28 de setembre 2008

Mètodes d'aprenentatge autònom a l'aula

Dimarts dia 12 d’agost de capvespre Margret Rodi va introduir en el curs de Munic tota una sèrie d’activitats per promoure l’autonomia en l’aprenentatge. Les va classificar segons els següents apartats: escalfament, intercanvi d’experiències, destreses lingüístiques i avaluació.

L’escalfament va consistir en una sèrie d’exercicis que va anomenar isomètrics. Els alumnes ens vam aixecar de les cadires, ens vam moure dins l’aula i, després de demanar la informació pertinent, ens vam anar col·locant drets l’un darrere l’altre segons tinguéssim per exemple el major o menor nombre d’alumnes o els alumnes més grans o més joves. Va resultar que entre els que teníem el menor nombre d’alumnes i més majors hi havia la professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix. Aquest exercici es pot extrapolar a les classes de llengua tot seguint altres criteris; se m’ocorre ara per exemple formar una filera segons l’ordre alfabètic dels noms, segons el mes en què s’ha nascut i el dia, tot evitant potser l’any, segons qui visqui més enfora de l’escola o qui tardi més en arribar-hi.

L’activitat sobre l’intercanvi d’experiències era al voltant del següent tema: “activament dels aprenents”. Els alumnes havíem de seure en grups petits i anotar en un paper gran idees, experiències i preguntes entorn de les possibilitats que coneixíem per tal de fer participar els aprenents a les classes. Un cop enllestits els papers amb les notes per part de cada grup s’anaven passant d’una taula a un altra i els companys dels altres grups hi feien els seus comentaris, anotaven els seus dubtes o hi formulaven qüestions. Al final cada grup obtenia el seu paper amb els suggeriments, els dubtes i les preguntes. Aquest mètode, que s’anomena “carrusel d’idees” (Ideenkarussel) es pot aplicar també a qualsevol altre tema.

D’altra banda, es van treballar dues destreses lingüístiques, llegir i escriure. La professora va presentar dos exercicis de lectura, en realitat ja clàssics. Els alumnes també treballen en grup. Pel que fa al primer, cada grup llegeix un text diferent i formula un nombre determinat de preguntes sobre el text. Aleshores els alumnes dels altres grups també han de llegir-lo i han de resoldre les qüestions.

En un altre possible exercici a cada grup també li és assignat un text. Els membres del grup el llegeixen i resolen possibles dubtes. En una segona fase es creen aleshores nous grups, formats cadascun per sengles membres dels grups anteriors, és a dir, a cada nou grup hi ha com a mínim un participant dels altres grups anteriors. Finalment cadascú resumeix el text del seu grup de referència de tal manera que tots els alumnes coneixen ja sigui per escrit o d’oïdes els altres textos. Aquest mètode en alemany s’anomena “Wirbelgruppen”, “grups de remolins”.

Un altre dels exercicis que vam fer, aquest cop pensat per ajudar a desenvolupar l’expressió escrita, va consistir a escriure un poema col·lectiu. El mètode s’anomena “Knickgedichte”, “poemes doblegats” i funciona de la següent manera: a partir d’un possible títol inicial del poema cada participant del grup escriu una frase en un foli i el va doblegant a fi que el següent alumne no pugui veure el que els altres han escrit. Un cop tots els membres del grup han escrit la seva frase, s’ha acabat el poema i es llegeix en veu alta per a tothom. Aquest va resultar ser el nostre poema:

PLAERS
Llegir quan fa tempesta
Mirar hores senceres en els ulls del meu home
Ioga
Viatjar a l’estranger
Fer excursions per la serra
Estirar-se al costat de la mar i contemplar les onades

Aquest poema en pren com a model un de Bertolt Brecht:

VERGNÜGUNGEN
Der erste Blick aus dem Fenster am Morgen
Das wiedergefundene alte Buch
Begeisterte Gesichter
Schnee, der Wechsel der Jahreszeiten
Die Zeitung
Der Hund
Die Dialektik
Duschen, Schwimmen
Alte Musik
Bequeme Schuhe
Begreifen
Neue Musik
Schreiben, Pflanzen
Reisen
Singen
Freundlich sein
.

