18 de setembre 2008

Lo mejor de mí



Feia temps que pensava en el cine club de l’Ateneu de Maó a les sales Ocimax i em demanava quan començaria la nova temporada. Tenia ganes d’anar al cinema, feia temps que no ho feia. Em feia una il·lusió semblant a la que ens pot fer l’inici de curs, la novetat. Deixam que quelcom s’acabi i partim des d’una altra estació. Així com torn a tenir ganes de literatura, torn també a voler anar al cinema i deixar-me endur per històries d’altri. Fullejant el diari ahir capvespre vaig veure que anunciaven i ressenyaven la primera pel·lícula. De manera espontània, és a dir no sé arrel de què, va sorgir el tema amb una companya de feina, que va resultar que l’havia vista. No la conec gaire, aquesta companya, però és d’aquelles persones que amb poc que la coneixes ja endevines afinitats de gustos. Senzillament, li havia agradat i això em va acabar de convèncer.

M’has donat el millor de tu mateixa. Tomàs. El millor de mi no és el meu fetge, Tomàs, el millor de mi mateixa és la meva vida. Raquel d’alt del terrat al final de la pel·lícula. Crec que no me la mereixo. Tomàs a l’hospital. Efectivament, no te la mereixes. La infermera.

“Lo mejor de mí” tracta d’amor. Raquel estima Tomàs, i n’està tan segura dels seus sentiments que decideix proposar-li d’anar a viure junts. Està disposada a fer qualsevol cosa per l’amor que sent, fins i tot fer-se extirpar la meitat d’un òrgan. El ritme és pausat i la cinta és capaç de transmetre sense gens de retòrica el sentiment de puresa i, per tant, de valentia, inherent a la seva decisió. Un sentiment autèntic, un sentiment real, d’aquells que no donen lloc al dubte. Què ho fa que sense gairebé paraules la cinta posseeixi tal càrrega de suggestió? Un plànol dels seus ulls grossos, de la seva mirada nítida? El blau de l’escena, de la fotografia? En el blau no hi ha passió, hi ha serenor i l’actitud de Raquel és sobretot serena, fins i tot quan s’adona que no vol donar res més més enllà del seu fetge. El blau és anàlisi, és fred o refredament, anàlisi emocional. Raquel estima de ver i qui estima de ver, qui dóna i es dóna, acaba contrastant el sentiment de l’altre, la personalitat de l’altre, perquè no tot continuï sent un miratge.

Mentre veia la pel·lícula em recordava dels ulls de Juan, amb carrera de periodista, un altre jove a la recerca de l’autenticitat dels seus sentiments i dels sentiments de la gent que l’envolta. I me’n recordava no per la seva passió pel cinema, sinó admirat de la seva capacitat d’anàlisi de les relacions interpersonals. També em recordava de Carlos, submergit en la psicoanàlisi, i em demanava si consideraria una resposta prou ètica l’actitud de Raquel i quina en seria la seva, d’anàlisi.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...