
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
divendres, 31 d’octubre de 2008
Stefan Zweig (1914 - 1918)

dijous, 30 d’octubre de 2008
Stefan Zweig (1881 - 1914)

![]() |
Zweig, dret, amb el seu germà. 1900 |
![]() |
Viatge a l'Índia, 1908 - 09
|
![]() |
Burgtheater, 1911 |
dimarts, 21 d’octubre de 2008
C.R.A.Z.Y.


Space Oddity
Ground control to major tom
Ground control to major tom
Take your protein pills and put your helmet on
Ground control to major tom
Commencing countdown, engines on
Check ignition and may gods love be with you
Ten, nine, eight, seven, six, five,
Four, three, two, one, liftoff
This is ground control to major tom
Youve really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now its time to leave the capsule if you dare
This is major tom to ground control
Im stepping through the door
And Im floating in a most peculiar way
And the stars look very different today
For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet earth is blue
And theres nothing I can do
Though Im past one hundred thousand miles
Im feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell me wife I love her very much she knows
Ground control to major tom
Your circuits dead, theres something wrong
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you....
Here am I floating round my tin can
Far above the moon
Planet earth is blue
And theres nothing I can do.
dissabte, 18 d’octubre de 2008
Fatih Akin, Al otro lado (Auf der anderen Seite)


dimecres, 15 d’octubre de 2008
Pobresa i frustració
He pensat que abans de continuar fent coses em seuré aquí davant de l’ordinador per expressar la meva frustració davant la pobresa. I és que he llegit al Bloc dels viatges d’Eduard Balsebre que avui era el Blog Action Day. Què és el Dia d’Acció dels Blocs? Segons es llegeix a la web, “Avui milers de bloggers s’uniran a fi de tractar un tema singular: la pobresa. Tenim per objectiu apel·lar a la consciència, incitar a l’acció i sacsejar la web!”. Des que me n’he temut estic tota l’estona com intranquil donant-li voltes a la qüestió. És per això que m’he assegut, a veure si encadenant paraules i pensaments som capaç de treure’m el tema del damunt, asserenar-me, i passar a una altra cosa.
Des que he decidit que potser sí que podria escriure quelcom, estic rumiant què hi podria dir i la veritat és que no se m’acut res de res, res d’interessant. Quan em passa això aleshores recorro a les típiques preguntes. És més que res una tècnica per intentar trobar respostes. Qui? On? Quan? Què? Com? Per què? Qui és pobre? Moltíssima gent, però no em feu donar nombres ni assenyalar estadístiques ni percentatges. Tampoc no em demaneu quanta gent s’haurà mort de fam mentre estic escrivint això, perquè no en tinc ni idea. Un moment, que això no és tan difícil de descobrir: google. Ja ho tenc: “Cada minut moren de fam i misèria 19 nens, segons Save the Children”. Quants de minuts tardareu a llegir aquest escrit? Una altra dada: “Avui més de 3.000 milions de persones manquen d’una vida digna a causa de la pobresa”. Què vol dir aquesta frase tan complicada? Que hi ha 3.000 milions de pobres al món? En fi, cada persona és un món d’important, però multiplicades així d’aquesta manera sembla que no ens hagi de venir d’un o dos pobres, no? I ara un parell de frases més, així, agafades al vol: “Mai la humanitat ha produït tanta riquesa. Mai havíem estat tan conscients de la desigualtat i la pobresa en què viuen la majoria dels éssers humans”. Vaja!, això que en siguem tan conscients no ho tenc tan clar... I si ho hem estat en algun moment, sembla que no ens hagi costat gaire aprendre a immunitzar-nos-hi en contra. La primera frase m’interessa més, perquè d’alguna manera aquí volia arribar.
Mentre m’estava escarrassant a fi d’intentar reflexionar sobre el tema, m’ha vingut al cap un llibre que tot just acab de començar: El malestar en la cultura, de Siegmund Freu. I és que m’he recordat del que fa poc hi he llegit escrit seu, que els avenços de la nostra civilització al llarg dels segles no han portat cap a un major grau de felicitat. Penseu solament en l’exemple paradigmàtic de la bomba atòmica. És a dir que el fet que siguem més rics no vol dir que siguem més feliços. Si més no no ho som pel fet de ser capaços de fer més feliços els altres, ja que deixar morir de fam els pobres o deixar els pobres que continuïn sent pobres no hi deu contribuir gaire, no, a la nostra felicitat. Estic parlant d’una felicitat més enllà de la que suposa comprar-se una casa o un cotxe nou. Que per aquest costat tampoc no ens ve la felicitat, no. Que això de comprar-se un cotxe nou deu ser una felicitat efímera, no res més que un “subidón”, com ho deu ser l’efecte d’injectar-se una dosi d’heroïna a les venes i oblidar-se així del veritable problema durant uns instants. El mateix es podria dir de l'efecte shopping.
I encara una altra frase lapidària més al respecte: “Al món hi ha 800 milions de famèlics i 1.000 milions d’obesos”.