L’activitat proposada per fer participar els alumnes en el procés d’avaluació va consistir en el següent. La professora havia estès un gran nombre de postals sobre una taula. Els alumnes n’havien d’escollir una i comentar què tenia a veure el motiu de la postal amb el tema del curs, és a dir, l’aprenentatge autònom.

20 de setembre 2008

Matthias


És molt curiós com s’entrelliga la vida. Ahir vam quedar amb Matthias pel xat. Feia uns quants dies que ho intentàvem, però l’encontre no havia quallat. Ahir de capvespre, després de fer una becaina en haver dinat, una mica d’esma, vaig connectar-m’hi: creia recordar que m’havia escrit que en aquella hora seria en xarxa. Efectivament, vaig trobar-hi un primer missatge. Però es feia una mica complex fer-ho venir bé. Jo tenia ganes d’anar a fer un bany a la platja i desentumir els ossos. Ell s’allotjava en un hotel de s’Algar i havia d’esperar l’hora de sopar perquè havia vingut de vacances amb la seva mare i la seva mare anava en cadira de rodes. Del perfil de Matthias al xat, només me’n recordava de l’edat: trenta-un anys, i la foto en blanc i negre que hi té penjada no és gaire reveladora de res, en tot cas una cara simpàtica, i potser tendra, un pèl infantil...

De cop i volta, en un dels missatges que em va enviar, em demanava si feia un parell de dies jo havia anat a la platja, a Cala Mesquida. Vaig visualitzar tot d'una un al·lot nu de pell blanquíssima assegut a l’arena llegint, a uns quants pocs metres del qual jo m’havia estirat per fer el mateix: prendre el sol de setembre i llegir. Vam intercanviar alguna mirada: poc agosarada, més tost de reüll. A pocs metres de nosaltres hi havia un altre individu: un atleta, gairebé culturista, que no feia res més que fer telefonades a través del telèfon mòbil. Em va sorprendre que el noi del xat fos el noi de la platja. És el que té Menorca: que sigui petita no sempre és un inconvenient.

Finalment me’n vaig anar a la platja amb la ferma finalitat de desentumir els ossos. Fa dies que em venç la vessa d’anar al gimnàs i em moc poc. Vaig escriure-li que a partir de les nou del vespre em tornaria a connectar a la xarxa. Vaig anar a son Bou a fer un parell d’hores: la mar era plana, ideal per fer una nedada, i la posta de sol va ser rogenca de setembre. Vaig arribar a casa que eren les nou passades, no del tot convençut de continuar amb l’aventura del xat. Finalment vaig decidir connectar-me breument abans de prendre una dutxa. No hi era. Però en aquell precís moment vaig rebre una telefonada d’un “desconegut”. Vaig contestar, era ell: en un dels missatges dels dies anteriors li havia deixat el meu número. Li vaig demanar per telèfon si tenia ganes que quedéssim, em va respondre que naturalment i vaig dir-li que d’aquí a mitja hora el recolliria amb la moto. Vaig córrer a la dutxa. Havia posat una mica d’arròs amb suc de peix al foc i el vaig apagar. Vaig tallar-me un tros de formatge: un mos ràpid. Vaig partir que faltaven cinc minuts per les deu.

M’he oblidat de dir que Matthias és alemany i que les nostres converses, tant pel xat com en aquell moment per telèfon eren en el seu idioma. Quan me n’anava amb la moto cap a Son Bou pensava que potser havia d’haver insistit més en la trobada a fi de poder practicar la llengua, però com he dit abans l’encarcarament dels meus ossos vencia qualsevol altre determinació. Em trobava molest i mal aplè.

