20 de setembre 2008

Matthias


És molt curiós com s’entrelliga la vida. Ahir vam quedar amb Matthias pel xat. Feia uns quants dies que ho intentàvem, però l’encontre no havia quallat. Ahir de capvespre, després de fer una becaina en haver dinat, una mica d’esma, vaig connectar-m’hi: creia recordar que m’havia escrit que en aquella hora seria en xarxa. Efectivament, vaig trobar-hi un primer missatge. Però es feia una mica complex fer-ho venir bé. Jo tenia ganes d’anar a fer un bany a la platja i desentumir els ossos. Ell s’allotjava en un hotel de s’Algar i havia d’esperar l’hora de sopar perquè havia vingut de vacances amb la seva mare i la seva mare anava en cadira de rodes. Del perfil de Matthias al xat, només me’n recordava de l’edat: trenta-un anys, i la foto en blanc i negre que hi té penjada no és gaire reveladora de res, en tot cas una cara simpàtica, i potser tendra, un pèl infantil...

De cop i volta, en un dels missatges que em va enviar, em demanava si feia un parell de dies jo havia anat a la platja, a Cala Mesquida. Vaig visualitzar tot d'una un al·lot nu de pell blanquíssima assegut a l’arena llegint, a uns quants pocs metres del qual jo m’havia estirat per fer el mateix: prendre el sol de setembre i llegir. Vam intercanviar alguna mirada: poc agosarada, més tost de reüll. A pocs metres de nosaltres hi havia un altre individu: un atleta, gairebé culturista, que no feia res més que fer telefonades a través del telèfon mòbil. Em va sorprendre que el noi del xat fos el noi de la platja. És el que té Menorca: que sigui petita no sempre és un inconvenient.

Finalment me’n vaig anar a la platja amb la ferma finalitat de desentumir els ossos. Fa dies que em venç la vessa d’anar al gimnàs i em moc poc. Vaig escriure-li que a partir de les nou del vespre em tornaria a connectar a la xarxa. Vaig anar a son Bou a fer un parell d’hores: la mar era plana, ideal per fer una nedada, i la posta de sol va ser rogenca de setembre. Vaig arribar a casa que eren les nou passades, no del tot convençut de continuar amb l’aventura del xat. Finalment vaig decidir connectar-me breument abans de prendre una dutxa. No hi era. Però en aquell precís moment vaig rebre una telefonada d’un “desconegut”. Vaig contestar, era ell: en un dels missatges dels dies anteriors li havia deixat el meu número. Li vaig demanar per telèfon si tenia ganes que quedéssim, em va respondre que naturalment i vaig dir-li que d’aquí a mitja hora el recolliria amb la moto. Vaig córrer a la dutxa. Havia posat una mica d’arròs amb suc de peix al foc i el vaig apagar. Vaig tallar-me un tros de formatge: un mos ràpid. Vaig partir que faltaven cinc minuts per les deu.

M’he oblidat de dir que Matthias és alemany i que les nostres converses, tant pel xat com en aquell moment per telèfon eren en el seu idioma. Quan me n’anava amb la moto cap a Son Bou pensava que potser havia d’haver insistit més en la trobada a fi de poder practicar la llengua, però com he dit abans l’encarcarament dels meus ossos vencia qualsevol altre determinació. Em trobava molest i mal aplè.

Vaig recollir-lo a l’entrada de s’Algar. Vaig demanar-li si volia que partíssim tot d’una o preferia fer una volta per allà, prendre alguna cosa... Em va dir que no, que ja havíem perdut prou temps. I el fet és que, com jo ja sabia perquè m’ho havia dit pel xat, Mathias marxava, marxa demà. Ha estat quinze dies de vacances i com sol passar, sempre se sol conèixer finalment algú durant les últimes hores. Damunt la moto em va tornar a dir que era de Munic i aleshores jo li vaig contar que hi havia estat quinze dies a mitjan agost, que hi havia anat a fer un curs. Era un al·lot tranquil, amb la veu ben modulada, dolça, s’entenien totes les ressonàncies dels sons de la llengua pronunciades per ell. No era la primera vegada que venia a Menorca, tot i que ara feia dotze anys que no ho feia. De petit hi havia vingut gairebé tots els estius, perquè la mare del seu millor amic era menorquina, s’havia casat amb un bavarès i se n’havia anat a viure a Munic. Havia mort feia dos anys. Els havia pertangut un xalet de Sa Mesquida i era per això que coneixia la platja. Li vaig fer saber que el meu pare havia estat mestre de cases i n'havia treballat en la construcció d'alguns, d'aquells xalets.

Vam arribar a ca meva, no tan pelats de fred com jo em pensava que faria. N’havia patit més en tornar de Son Bou, potser perquè eren els darrers moments del dia. A casa vam tornar a parlar tranquil·lament. Sense concretar-ho amb paraules, tots dos deixàvem traslluir que trobàvem molt curiós que d’alguna manera, així, a l’atzar, ens unissin Munic, on jo havia passat aquelles dues setmanes a l’agost, i Menorca, on ell havia retornat ara per fer-hi vacances amb la seva mare. Feia dos anys que la seva mare havia tingut una embòlia, té mig cos paralitzat i ell se n’ocupava. És el petit de tres germans. Els pares són separats.

Vaig explicar-li que durant el meu únic dia lliure a Munic, que va ser un dissabte, vaig anar a una festa a la Hans-Sachs-Strasse, al barri de Glockenbach, el Glockenbachviertel, una festa que abans de partir de l’illa havia vist per Internet que feien i que havia organitzat el col·lectiu del centre Sub. Al curs de Munic érem un grup força nombrós i la majoria eren dones, llevat de quatre homes, dos senegalesos, n’Andreas i jo. A la festa de carrer m’hi havia acompanyat Andreas, que al seu torn havia convidat el seu amfitrió, Thomas. Coincidència: ell, Matthias, també hi era, en aquella festa. De tota manera, em va explicar, no s’hi passeja gaire pel barri, troba que la gent és... com ho va dir? Vaig interpretar que pensava que Munic en el fons és una ciutat petita, i la gent del barri, com hi pertoca, un pèl alta de nas i xafardera.

Matthias es dedica a la literatura i això també ho vaig trobar fascinant, sobretot ara que m’han revingut les ganes de llegir i que parlem sovint de temes de literatura amb els amics. Literatura alemanya? Li vaig demanar. Austríaca. Stefan Zweig? Massa trivial, em va dir. Schnitzler? Sí, Arthur Schnitzler i Jelinek i algú altre que a priori jo no coneixia. S’identificava amb la literatura del sud, Àustria i Baviera, amb el Süddeutscher Raum. Però havia estudiat literatura comparada i a partir de l’octubre de l’any que ve vol anar-se’n a París a fer-hi la tesi sobre Julia Kristeva, filòsofa, teòrica de la literatura, psicoanalista i, en els darrers anys, també escriptora. Mathias va esmentar Lacan, de qui Kristeva és seguidora, i això ja sí que vaig trobar que era molt d’atzar, perquè el cap de setmana passat l’havia passat amb Carlos, que no parava de fer referències a la psicoanàlisi, a Freud i a Lacan. I de fa una setmana que no faig res més que pensar que arrel de tot això m’agradaria repescar aquests noms dels temps de carrera.

Matthias acaba de telefonar que d'aquí a una estona ve amb el bus cap a Maó...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...