dimarts, 14 d’octubre de 2008
Catalans a Berlín, Berlin is in Germany



Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.
dilluns, 13 d’octubre de 2008
Transamerica, Duncan Tucker

![]() |
dissabte, 11 d’octubre de 2008
das Indigokind, el noi indigo

Dijous dia 14 d’agost abans de dinar se’ns va explicar, als participants del curs de didàctica de Munic, l’activitat que havíem de dur a terme en petits grups a la tarda. La tasca es deia “Recerca de conceptes” i havia de ser un treball de camp. Per començar cadascú va escriure en una petita cartolina un o més conceptes que trobés interessants perquè fossin investigats. Després es van arreplegar totes les paraules i es van classificar i agrupar a grans trets en camps semàntics. Finalment es van formar els grups a l’entorn d’alguns conceptes que havien aparegut: telèfon mòbil, mp3-Player, moda juvenil, la bicicleta a Munic i l’escena cultural de la ciutat. Particularment em vaig afegir al grup que treballaria la vida d’oci de Munic, ja que una de les coses que notava a faltar del curs era precisament una coneixença més profunda de les activitats culturals de la ciutat on tenia lloc. Disposàvem de tota la tarda per dur a terme el treball de recerca pels carrers de Munic, tot demanant informació a la gent. L’endemà havíem d’exposar els nostres treballs a l’aula.
Vaig proposar que ens dirigíssim al centre de la ciutat, que ens asseguéssim en algun cafè i que senzillament demanéssim a qui ens semblés oportú quina era la seva opinió sobre la vida cultural muniquesa en general, quines possibilitats oferia, en quins barris i en quins tipus de locals tenien lloc els esdeveniments, durant quins dies i a quines hores, a quin tipus de personal anaven dirigits, què s'hi feia ben bé, etc.
El noi, amb gorra i pantalons estripadíssims, es deia Peter, un jove nascut a Regensburg, de pare israelià i la mare del qual –ens va explicar- passa temporades llargues a Eivissa, on de retruc ell havia passat molts d’estius i d’on precisament feia unes setmanes que acabava d’arribar. Peter es dedica a la producció multimèdia i es defineix com un “Indigokind”. Era al local perquè hi estava preparant una exposició conjunta amb la seva mare que s’havia de dir, traduït al català: “Pintura alquimista veneciana” (“Venezianische alchemistische Malerei”). Ens va parlar del local, on la gent es concentrava durant la setmana més aviat als vespres, que era un lloc interactiu, amb música electrònica. La gent hi prenia cervesa i cocktails. Peter es va mostrar entusiasmat amb la vida cultural de la ciutat: una ciutat moderna i amb força activitat en el camp dels multimèdia i la cinematografia. Va trobar que el barri amb més vida cultural era aquell en el qual precisament ens trobàvem, el Glockenbachviertel, i també el barri de l’Ostbahnhof.
Peter,
www.myspace.com/ptapta
“Indigokind”. Érem a la recerca de la vida cultural muniquesa i Peter acabava d’emprar un concepte que cap de nosaltres coneixia per referir-se a ell mateix: nen indi. A aquests nens se’ls anomena indis no perquè provinguin de l’Índia sinó perquè són de color blau. S’entén que són un tipus de persones que tenen l’aura blava, és a dir que són nens els trets de personalitat dels quals desprenen energia blava, a diferència d’altres individus amb l’aura vital d’un altre color. També se’ls anomena nens nous o nens dels nous temps. Segons algunes pàgines d’Internet consultades després: són nois i noies que es comporten de forma força diferent als de generacions anteriors, amb greus problemes d’adaptació al corrent general i a les normes. Viuen tot atenent grans principis ètics i morals. Saben que hem de viure amb cooperació entre nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Són tipus andrògins, que aglutinen tan aspectes masculins com femenins. També estan convençuts que existeix quelcom més del que es pot veure. Comprenen que la vida està formada d’energia o de consciència vital i que a l’univers tot està relacionat: temps, espai, distància i forma són indestriables.
Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig


dimecres, 8 d’octubre de 2008
Sommersturm, Marco Kreuzpainter

Una altra pel·lícula que també m’havia passat inadvertida: Sommersturm (2006), del director bavarès de Rosenheim Marco Kreuzpainter, trenta-un anys. És tard i no m’hi puc estendre massa. Començarem per les sorpreses: gairebé tota la pel·lícula té lloc al llac Chiemsee, un llac que sent ja com a propi, el meu llac. Hi he estat tres vegades, la darrera el passat més d’agost. Durant un campament hi ha de tenir lloc una competició de regates a rem entre, d'entre d'altres, un equip bavarès, del qual Tobi n’és l’ànima, un equip berlinès, els membres del qual són tots gais, i un èquip de saxones catòliques i cumbes. Ja la tenim armada! Les escenes del nois banyant-se en el llac recorden profundament el quadre de Thomas Eakins The Swimming Hole (1984-85).

dilluns, 6 d’octubre de 2008
El noi del pijama de ratlles


Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser
(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas
Chirstopher
El primer dia del curs de Munic, dilluns dia 11 d’agost, després de fer la visita guiada a peu pel centre de la ciutat, vam anar a un Biergarten del Virktualienmarkt. Tot i que sigui un tòpic dir-ho d’aquesta manera el Virktualienmarkt és visita obligada a Munic, al mercat hom hi troba multitud de productes d’arreu. I com que els Biergärten de Munic tenen això de bo, hom també pot comprar-se una Wurst o un Bretzel en una parada –o un tros de pa i formatge, si es passa de porc- i asseure’s lliurement al voltant d’una taula amb una gerra de mig litre de cervesa, posem per cas. Solen ser taules grosses amb un banc a banda i banda, i no fa falta que estiguin lliures del tot, només cal que hi hagi un tros de banc buit per poder-s’hi asseure. En aquest darrer supòsit es molt probable que s’acabi encetant conversa amb els companys de taula, dit a l’alemanya: Stammtisch. Però en el nostre cas, com gairebé érem el grup sencer, vam ocupar dues taules senceres, sota els arbres primer i després també sota les insidioses gotes de pluja que ens regalimaven al cap des de les varetes dels paraigües oberts.
Hi vam fer una estona i al final -tothom gairebé se n’havia anat, Andreas se n’havia anat perquè tenia una cita-, al final només vam quedar una companya del curs, un amic seu i jo. L’amic de la meva companya de curs, amb qui feia temps que no es veien, li havia portat una bicicleta perquè la utilitzés durant aquells dies d’estada a la ciutat. Val a dir que els muniquesos s’enorgulleixen de moltes coses de la seva ciutat, entre d’altres d’assemblar-se a Amsterdam en això de la gran quantitat de bicicletes que hi circulen.
Vaig pensar que potser era el moment de fer un pensament, deixar-los tot sols que s’expliquessin les seves coses i desaparèixer. Però van insistir que els acompanyés. En un primer moment vaig dubtar que el lloc on em portarien no m’agradés. És a dir que vaig fer un prejudici de la situació que s’havia d’esdevenir a partir d’aquells precisos moments. Però aleshores el noi va proposar que simplement enfiléssim la Reichenbachstrasse fins a la Gärtnerplatz i que cerquéssim un lloc per prendre una altra cervesa i menjar alguna altra cosa més consistent. Vam caminar bastant pel barri, pel Glockenbachviertel i, tot passant-hi pel davant, l’amic ens va recomanar uns quants bars i cafès per si hi volíem anar un altre dia, entre els quals un que es deia Die Bank i que ens va dir que anteriorment havia estat un banc de veritat. Algun altre bar de l’escena gai que em va recomanar jo ja els coneixia. Vam acabar menjant una ensalada en un lloc el nom del qual no recordo, a la Müllerstrasse mateix, un establiment més o menys alternatiu, amb quatre plats xerecs d’ensalada al menú i, al llarg de la vidriera que dóna al carrer, amb cadires i tauletes defora, sota toldo, més aviat per a l’estiu, o perquè els fumadors puguin fer tertúlia al carrer. Tot i el vespre de pluja, les tauletes del carrer eren ocupades. Després de menjar dedins i fer un cigarret defora, una altra vegada al carrer, vam estar un moment a decidir-nos entre el Kraft@akt i un altre bar que hi ha al costat, a la vorera de l'altra banda. Finalment vam optar per fer la “penúltima” cervesa en aquest darrer, on, si bé en aquella hora d’aquell dilluns no era buit del tot com l’altre, tampoc no hi havia gaire clientela. Va ser un vespre força agradable, amb la meva companya de curs i el seu amic -molt dolç, per cert, l’amic-, d’aquells vespres que l’alcohol i la pluja t’acaba fent sincerar. Uns quants dies més tard no m’havia oblidat d’aquesta trobada i vaig decidir conèixer Die Bank.
diumenge, 5 d’octubre de 2008
Shortbus

