats Units per primera vegada, i també el Canadà, Cuba i Puerto Rico. Zweig veia les seves arrels jueves com el fonament a l’hora d’identificar-se ell mateix com a cosmopolita i es considerava lliure de lligams amb Àustria.


Zweig havia publicat la seva primera obra de teatre, “Tersites”, el 1907 i el 1912 es va estrenar “Das Haus am Meer” al Burgtheater de Viena. Aquest darrer any començà la seva amistat amb Friderike von Winternitz, dona separada i amb dos fills.

Burgtheater, 1911

dimarts, 21 d’octubre de 2008

C.R.A.Z.Y.



Jo no hauria de ser aquí ara, escrivint. És tard. Seré breu. Avui dematí he anat a la biblioteca a cercar una pel•lícula de Fassbinder i no l’he trobada. En canvi, a la prestatgeria dels DVDs hi havia un ranxo de pel•lícules noves -o a mi m’ho ha semblat-, pel•lícules que no havia vist mai a la biblioteca. I entre ells hi havia “C.R.A.Z.Y.”. Fa tot just mig any que la vaig veure per primera vegada, a casa amb Johnny. Me l’havia deixada en Jordi, aquell amic que sempre em recomana i em deixa pel•lícules. No he pogut resistir la temptació d'agafar-la en préstec i acab de veure-la una altra vegada. És una de les meves pel•lícules preferides, m'ha produït la mateixa sensació de la primera vegada, com si m'hagués pres una pindola d'adolescència energètica. El film és del 2005, canadenc, en francès, de Jean Marc Vallée, un altre director a qui no perdre de vista. Ja trobarem un altre moment per comentar-la. De moment et deixo amb Zac, Z., l'adolescent nascut el dia de Nadal de 1960, i amb David Bowie, el seu ídol, en un dels millors moments de la cinta, quan s'és a punt de sortir de la capsula.






Space Oddity

Ground control to major tom
Ground control to major tom
Take your protein pills and put your helmet on

Ground control to major tom
Commencing countdown, engines on
Check ignition and may gods love be with you

Ten, nine, eight, seven, six, five,
Four, three, two, one, liftoff

This is ground control to major tom
Youve really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now its time to leave the capsule if you dare

This is major tom to ground control
Im stepping through the door
And Im floating in a most peculiar way
And the stars look very different today

For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet earth is blue
And theres nothing I can do

Though Im past one hundred thousand miles
Im feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell me wife I love her very much she knows

Ground control to major tom
Your circuits dead, theres something wrong
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you....

Here am I floating round my tin can
Far above the moon
Planet earth is blue
And theres nothing I can do.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Fatih Akin, Al otro lado (Auf der anderen Seite)



Ho diré de forma pomposa: aquesta setmana passada s’ha estrenat a Menorca la pel·lícula de Fatih Akin Auf der anderen Seite. Molts de vosaltres ja l’haureu vista, sobretot aquells que viviu a Alemanya. Aquesta no és l’illa de la calma, sinó la del vent, i quan arriba la tramuntana -que quan ho fa ho fa fort!-, el vent del nord ja porta recorreguts uns quants quilòmetres. Haurà estat la cinquena pel·lícula del Cineclub d’aquesta temporada. El Cineclub l’organitza l’Ateneu de Maó i els films es projecten en versió original subtitulada en espanyol a les Sales Ocimax de la ciutat. Ahir el cinema era a rebentar, com sol passar a les sessions de les vuit i mitja de cada dimecres i cada dijous. Havia recomanat la pel·lícula als meus alumnes d’alemany i ahir mateix, abans de botar-nos l’última hora de classe per poder acudir a la cita, n’havíem llegit la sinopsi i havíem comentat la biografia del director.

Auf der anderen Seite va obtenir el premi al millor guió al Festival de Cannes i va ser seleccionada per competir com a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Finalment l’estatueta va ser per a un film austríac, Die Fälscher, que des del meu punt de vista no n’era tant mereixedor. De totes maneres, és cert que bona part del llargmetratge de Fatih Akin és en anglès. No me n’havia informat, però ja m’ho temia. No m’esperava ben bé que fos parlada en anglès, però sí que suposava que ho seria també en turc. Tot i la qüestió de l’idioma, en cap moment no vaig dubtar a recomanar la pel·lícula als alumnes d’alemany. Els films d’Akin són un clar exponent de la multiculturalitat que es viu a les grans ciutats alemanyes, la qual cosa contribueix a enriquir de forma creativa el panorama cinematogràfic actual del país. La qüestió del multilingüisme n’és solament un aspecte més.

