dilluns, 12 de novembre de 2007

Sant Martí de Binigaus


Tenc la sensació de novetat, de canvi, de serenor gairebé immòbil bressolada per notes de Bach en aquesta hora del vespre. Al marge d’això, avui de matí m’ha despertat el so d’un missatge de mòbil. Eren passades les deu després d’una nit curta, ja que ahir va tocar sortir de marxa pel port. Inhòspita, la ciutat de Maó, en sortir de casa passades les dotze de la nit perquè has quedat amb amics per fer una copa: carrers solitaris i freds, i els darrers pensaments –per algú que no ho sabés i divisés el port des de dalt abans de davallar-hi- que en uns antics magatzems hi ha un antre on la gent s’hi troba per fer festa, tota polida, tota mudada i perfumada. Un pensa per un moment que el personal s’ha tornat boig una nit gèlida i humida de novembre. L’endemà, és a dir avui, és Sant Martí, patró del meu poble, però més que res un nom que m’agrada: Martí. Era al llit, quan he el rebut el missatge, i he teclejat responent que necessitava una estona més perquè em fes efecte la pastilla de paracetamol que m’havia pres i que m’havia d’alleugerir el cap -mal estabornit a martellades etíliques la nit anterior-, però que passada aquesta estona acceptava complagut la proposta de fer una excursió regeneradora. Quan he pogut obrir els ulls i les finestres he vist que el dia anticiclònic havia esclatat tots els ennuvolats fins fer-los desaparèixer. El procés de recuperació havia de continuar al costat de la mar. Quan el meu amic ha arribat a ca meva jo era a punt de berenar. Hem decidit anar a Binigaus. La platja ha crescut aquesta temporada: no record haver-la viscuda amb tanta d’arena, que hem trepitjat per la vorera fins arribar al final de tot. Ens hem desvestit entre penyes i argamassa d’argila, hem conversat, hem exposat els cossos al sol i hem ficat els peus a l’aigua fresca, i com que la sensació alabada del mar i del sol ens ha vençut, hem decidit agafar les ulleres i nedar: un dia radiant del mes de novembre, l’11, Sant Martí. La bondat del sol ens ha eixugat la pell i escalfat els muscles i ens hem posat a llegir literatura amb la sang tan alterada per la frescor de l’aigua que l’ànima era assossegada, temperada. I llegint de panxa a la sorra i el cul enlaire m’he endormiscat fins que una veu ha saludat, en arribar, el meu amic despert, que ell sí que havia dormit prou la nit. La veu ha resultat procedir un pescador roig de rajos de sol i amb canya de diumenge, amb calçotets negres que ribetejaven per damunt d’uns calçons de camuflatge, el cos de carns descamisades, sòlides, exultants i amatents, amb tatuatges corsaris als braços. Al costat dels cucs de pescar, una botella oberta de vi, de la qual anava xumant entre picada i picada d’ham.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...