diumenge, 8 de juny de 2008

David Vilaseca "L'aprenentatge de la soledat"

Bona nit David,

perdona la familiaritat de la salutació, ja que no ens coneixem. Es deu al fet que són quarts de dotze de la nit i al que potser és més significatiu: com que estic a punt d’acabar la teva novel·la i potser no ha transcorregut el temps suficient, encara sento amb força la intimitat del diari. A pesar d’això, ja sé que no és la forma més adient d’adreçar-se per primer cop a algú fins ara desconegut i me n’excuso. També ets “benvolgut” i seran molt ben arribades les teves futures novel·les, que esper amb deler. Tal vegada podré gaudir mentrestant d’una segona lectura, perquè la primera ha estat ràpida i voraç, com el començament frenètic d’una relació amorosa, o sexual. Això certament és el que em suscita la primera lectura: una relectura més lenta i pausada, a fi de recorre-la amb la lentitud que requereix una anàlisi de fets, sentiments, reflexions, temps i espais molt més profunda.

L’atreviment d’adreçar-me a tu, molt benvolgut autor, d’aquesta manera és conseqüència, doncs, de l’estat anímic en què m’ha deixat el llibre fins ara. Tant me fa que sigui una novel·la o el relat d’experiències verídiques, o una mica les dues coses, l’efecte és o en seria el mateix. De la mateixa manera persistiria la meva admiració per la valentia envejable de narrar fets amb relació als quals puc establir paral·lelismes amb experiències biogràfiques pròpies, i per això, perquè m’hi puc identificar –tot i que no només per això-, també n’alabo el sentiment d’autenticitat que se’n desprèn. Ara mateix recordo una de les reflexions del David al diari, aquell moment en què sembla adonar-se que les seves vivències amoroses estan tallades totes per un mateix patró, com si d’alguna manera es repetissin, com si el seu destí ja estigués traçat de bon començament. Mai no he estat psicoanalitzat ni tinc coneixements de psicoanàlisi, però gràcies a tu crec haver entès el que s’amaga darrere una certa estructura psicològica i sexual de l’individu i que més aviat és aquest sistema que caldria canviar en lloc potser de l’objecte amorós, a fi de viure les relacions amoroses d’una forma diferent, no tan... problemàtica. En això també m’hi he reconegut, o m’he conegut, es podria dir fins i tot. Descobrint el David un s’hi descobreix, encara que jo a aquest punt no hi havia arribat encara, als trenta-cinc anys. Qui sap si és pel fet de poder entendre simpàticament tan bé el protagonista que m’ha semblat un relat d’una actualitat ferotge.

En fi, David, i continuant amb el to familiar, ja és tard i me’n vaig a dormir –amb el teu llibre de capçalera, això sí, per acabar de moment de gaudir-ne. Però no m’acomiado sense tornar-te a donar abans i de forma explícita l’enhorabona de veritat. Ha estat un plaer immens llegir-te i espero que no sigui l’última vegada. Et seguiré la pista.

Ah!, una altra cosa: potser ara sí que em titllaràs de massa atrevit i tot. Aquest escrit és per a tu i per a ningú més, és cert, però m’agradaria publicar-lo al meu bloc, induït qui sap si també per l’ànsia de trencar aquells exilis de què parles i que ens imposem en molts moments de la vida. Em vénen ganes de cridar als quatre vents el goig d’haver descobert la teva literatura i que la meva plaent experiència de lectura s’estavelli contra la realitat i s’hi dissolgui. Curiós que l’aprenentatge de la soledat pugui consistir a cercar-ne la complicitat... Un deixa d’estar sol, d’aquesta manera, encara que no se’n temi.

Una abraçada,
Miquel

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...