El director de trenta-cinc anys és fill de pares immigrants turcs a la ciutat d’Hamburg, al barri d’Altona. La trama de la pel·lícula transcorre a mig camí entre Bremen i Istambul. Es repeteixen l’origen i el destí d’un mateix eix de coordenades geogràfiques d’una altra pel·lícula seva anterior, Im Juli, del 2000, un conte fet roadmovie des d’Alemanya a Turquia. Ja aleshores hi sobresortien els paisatges de carretera i la ciutat del Bòsfor. Com altres escriptors o músics fills de la immigració, Akin és capaç de crear artefactes artístics tot emprant la llengua alemanya sense cap tipus de complexos, aliè als prejudicis de molts alemanys de la seva generació en relació a la pròpia llengua.

Bremen. Nejat, fill també d’immigrant, és el primer professor germanista d’origen turc en una universitat alemanya. Ja tenim el primer cas plantejat gairebé al límit entre origen i integració. El pare Ali, vidu, decideix pagar a una prostituta turca a fi que se’n vagi a viure amb ell i de retruc la treu així de l’ofici. La puta té una filla a qui envia diners mensualment a Turquia perquè es pugui costejar els estudis. Yeter mor d’un cop al cap perquè Ali, borratxo i enfurismat, li dóna una empenta: a la dona no li havia vingut de gust cedir a les seves ànsies. El taüt amb el seu cos és enviat a Turquia. El fill Nejat decideix anar a cercar la filla de Yeter a Istambul. Insegur de la seva vocació, el professor acabarà finalment fent de llibreter en una entranyable llibreria alemanya de la ciutat del Corn d’Or.



Istambul. La filla de Yeter, Ayten, és en realitat una activista política en contra del sistema de govern turc i es veu obligada a marxar del país després d’una redada policíaca. Pren la decisió d’anar a cercar sa mare a Bremen. Mentre cerca debades sa mare, Ayten, morta de fam, coneix Charlotte a la “mensa”, a la cantina de la Universitat. Morta de son, se la veu en un racó d’un aula dormint amb el cap damunt un pupitre mentre el professor universitari explica el pensament de Goethe contrari a les revolucions. La lliçó magistral és en alemany i com que la noia dorm, roman del tot aliena a les ensenyances del clàssic. Charlotte, estudiant d’anglès i espanyol, s’enamora d’Ayten i l’acull a casa seva. La noia se les haurà de veure amb la típica mentalitat alemanya de la seva mare Susanne, paper interpretat per Hanna Schygulla. Charlotte és un personatge de complexió ètica. Els estudis que tria representen voluntat d’obertura cap a l’exterior. El seu nom, Charlotte, evoca també de passada la gran amistat entre Goethe i Charlotte von Stein, dama de la cort de Weimar.

Ayten, ciutadana turca, no aconsegueix el dret d’asil polític a Alemanya i és empresonada en ser enviada novament al seu país. Charlotte decideix ajudar-la, viatja a Istambul i s’hi estableix, a casa precisament de Nejat, a qui coneix a la llibreria. Ayten compromet Charlotte en una acció del seu grup d’activistes, de resultes de la qual mor accidentalment d’un dispar. El taüt amb el seu cos és enviat a Alemanya.

Auf der anderen Seite és la segona pel·lícula d’una trilogia i és dedicada al tema de la mort. Akin va començar el trinomi amor, mort i dimoni amb el film Gegen die Wand, la primera pel·lícula alemanya guanyadora d’un Ós d’Or al festival de Berlín després de divuit anys. Aquest anar i venir de morts i de fèretres entre Alemanya i Turquia apareixia ja a Im Juli. Em pregunto pel contingut que simbolitza el significant recipient del taüt. I és que allà on hi ha mort i va haver vida. Les noves formes de cultura necessiten potser en el fons un substrat simbòlic de morts.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Pobresa i frustració

He pensat que abans de continuar fent coses em seuré aquí davant de l’ordinador per expressar la meva frustració davant la pobresa. I és que he llegit al Bloc dels viatges d’Eduard Balsebre que avui era el Blog Action Day. Què és el Dia d’Acció dels Blocs? Segons es llegeix a la web, “Avui milers de bloggers s’uniran a fi de tractar un tema singular: la pobresa. Tenim per objectiu apel·lar a la consciència, incitar a l’acció i sacsejar la web!”. Des que me n’he temut estic tota l’estona com intranquil donant-li voltes a la qüestió. És per això que m’he assegut, a veure si encadenant paraules i pensaments som capaç de treure’m el tema del damunt, asserenar-me, i passar a una altra cosa.