Vaig recollir-lo a l’entrada de s’Algar. Vaig demanar-li si volia que partíssim tot d’una o preferia fer una volta per allà, prendre alguna cosa... Em va dir que no, que ja havíem perdut prou temps. I el fet és que, com jo ja sabia perquè m’ho havia dit pel xat, Mathias marxava, marxa demà. Ha estat quinze dies de vacances i com sol passar, sempre se sol conèixer finalment algú durant les últimes hores. Damunt la moto em va tornar a dir que era de Munic i aleshores jo li vaig contar que hi havia estat quinze dies a mitjan agost, que hi havia anat a fer un curs. Era un al·lot tranquil, amb la veu ben modulada, dolça, s’entenien totes les ressonàncies dels sons de la llengua pronunciades per ell. No era la primera vegada que venia a Menorca, tot i que ara feia dotze anys que no ho feia. De petit hi havia vingut gairebé tots els estius, perquè la mare del seu millor amic era menorquina, s’havia casat amb un bavarès i se n’havia anat a viure a Munic. Havia mort feia dos anys. Els havia pertangut un xalet de Sa Mesquida i era per això que coneixia la platja. Li vaig fer saber que el meu pare havia estat mestre de cases i n'havia treballat en la construcció d'alguns, d'aquells xalets.

Vam arribar a ca meva, no tan pelats de fred com jo em pensava que faria. N’havia patit més en tornar de Son Bou, potser perquè eren els darrers moments del dia. A casa vam tornar a parlar tranquil·lament. Sense concretar-ho amb paraules, tots dos deixàvem traslluir que trobàvem molt curiós que d’alguna manera, així, a l’atzar, ens unissin Munic, on jo havia passat aquelles dues setmanes a l’agost, i Menorca, on ell havia retornat ara per fer-hi vacances amb la seva mare. Feia dos anys que la seva mare havia tingut una embòlia, té mig cos paralitzat i ell se n’ocupava. És el petit de tres germans. Els pares són separats.

Vaig explicar-li que durant el meu únic dia lliure a Munic, que va ser un dissabte, vaig anar a una festa a la Hans-Sachs-Strasse, al barri de Glockenbach, el Glockenbachviertel, una festa que abans de partir de l’illa havia vist per Internet que feien i que havia organitzat el col·lectiu del centre Sub. Al curs de Munic érem un grup força nombrós i la majoria eren dones, llevat de quatre homes, dos senegalesos, n’Andreas i jo. A la festa de carrer m’hi havia acompanyat Andreas, que al seu torn havia convidat el seu amfitrió, Thomas. Coincidència: ell, Matthias, també hi era, en aquella festa. De tota manera, em va explicar, no s’hi passeja gaire pel barri, troba que la gent és... com ho va dir? Vaig interpretar que pensava que Munic en el fons és una ciutat petita, i la gent del barri, com hi pertoca, un pèl alta de nas i xafardera.

Matthias es dedica a la literatura i això també ho vaig trobar fascinant, sobretot ara que m’han revingut les ganes de llegir i que parlem sovint de temes de literatura amb els amics. Literatura alemanya? Li vaig demanar. Austríaca. Stefan Zweig? Massa trivial, em va dir. Schnitzler? Sí, Arthur Schnitzler i Jelinek i algú altre que a priori jo no coneixia. S’identificava amb la literatura del sud, Àustria i Baviera, amb el Süddeutscher Raum. Però havia estudiat literatura comparada i a partir de l’octubre de l’any que ve vol anar-se’n a París a fer-hi la tesi sobre Julia Kristeva, filòsofa, teòrica de la literatura, psicoanalista i, en els darrers anys, també escriptora. Mathias va esmentar Lacan, de qui Kristeva és seguidora, i això ja sí que vaig trobar que era molt d’atzar, perquè el cap de setmana passat l’havia passat amb Carlos, que no parava de fer referències a la psicoanàlisi, a Freud i a Lacan. I de fa una setmana que no faig res més que pensar que arrel de tot això m’agradaria repescar aquests noms dels temps de carrera.

Matthias acaba de telefonar que d'aquí a una estona ve amb el bus cap a Maó...

