dijous, 10 d’abril de 2008

Tannöd, el lloc del crim


La meva lectura de la novel·la negra Tannöd, el lloc del crim està lligada a un fet extraliterari, a un d’aquells esdeveniments que al marge del seu valor intrínsec també contribueixen a fer de la literatura una experiència personal. Era al mercat de la Boqueria de Barcelona quan el traductor de l’obra, Jordi Jané Lligé, va aparèixer amb el seu llibre acabat de sortir del forn de l’Editorial a les mans. Un parell de mesos més tard, durant les darreres festes de Pasqua, vaig anar al centre comercial de cultura Dussmann de la Friedrichstraβe de Berlín amb la intenció de comprar l’original. No em va costar gens de trobar-lo, ja que la primera obra d’Andrea Maria Schenkel, fins a les hores dedicada als fills i a la casa, s’havia convertit de la nit al dia en el llibre que encapçalava la llista de Bestsellers de la revista setmanal més popular d’Alemanya, Der Spiegel i havia estat guardonada amb el premi a la millor novel·la negra del país.

La vivència estrictament literària ha estat sorprenent. Andrea Maria Schenkel es va assabentar del succés a través dels diaris. Li va despertar l’interès de descobrir el que havia ocorregut, conta, la circumstància d’haver viscut anys abans al lloc del crim, der Tatort, un poble de Baviera on havia passat el primer estiu després de la guerra a casa de familiars seus. Les condicions de vida a pagès eren aleshores evidentment millors que no pas a les ciutats, que degut al conflicte bèl·lic havien quedat destruïdes i hi imperava l’escassetat. L’autora reconstrueix els fets de forma, tornem-hi, sorprenent: a través dels personatges, a través de les paraules dels que, des de perspectives diferents, van viure la història real i la van percebre i la valoren de manera per força subjectiva. Sembla com si la narradora solament contribuís a la trama en comptades ocasions. Agafa protagonisme literari quan fa ús de la manera diguem-ne tradicional de narrar. Ho fa sobretot per relatar o bé allò que defuig als propis testimonis vius o bé allò que ha estat impossible de testimoniar: per exemple, i nogensmenys, l’experiència de les persones assassinades. És al final quan en aquest joc de mirades tant la narradora com el lector protagonistes descobreixen qui va ser l’assassí. Tot i haver-ne tingut un indici clar abans, tant l’una com l’altre han anat resseguint la pista falsa a través dels miralls reproductors d’una societat de complexitat còncava. Allò que diferencia un sospitós d’assassinat de l’altre és el fet d’haver contat, o no, la seva pròpia experiència a l’autora, o a la narradora. Difícil d’esbrinar on comença la ficció i on acaba la realitat...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...