Des que he decidit que potser sí que podria escriure quelcom, estic rumiant què hi podria dir i la veritat és que no se m’acut res de res, res d’interessant. Quan em passa això aleshores recorro a les típiques preguntes. És més que res una tècnica per intentar trobar respostes. Qui? On? Quan? Què? Com? Per què? Qui és pobre? Moltíssima gent, però no em feu donar nombres ni assenyalar estadístiques ni percentatges. Tampoc no em demaneu quanta gent s’haurà mort de fam mentre estic escrivint això, perquè no en tinc ni idea. Un moment, que això no és tan difícil de descobrir: google. Ja ho tenc: “Cada minut moren de fam i misèria 19 nens, segons Save the Children”. Quants de minuts tardareu a llegir aquest escrit? Una altra dada: “Avui més de 3.000 milions de persones manquen d’una vida digna a causa de la pobresa”. Què vol dir aquesta frase tan complicada? Que hi ha 3.000 milions de pobres al món? En fi, cada persona és un món d’important, però multiplicades així d’aquesta manera sembla que no ens hagi de venir d’un o dos pobres, no? I ara un parell de frases més, així, agafades al vol: “Mai la humanitat ha produït tanta riquesa. Mai havíem estat tan conscients de la desigualtat i la pobresa en què viuen la majoria dels éssers humans”. Vaja!, això que en siguem tan conscients no ho tenc tan clar... I si ho hem estat en algun moment, sembla que no ens hagi costat gaire aprendre a immunitzar-nos-hi en contra. La primera frase m’interessa més, perquè d’alguna manera aquí volia arribar.

Mentre m’estava escarrassant a fi d’intentar reflexionar sobre el tema, m’ha vingut al cap un llibre que tot just acab de començar: El malestar en la cultura, de Siegmund Freu. I és que m’he recordat del que fa poc hi he llegit escrit seu, que els avenços de la nostra civilització al llarg dels segles no han portat cap a un major grau de felicitat. Penseu solament en l’exemple paradigmàtic de la bomba atòmica. És a dir que el fet que siguem més rics no vol dir que siguem més feliços. Si més no no ho som pel fet de ser capaços de fer més feliços els altres, ja que deixar morir de fam els pobres o deixar els pobres que continuïn sent pobres no hi deu contribuir gaire, no, a la nostra felicitat. Estic parlant d’una felicitat més enllà de la que suposa comprar-se una casa o un cotxe nou. Que per aquest costat tampoc no ens ve la felicitat, no. Que això de comprar-se un cotxe nou deu ser una felicitat efímera, no res més que un “subidón”, com ho deu ser l’efecte d’injectar-se una dosi d’heroïna a les venes i oblidar-se així del veritable problema durant uns instants. El mateix es podria dir de l'efecte shopping.

Ara ja començo a perfilar el sentit del títol del llibre de Freud. Em sent intranquil en la nostra “fantàstica” cultura occidental i no m’emprenyaré amb el món on m’ha tocat viure per no augmentar el meu sentiment de frustració. L’ONU també es deu sentir prou frustrada pel que llegeixo a la premsa: “L’objectiu de l’ONU de reduir a la meitat el nombre de persones que passen gana, amb les actuals tendències, no serà assolit el 2015 sinó el 2150”. I és que es veu que totes les Nacions Unides s’havien proposat reduir la pobresa extrema a la meitat el 2015. Ara només em queda trobar una fotografia prou esgarrifosa d’algun nen famèlic de l’Àfrica i adjuntar-la a aquest escrit.

I encara una altra frase lapidària més al respecte: “Al món hi ha 800 milions de famèlics i 1.000 milions d’obesos”.

Bloc dels viatges

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany



Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.


Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Transamerica, Duncan Tucker


Transamerica és una d’aquelles pel·lícules que em sap greu no haver vist en el moment que es van estrenar, però que afortunadament, per un motiu o un altre, m’han caigut a les mans. En realitat ahir vaig anar al videoclub cercant-ne una altra: The Living End. Aquesta sí que la vaig veure al cinema quan la van estrenar el 1992, però no hi anava per nostàlgia, tot i que en el seu moment m’havia agradat força. El motiu era que havia descobert que era del mateix director d’una altra cinta que m’ha apassionat i que tampoc no fa gaire que he vist: Mysterious Skin, de Gregg Araki. I és que m’he fet el ferm propòsit de conèixer altres obres de la filmografia d’aquest director, i d’altres. Tot i que l’havia vist a les prestatgeries del videoclub vàries vegades i que vàries vegades també vaig estar a punt de llogar-la, precisament ahir no hi era. Sort que pel camí m’havia trobat el meu amic, aquell que sempre em recomana pel·lícules, el mateix que em va recomanar Shortbus, que tampoc no havia vist i que després va resultar que era del mateix director de Hedwig und the Angry Inch, John Cameron Mitchel. El meu amic em va dir que m’endugués Transamerica. És la primera pel·lícula del director Duncan Tucker que veig, i ja m’estic plantejant de fer-m’ho venir bé per veure les altres dues que ha dirigit fins ara. El problema és que crec que aquí a l’illa totes aquestes pel·lícules no són bones de trobar i que hauré de fer els encàrrecs per Internet. Ja ho sé! Una altra possibilitat seria que me les hi davallés, però en això no hi tenc la mà trencada. O que a una ànima lectora i cinèfila de les que passen per aquí se li acudis una idea brillant...
 
El meu amic coneix bé els meus gustos cinematogràfics. Tant a la vida com al cinema m’interessen personatges i entramats complexos, en certa manera retorçats. Però dit així, això és massa general, i camp de prejudicis aliens, i el meu amic potser em coneix millor del que em penso. No vull convertir ara el paper en blanc en sofà de psicoanalista, tot i que hi estic força predisposat per tota una sèrie d’esdeveniments ocorreguts darrerament, entre els quals el fet d’haver començat a llegir El malestar en la cultura (Das Unbehagen in der Kultur), de Siegmund Freud. I aquí potser ja entram en el camp de la sexualitat.

Toby, el personatge interpretat per Kevin Zegers, és un noi de disset anys que ha estat detingut per tràfic de drogues a Nova York i del qual el seu padrastre havia abusat sexualment. De Neil, el personatge interpretat per Joseph Gordon-Levitt a Mysterious Skin, n’havia abusat el seu entrenador de beisbol. Tant l’un com l’altre s’acaben prostituint. És el mateix que havia fet James, Paul Dawson, a Shortbus, abans de conèixer Jamie. James confessa quina és la seva pel·lícula favortia, My Own Private Idaho, en la qual Mike Waters, River Phoenix, i Scott Favor, Keanu Reeves, també es guanyen la vida de la mateixa manera.



Transamerica és un road movie, de Nova York a Los Angeles. El pare de Toby és a una setmana de fer-se l’operació de canvi de sexe quan rep una telefonada que el seu fill, a qui no coneix, ha estat detingut. La terapeuta de Bree -el nom de dona escollit pel pare Stanley- condiciona el permís legal per a l’operació al fet de resoldre el seu passat amb el seu fill, l’existència del qual –tot i l’evidència- nega de forma rotunda fins a la mentida, així com ha decidit donar per morts els seus pares perquè mai no l’han acceptada, sobretot la mare. Malgrat els seus valors ètics i morals, és la seva forma de protegir-se. La relació entre Bree i Toby travessa situacions, experiències i sentiments tan vasts com el continent americà, incloent-hi l’Estat de Texas, que com diu la protagonista, és difícil poder evitar, en referència al conservadorisme. Nova York i Califòrnia representen els únics dos pols reals de llibertat dels EEUU, així com cadascú i a la seva manera, Bree i Toby, volen ser definitivament lliures. A tots dos els empenyen motors diferents per arribar a Los Angeles. Amb la finalitat última de poder operar-se definitivament, després d’intentar desfer-se del seu fill sense aconseguir-ho, Bree es fa el propòsit de superar els entrebancs de la relació i s’esforça per dur-s’hi bé. Toby no es planteja res més enllà del fet de veure complit el seu somni: conèixer el seu pare idealitzat, amb l’objectiu de poder començar una nova vida i dedicar-se al cinema. Els mitjans per assolir-lo, el fet d’haver de conviure amb una "freaky" transsexual, no li representen gaires problemes, comparat amb el passat que vol superar. A tant l’una com a l’altre no els queda, doncs, altre remei que conviure si volen aconseguir allò que cadascú desitja.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

das Indigokind, el noi indigo

Dijous dia 14 d’agost abans de dinar se’ns va explicar, als participants del curs de didàctica de Munic, l’activitat que havíem de dur a terme en petits grups a la tarda. La tasca es deia “Recerca de conceptes” i havia de ser un treball de camp. Per començar cadascú va escriure en una petita cartolina un o més conceptes que trobés interessants perquè fossin investigats. Després es van arreplegar totes les paraules i es van classificar i agrupar a grans trets en camps semàntics. Finalment es van formar els grups a l’entorn d’alguns conceptes que havien aparegut: telèfon mòbil, mp3-Player, moda juvenil, la bicicleta a Munic i l’escena cultural de la ciutat. Particularment em vaig afegir al grup que treballaria la vida d’oci de Munic, ja que una de les coses que notava a faltar del curs era precisament una coneixença més profunda de les activitats culturals de la ciutat on tenia lloc. Disposàvem de tota la tarda per dur a terme el treball de recerca pels carrers de Munic, tot demanant informació a la gent. L’endemà havíem d’exposar els nostres treballs a l’aula.