18 de setembre 2008

Lo mejor de mí



Feia temps que pensava en el cine club de l’Ateneu de Maó a les sales Ocimax i em demanava quan començaria la nova temporada. Tenia ganes d’anar al cinema, feia temps que no ho feia. Em feia una il·lusió semblant a la que ens pot fer l’inici de curs, la novetat. Deixam que quelcom s’acabi i partim des d’una altra estació. Així com torn a tenir ganes de literatura, torn també a voler anar al cinema i deixar-me endur per històries d’altri. Fullejant el diari ahir capvespre vaig veure que anunciaven i ressenyaven la primera pel·lícula. De manera espontània, és a dir no sé arrel de què, va sorgir el tema amb una companya de feina, que va resultar que l’havia vista. No la conec gaire, aquesta companya, però és d’aquelles persones que amb poc que la coneixes ja endevines afinitats de gustos. Senzillament, li havia agradat i això em va acabar de convèncer.

M’has donat el millor de tu mateixa. Tomàs. El millor de mi no és el meu fetge, Tomàs, el millor de mi mateixa és la meva vida. Raquel d’alt del terrat al final de la pel·lícula. Crec que no me la mereixo. Tomàs a l’hospital. Efectivament, no te la mereixes. La infermera.

“Lo mejor de mí” tracta d’amor. Raquel estima Tomàs, i n’està tan segura dels seus sentiments que decideix proposar-li d’anar a viure junts. Està disposada a fer qualsevol cosa per l’amor que sent, fins i tot fer-se extirpar la meitat d’un òrgan. El ritme és pausat i la cinta és capaç de transmetre sense gens de retòrica el sentiment de puresa i, per tant, de valentia, inherent a la seva decisió. Un sentiment autèntic, un sentiment real, d’aquells que no donen lloc al dubte. Què ho fa que sense gairebé paraules la cinta posseeixi tal càrrega de suggestió? Un plànol dels seus ulls grossos, de la seva mirada nítida? El blau de l’escena, de la fotografia? En el blau no hi ha passió, hi ha serenor i l’actitud de Raquel és sobretot serena, fins i tot quan s’adona que no vol donar res més més enllà del seu fetge. El blau és anàlisi, és fred o refredament, anàlisi emocional. Raquel estima de ver i qui estima de ver, qui dóna i es dóna, acaba contrastant el sentiment de l’altre, la personalitat de l’altre, perquè no tot continuï sent un miratge.

Mentre veia la pel·lícula em recordava dels ulls de Juan, amb carrera de periodista, un altre jove a la recerca de l’autenticitat dels seus sentiments i dels sentiments de la gent que l’envolta. I me’n recordava no per la seva passió pel cinema, sinó admirat de la seva capacitat d’anàlisi de les relacions interpersonals. També em recordava de Carlos, submergit en la psicoanàlisi, i em demanava si consideraria una resposta prou ètica l’actitud de Raquel i quina en seria la seva, d’anàlisi.

Aprenentatge autònom

Torre de Babel

Munic, 12 d'agost de 2008

El segon dia del curs de didàctica de Munic va començar a partir d’un suggeriment d’Andreas del dia anterior, el qual es queixava que érem un grup molt nombrós i que difícilment ens podíem haver après de memòria el nom de tothom. Beatrix va proposar de bon matí una activitat, que va anomenar “Icebraker”, i que des del punt de vista del professor consisteix a fer posar els participants del curs en rotllana i fer-los dir el nom propi real, un país imaginari i un hobby que comencin per la mateixa lletra. Aquest darrer ha d’anar acompanyat d’un gest que el caracteritzi. Per exemple: jo em dic Pere, som de Portugal i m’agrada pintar, tot escenificant aquesta acció amb moviment. Cada alumne s’ha de recordar de la informació dels companys que l’han precedit en el cercle, i de la gesticulació, l’ha de repetir i finalment afegir les seves dades.

La part més teòrica del curs de didàctica va començar tot just després. Els participants vam treballar en grups. El curs es deia “Més autonomia per als aprenents” i havíem d’intentar definir quin és el perfil d’un aprenent autònom. Entre d’altres, es va arribar a la conclusió que l’aprenent autònom és aquell que pren les seves pròpies decisions entorn del procés d’aprenentatge i n’assumeix la responsabilitat: es posa ell mateix els objectius, decideix sobre els continguts, escull tècniques i estratègies d’aprenentatge, és conscient dels factors externs que el determinen, com ara temps, ritme i espai i és capaç d’avaluar el grau d’assoliment dels objectius que es va marcar, els continguts adquirits i la metodologia utilitzada. L’aprenent autònom és actiu, creatiu, participatiu, solidari, dinàmic, autodisciplinat, etc. És en el fons qui comparteix i en gran mesura assumeix les responsabilitats que tradicionalment s’han centrat en el professor.