dissabte, 4 d’octubre de 2008
"Ulleres de sol menorquines"

Ara lleveu-vos les ulleres i mireu-vos-les. El que les fa grogues són els valors, les opinions, les idees, els dogmes i les presumpcions que tenen tots i cadascun dels menorquins i les menorquines. Tot allò que els menorquins i les menorquines han vist, après i experimentat en el passat, el que veuen, aprenen i experimenten en el present i tot allò veuran, aprendran i experimentaran en el futur, tot arriba al cervell a través dels vidres grocs. Tot arriba filtrat i interpretat a través dels valors i les idees que els vidres de les ulleres han tenyit de groc. És a dir, els vidres representen les nostres opinions, els nostres valors i els nostres dogmes i representen allò que per a nosaltres és menorquí.
A milers de quilòmetres de distància, en un altre país, posem per cas al Japó, des del primer dels homes, avui en dia i fins a molt endavant en el futur tothom neix, ha nascut i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és blau. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes. Tot allò que els japonesos i japoneses veuen, aprenen i experimenten es filtra a través dels vidres blaus de les seves ulleres de sol.
Un viatger menorquí que vulgui viatjar al Japó serà probablement prou llest per reconèixer que si vol aprendre prou coses sobre el Japó haurà de fer-se primer amb uns ulleres de sol japoneses, a fi de poder “veure” el Japó. En arribar al Japó el viatger porta les ulleres japoneses, hi fa dos mesos i té la impressió que veritablement n’aprèn molt, sobre els valors, les opinions i els dogmes dels japonesos. Ell “veu” el Japó perquè de fet porta ulleres japoneses. El viatger torna al seu país i explica que s’ha convertit en un expert del Japó i afirma que la cultura del japó és de color verda.”
* * *
El tema del curs de Munic de dijous dia 14 d’agost va ser el següent: “Aprenentatge intercultural. Percepció i deducció de significats”. Vam fer tota una sèrie d’exercicis en relació al tema, entre d’altres, un joc sobre les diferents maneres de saludar-se en diverses cultures a fi de demostrar com poden ser de diferents, també, les formes de comportar-se i actuar segons es procedeixi d’una o d’una altra.
Les altres activitats que van fer tenien l’objectiu de fer evident la manera com en el nostre procés d’interpretació hi intervenen no només factors personals sinó també culturals o, dit d’una altra forma, la manera com en el nostre procés de construcció de significats hi interfereixen significants predeterminats per la cultura de la qual procedim així com a partir d'experiències personals prèvies. A fi de palesar aquests mecanismes de construcció de significats els participats en el curs vam interpretar de forma força heterogènia petites escenes de teatre, històries representades en vinyetes i enrenous enregistrats. Quant a això darrer, en voler interpretar els sorolls que sentíem es va fer palès, per exemple, que hom només sent allò que ja coneix d’antuvi o que és capaç associar a una experiència personal prèvia.
Entre les altres activitats diverses que vam fer n’hi va haver una que va consistir en la lectura i comentari d’un text, que duia el títol de “L’analogia de les ulleres de sol”. Aquesta és l’analogia.