Vaig proposar que ens dirigíssim al centre de la ciutat, que ens asseguéssim en algun cafè i que senzillament demanéssim a qui ens semblés oportú quina era la seva opinió sobre la vida cultural muniquesa en general, quines possibilitats oferia, en quins barris i en quins tipus de locals tenien lloc els esdeveniments, durant quins dies i a quines hores, a quin tipus de personal anaven dirigits, què s'hi feia ben bé, etc.

Em vaig recordar de “Die Bank”, un local de la Müllerstrasse que un amic d’una companya del curs que havíem conegut el primer dia, Christopher, ens havia recomanat per si algun dia volíem sortir i conèixer gent. Era primera hora de la tarda i el local era gairebé buit. Era un espai gran i alternatiu, ple de sofàs arreplegats de segona mà, formant apartats i encarats a les grans vidrieres que donaven al carrer. Una de les noies que integraven el nostre grup es va sentir incòmode, perquè li semblava un lloc brut i se’n volia anar, però els altres vam intentar convèncer-la que s’esperés. Més que res perquè aleshores ja havíem convidat un noi a seure amb nosaltres i conversar i ens va semblar inoportú tocar el dos en aquell precís moment.

El noi, amb gorra i pantalons estripadíssims, es deia Peter, un jove nascut a Regensburg, de pare israelià i la mare del qual –ens va explicar- passa temporades llargues a Eivissa, on de retruc ell havia passat molts d’estius i d’on precisament feia unes setmanes que acabava d’arribar. Peter es dedica a la producció multimèdia i es defineix com un “Indigokind”. Era al local perquè hi estava preparant una exposició conjunta amb la seva mare que s’havia de dir, traduït al català: “Pintura alquimista veneciana” (“Venezianische alchemistische Malerei”). Ens va parlar del local, on la gent es concentrava durant la setmana més aviat als vespres, que era un lloc interactiu, amb música electrònica. La gent hi prenia cervesa i cocktails. Peter es va mostrar entusiasmat amb la vida cultural de la ciutat: una ciutat moderna i amb força activitat en el camp dels multimèdia i la cinematografia. Va trobar que el barri amb més vida cultural era aquell en el qual precisament ens trobàvem, el Glockenbachviertel, i també el barri de l’Ostbahnhof.


Peter,
www.myspace.com/ptapta


“Indigokind”. Érem a la recerca de la vida cultural muniquesa i Peter acabava d’emprar un concepte que cap de nosaltres coneixia per referir-se a ell mateix: nen indi. A aquests nens se’ls anomena indis no perquè provinguin de l’Índia sinó perquè són de color blau. S’entén que són un tipus de persones que tenen l’aura blava, és a dir que són nens els trets de personalitat dels quals desprenen energia blava, a diferència d’altres individus amb l’aura vital d’un altre color. També se’ls anomena nens nous o nens dels nous temps. Segons algunes pàgines d’Internet consultades després: són nois i noies que es comporten de forma força diferent als de generacions anteriors, amb greus problemes d’adaptació al corrent general i a les normes. Viuen tot atenent grans principis ètics i morals. Saben que hem de viure amb cooperació entre nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Són tipus andrògins, que aglutinen tan aspectes masculins com femenins. També estan convençuts que existeix quelcom més del que es pot veure. Comprenen que la vida està formada d’energia o de consciència vital i que a l’univers tot està relacionat: temps, espai, distància i forma són indestriables.

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.


Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Sommersturm, Marco Kreuzpainter



Una altra pel·lícula que també m’havia passat inadvertida: Sommersturm (2006), del director bavarès de Rosenheim Marco Kreuzpainter, trenta-un anys. És tard i no m’hi puc estendre massa. Començarem per les sorpreses: gairebé tota la pel·lícula té lloc al llac Chiemsee, un llac que sent ja com a propi, el meu llac. Hi he estat tres vegades, la darrera el passat més d’agost. Durant un campament hi ha de tenir lloc una competició de regates a rem entre, d'entre d'altres, un equip bavarès, del qual Tobi n’és l’ànima, un equip berlinès, els membres del qual són tots gais, i un èquip de saxones catòliques i cumbes. Ja la tenim armada! Les escenes del nois banyant-se en el llac recorden profundament el quadre de Thomas Eakins The Swimming Hole (1984-85).