A l’hora de desenvolupar en els aprenents l’aprenentatge autònom es poden resseguir tres fases. En la primera l’aprenent esdevé conscient que ha de reconèixer i acceptar que el seu èxit no depèn solament del mestre sinó també, i de forma gairebé decisiva, de la seva pròpia contribució en el procés d’aprenentatge. A més de comprometre-s’hi d’una manera activa, l’aprenent també ha de ser capaç de modificar tant els seus hàbits com la seva actitud tot experimentant a través d’activitats estructurades d’una forma clara. Finalment cal que l’alumne assumeixi bona part del rol que fins ara era adjudicat exclusivament al professor, per a la qual cosa és necessari que disposi de llibertat suficient.

La reflexió sobre el propi procés d’aprenentatge en el moment actual i al llarg dels anys en què érem i continuem sent aprenents o estudiants ens ajuda a ser conscients de les nostres capacitats i les nostres mancances. A fi de definir la nostra biografia lingüística com a aprenents d'una llengua, estrangera o no, podem demanar-nos per exemple, si a les classes érem alliçonats d’una manera frontal per part del professor, si el professor feia la classe en aquesta llengua, si mai ens va demanar la nostra contribució a l'hora de pensar i planificar la classe, si mai emprava material addicional, si treballàvem en grup, si mai vam parlar dels nostres propis interessos, si vam corregir alguna vegada el treball dels companys...

17 de setembre 2008

Servus München

mpons

El dilluns dia 11 d’agost, després d’un dinar bastant regular al jardí d’un restaurant del centre de Munic, vam començar la descoberta de la ciutat. Eren les dues i mitja i ens sentíem massa replens per passejar-nos. Feia sol i calor. Al matí ens havien explicat l’activitat. Les professores ens havien donat una fotografia d’un indret del centre i els alumnes, repartits en grups, havíem de trobar-lo. No hi va haver necessitat de demanar a ningú on era, ja que tot d’una que havíem arribat al Marienplatz abans de dinar ja havíem ullat entre els carrerons el “Löwenturm”. Està situat al Rindermarkplatz. A la plaça hi havia arbres i una font i la majoria de la gent seia a l’ombra amb una carmanyola de dinar preparat a la falda. Ningú a qui vam demanar sabia de quin monument es tractava, però a nosaltres ens semblava que probablement era una de les torres de l’antiga muralla de la ciutat medieval. A més de la descoberta d’aquest lloc, l’activitat tenia una altra part: havíem de deixar-nos emportar pels sentits (vista, olfacte, oïda i tacte) i anotar les impressions que ens suggeria l’indret.

A les quatre del capvespre era previst que comencés la visita guiada a peu pel centre de la ciutat. Havíem quedat de retrobar-nos al Fischbrunnen. Quan vam arribar, el guia, Markus Angstwurm, ja hi era. Vam partir, doncs, de Marienplatz i van anar resseguint el decurs de les explicacions entorn de la ciutat antiga: Peterskirche (“der alte Peter”), Altes Rathaus, Viktuallienmarkt... Vam entrar a l’Augustiner Bräuerei, el celler de cervesa més antic de Munic, on Markus ens va fer un repàs de la història i les singularitats de la més típica de les begudes bavareses i de la seva festa, l’Oktoberfest. En algun moment vam enfilar la cara i refinada Maximilian Strasse i vam anar a sortir a la plaça del Nationaltheater, nacional bavarès. Feia una estona havia plogut, com ho continuaria fent interrompudament al llarg d’aquelles dues setmanes. El cel era ple de núvols, però la llum era nítida. Vam acostar-nos a la Residenz, la residència dels reis de Baviera. Vam continuar fins a l’Odeonsplatz, sota les arcades de la Feldherrnhalle, construïda a imitació de la Loggia dei Lanzi de la Piazza della Signoria de Florència i on el Führer havia pronunciat els seus primers discursos. La visita es va acabar davant el Dom, la Frauenkirche, la catedral catòlica de Munic. Com tantes altres ciutats d’Alemanya, Munic va haver de ser reconstruïda, ja que com a conseqüència de la Guerra havia quedat gairebé totalment destruïda, un vuitanta per cent.