Continuarem amb les lloances: en general la pel·lícula mereix ser catalogada juntament amb altres pel·lícules bones que tracten en clau positiva sobre l’homosexualitat durant l’adolescència, del coming-out of the closet: The Beautifull Thing (1996) o Kràmpack (2000). Acabaré amb una petita crítica: massa clixés. Tot i els moments de dolç somriure que és capaç de provocar Tormenta de verano, les altres dues pel·lícules citades posen encara més la pell de gallina, són d’una major sensibilitat a flor de pell. L’una proletària i l’altra burgesa, totes dues s’apropen també més a la realitat, o ens la fan creure millor. Les escenes de la tenda de campanya sota la tempesta evoquen altres paisatges de muntanya, a l’Amèrica del Nord, lluny de les serres alpines d’on s’alimenta el Chiemsee, potser un tribut a Brokeback Mountain.

I això altre no deixa de tenir mèrit: rodar una pel·lícula d’aquestes característiques a la tradicional Baviera. Potser tampoc no és casualitat que s’enfrontin un equip bavarès, amb el noi homòfob pertinent, i un equip de joves berlinesos alliberats.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

El noi del pijama de ratlles


Al voltant de cada llibre hi ha una experiència personal extraliterària. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la llibreria Didasko, aquí a Maó. És la llibreria on s’encarreguen els llibres de l’escola i no sé ben bé per què, però hi havia d’anar. Vaig pensar que aprofitaria per comprar-me alguna novel·la de literatura catalana. Tant els instituts de Secundària de Maó com l’Escola Oficial d’Idiomes hi encarreguen les seves lectures. Vaig escollir dues novel·les catalanes i precisament en aquell moment vaig pensar a demanar també quines eren les lectures d’anglès. Em vaig trobar que al primer curs del nivell Avançat de l'EOI havien posat The Boy in the Striped Pyjamas, de John Boyne. L’única notícia que em sonava de l’obra era que se n’acabava de rodar la versió cinematogràfica. Com que feia temps que no llegia en anglès i em venia de gust fer-ho però no sabia quina obra escollir que més o menys s’adigués amb el meu nivell, vaig decidir comprar el llibre. La il·lustració de la portada deixava bastant clar de què tractava la història.

He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.

El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.

No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...

Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.


* * *
Literatura dels KL
Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink,
Der Vorleser

(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz

John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas

Chirstopher

Deutsche Eiche, Reichenbachstrasse

El primer dia del curs de Munic, dilluns dia 11 d’agost, després de fer la visita guiada a peu pel centre de la ciutat, vam anar a un Biergarten del Virktualienmarkt. Tot i que sigui un tòpic dir-ho d’aquesta manera el Virktualienmarkt és visita obligada a Munic, al mercat hom hi troba multitud de productes d’arreu. I com que els Biergärten de Munic tenen això de bo, hom també pot comprar-se una Wurst o un Bretzel en una parada –o un tros de pa i formatge, si es passa de porc- i asseure’s lliurement al voltant d’una taula amb una gerra de mig litre de cervesa, posem per cas. Solen ser taules grosses amb un banc a banda i banda, i no fa falta que estiguin lliures del tot, només cal que hi hagi un tros de banc buit per poder-s’hi asseure. En aquest darrer supòsit es molt probable que s’acabi encetant conversa amb els companys de taula, dit a l’alemanya: Stammtisch. Però en el nostre cas, com gairebé érem el grup sencer, vam ocupar dues taules senceres, sota els arbres primer i després també sota les insidioses gotes de pluja que ens regalimaven al cap des de les varetes dels paraigües oberts.

Hi vam fer una estona i al final -tothom gairebé se n’havia anat, Andreas se n’havia anat perquè tenia una cita-, al final només vam quedar una companya del curs, un amic seu i jo. L’amic de la meva companya de curs, amb qui feia temps que no es veien, li havia portat una bicicleta perquè la utilitzés durant aquells dies d’estada a la ciutat. Val a dir que els muniquesos s’enorgulleixen de moltes coses de la seva ciutat, entre d’altres d’assemblar-se a Amsterdam en això de la gran quantitat de bicicletes que hi circulen.

Vaig pensar que potser era el moment de fer un pensament, deixar-los tot sols que s’expliquessin les seves coses i desaparèixer. Però van insistir que els acompanyés. En un primer moment vaig dubtar que el lloc on em portarien no m’agradés. És a dir que vaig fer un prejudici de la situació que s’havia d’esdevenir a partir d’aquells precisos moments. Però aleshores el noi va proposar que simplement enfiléssim la Reichenbachstrasse fins a la Gärtnerplatz i que cerquéssim un lloc per prendre una altra cervesa i menjar alguna altra cosa més consistent. Vam caminar bastant pel barri, pel Glockenbachviertel i, tot passant-hi pel davant, l’amic ens va recomanar uns quants bars i cafès per si hi volíem anar un altre dia, entre els quals un que es deia Die Bank i que ens va dir que anteriorment havia estat un banc de veritat. Algun altre bar de l’escena gai que em va recomanar jo ja els coneixia. Vam acabar menjant una ensalada en un lloc el nom del qual no recordo, a la Müllerstrasse mateix, un establiment més o menys alternatiu, amb quatre plats xerecs d’ensalada al menú i, al llarg de la vidriera que dóna al carrer, amb cadires i tauletes defora, sota toldo, més aviat per a l’estiu, o perquè els fumadors puguin fer tertúlia al carrer. Tot i el vespre de pluja, les tauletes del carrer eren ocupades. Després de menjar dedins i fer un cigarret defora, una altra vegada al carrer, vam estar un moment a decidir-nos entre el Kraft@akt i un altre bar que hi ha al costat, a la vorera de l'altra banda. Finalment vam optar per fer la “penúltima” cervesa en aquest darrer, on, si bé en aquella hora d’aquell dilluns no era buit del tot com l’altre, tampoc no hi havia gaire clientela. Va ser un vespre força agradable, amb la meva companya de curs i el seu amic -molt dolç, per cert, l’amic-, d’aquells vespres que l’alcohol i la pluja t’acaba fent sincerar. Uns quants dies més tard no m’havia oblidat d’aquesta trobada i vaig decidir conèixer Die Bank.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Shortbus


Va ser ahir sopant amb un amic que em va recomanar la pel·lícula: Shortbus. Més d’un potser es sorprendrà i es preguntarà, encara no l’havies vista? I és que -i no és la primera vegada que em passa després d’haver vist un film recomanat pel meu amic- un s’estira els cabells mentre es demana: com pot ser que no m’he n’hagués temut abans, de la seva existència? com pot ser que la pel·lícula es vagi estrenar el 2006 i jo hagi estat dos anys a mirar-la?

Shortbus és del director americà John Cameron Mitchel, el mateix que el 2001 va dirigir Hedwig and The Angry Inch, la seva primera pel·lícula, que, posem-nos-hi ja del tot, perquè em fa gairebé vergonya escriure-ho, vaig veure també per primera vegada l’hivern passat després de sis anys de la seva estrena. Tot això només per dir que si bé mai no és tard, sí que tinc el sentiment de no haver sabut estar prou a l’aguait. Mentre ara escric, estic sentint les cançons de Hedwig a YouTube.

Shortbus no m’és una pel·lícula fàcil, tampoc no m’ho va semblar Hedwig, i ja no només per l’idioma –totes dues les he acabat veient en Dvd a casa meva en versió original-, sinó també per la densitat de continguts sexuals i emocionals, per la multiplicitat i diversitat de personatges, per l’aflorament de sentiments, per l’evolució dels caràcters. La qüestió sexual hi és explícita, tot i que no ben bé en primer pla, ja que més que de sexe es tracta, com diu el mateix director, de sexualitat. La pel·lícula comença que James, per exemple, s’està fent una palla i s’intenta escórrer a la boca mentre un veí el guaita per la finestra. Els personatges malden per descobrir, més enllà de la seva sexualitat –tot i que comptant-hi, és clar- els seus sentiments, la seva veritable personalitat amagada. Tots tenen el seu passat, amb els seus dimonis, i intenten vèncer-los evolucionant, a fi de conèixer-se millor a si mateixos i poder gaudir també així millor dels plaers sexuals.

Els personatges són de totes totes heterogenis: una assessora de parelles, Sofia, casada amb Rob, qui es dedica al voluntariat i amb qui Sofia tampoc no ha aconseguit mai tenir el seu primer orgasme. James i Jamie, una parella gai que, ullada pel voyeur de l’edifici del davant, intenta salvar la seva relació. James, ex-xapero, està deprimit. Jamie l’estima amb bogeria, ell ho reconeix però mai ha aconseguit que la seva pell fos penetrable. El recurs per solucionar els problemes de parella serà en principi muntar-se un trio amb Ceth. James en el fons amaga altres intencions. Comparteix amb Sofia el bloqueig. També sembla bloquejada Severin, una domina cansada ja del seu rol sàdic amb què es guanya la vida.