16 de setembre 2008

"El meu escriptori" Kandinsky


Dilluns, 11 d’agost de 2008

El primer dia del curs de didàctica de Munic va ser el dilluns dia 11 d’agost. Després de les salutacions pertinents la primera activitat que vam fer al matí per conèixer-nos va consistir en el següent. Durant la fase online havíem escrit, entre d’altres, dos textos: un perfil de nosaltres mateixos i una redacció que es deia “Schreibtischwelten”, en què havíem de descriure els objectes que es troben al voltant del nostre escriptori i explicar la relació que hi tenim. Tant l’una activitat com l’altra van permetre que ens comencéssim a conèixer via Internet. Per a l’inici de la fase presencial, d’aquests dos escrits, les professores n’havien estret algunes frases de cadascun dels participants i n’havien fet un qüestionari. Tot fent preguntes als companys, els alumnes havíem de trobar a qui corresponien les afirmacions. En la redacció sobre el meu escriptori, per exemple, jo havia dit que a sobre a la paret, hi tenc penjat un quadre de Kandinsky. Una de les preguntes de la llista era, per tant, qui tenia un quadre d’aquest pintor damunt el seu escriptori. D’aquesta manera vam descobrir que l’escriptori d'Andreas és de color groc o que damunt la taula Mauricette hi té souvenirs. Hi ha una activitat semblant a la de l’escriptori en el llibre de text Aspeckte, Mittelstufe Deutsch de Langenscheidt.

09 de setembre 2008

Didàctica alemanya

La fase presencial del curs intensiu de didàctica de la llengua alemanya de Munic, “Mehr Autonomie für die Lerner” (“Més autonomia per als aprenents"), ha tingut lloc entre el 10 i el 23 d’agost a la seu central del Goethe Institut. L’ha dirigit un equip de dues professores, Beatrix Andree i Margret Rodi, i una assistent, Oxana Bambuch. Hi hem assistit vint-i-un alumnes, la majoria eren professores. Només hi ha hagut quatre professors. Com sol ser habitual en aquest tipus de cursos, l’element masculí hi és força minoritari. Tots érem professors d’alemany com a llengua estrangera i procedíem de diferents àmbits educatius: educació primària, secundària, universitària i per a adults en escoles d’idiomes. També hi ha participat un professor alemany d’Stuttgart que fa classe al Goethe Institut de Tòquio. Quant a la restant procedència geogràfica, dos professors eren del Senegal, una professora era d’Egipte i una altra del Líban. La majoria, però, érem europeus, sobretot de l’Europa central i de l’est: Eslovènia, Polònia, Eslovàquia i Txèquia. De l’Europa occidental hi havia dues professores franceses i dues de portugueses. A part d’Andreas, el professor que treballa al Japó, també hi havia una altra professora alemanya que treballa en una escola privada de Barcelona. De les Illes Balears en procedíem dos assistents, una professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix, que faig feina a l’EOI de Maó.

A part de les activitats a l’aula, que començaven a les nou del matí i duraven per norma general fins a quarts de sis del capvespre, molts de dies hi havia programades altres activitats culturals addicionals al vespre, com ara teatre o concerts. De fet, en els quinze dies que ha durat el curs, només n’hem tingut un de lliure, el dissabte dia 16. El curs ha tingut també una fase online. Les activitats a través de la xarxa van començar el 7 de juliol i es perllongaran unes quantes setmanes després de l’estada a Munic. En total el curs haurà estat de 100 hores.


08 de setembre 2008

Munic, Baviera



Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

07 de setembre 2008

Giacomo Casanova

Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...

Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.

Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.

No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.

La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.

El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.

Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.

A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.

El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.

Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...