Tots ells coincideixen a Shortbus, l’orgiàstic club novayorquès, terreny de joc comú de les recerques introspectives dels personatges. Manhatthan apareix de joguina, de cartró pedra de colors de conte naïf. Hi ha avaria general de la xarxa elèctrica i la llum no torna a venir fins que hi ha conjunció de desitjos entre la humanitat. El paper dels personatges, les seves sexualitats semblen intercanviar-se al final de la pel·lícula. Tampoc no és fàcil delimitar gèneres, d'això es tracta. La realitat gltb, ja prou entremaliada ella mateixa, acaba d’embolicar-se tot acabant anul·lant qualsevol tipus de convenció sexual, de sexualitat encarcarada. S’endinsa en el camp de l’experimentació, juga amb els sentiments per aconseguir fer-los de veritat, lluny de fer concessions a marcs socials massa trillats pel costum.

Shortbus s’emmarca en la modernitat, planteja formes diferents de l’experiència personal en el món urbà de les nostres grans ciutats actuals d’Occident.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

"Ulleres de sol menorquines"

“Imagineu-vos que a Menorca des del primer dels homes tothom ha nascut, neix i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és groc. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes.

Ara lleveu-vos les ulleres i mireu-vos-les. El que les fa grogues són els valors, les opinions, les idees, els dogmes i les presumpcions que tenen tots i cadascun dels menorquins i les menorquines. Tot allò que els menorquins i les menorquines han vist, après i experimentat en el passat, el que veuen, aprenen i experimenten en el present i tot allò veuran, aprendran i experimentaran en el futur, tot arriba al cervell a través dels vidres grocs. Tot arriba filtrat i interpretat a través dels valors i les idees que els vidres de les ulleres han tenyit de groc. És a dir, els vidres representen les nostres opinions, els nostres valors i els nostres dogmes i representen allò que per a nosaltres és menorquí.

A milers de quilòmetres de distància, en un altre país, posem per cas al Japó, des del primer dels homes, avui en dia i fins a molt endavant en el futur tothom neix, ha nascut i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és blau. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes. Tot allò que els japonesos i japoneses veuen, aprenen i experimenten es filtra a través dels vidres blaus de les seves ulleres de sol.

Un viatger menorquí que vulgui viatjar al Japó serà probablement prou llest per reconèixer que si vol aprendre prou coses sobre el Japó haurà de fer-se primer amb uns ulleres de sol japoneses, a fi de poder “veure” el Japó. En arribar al Japó el viatger porta les ulleres japoneses, hi fa dos mesos i té la impressió que veritablement n’aprèn molt, sobre els valors, les opinions i els dogmes dels japonesos. Ell “veu” el Japó perquè de fet porta ulleres japoneses. El viatger torna al seu país i explica que s’ha convertit en un expert del Japó i afirma que la cultura del japó és de color verda.”

Font: "Omega"

* * *

El tema del curs de Munic de dijous dia 14 d’agost va ser el següent: “Aprenentatge intercultural. Percepció i deducció de significats”. Vam fer tota una sèrie d’exercicis en relació al tema, entre d’altres, un joc sobre les diferents maneres de saludar-se en diverses cultures a fi de demostrar com poden ser de diferents, també, les formes de comportar-se i actuar segons es procedeixi d’una o d’una altra.

Les altres activitats que van fer tenien l’objectiu de fer evident la manera com en el nostre procés d’interpretació hi intervenen no només factors personals sinó també culturals o, dit d’una altra forma, la manera com en el nostre procés de construcció de significats hi interfereixen significants predeterminats per la cultura de la qual procedim així com a partir d'experiències personals prèvies. A fi de palesar aquests mecanismes de construcció de significats els participats en el curs vam interpretar de forma força heterogènia petites escenes de teatre, històries representades en vinyetes i enrenous enregistrats. Quant a això darrer, en voler interpretar els sorolls que sentíem es va fer palès, per exemple, que hom només sent allò que ja coneix d’antuvi o que és capaç associar a una experiència personal prèvia.

Entre les altres activitats diverses que vam fer n’hi va haver una que va consistir en la lectura i comentari d’un text, que duia el títol de “L’analogia de les ulleres de sol”. Aquesta és l’analogia.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...