18 de novembre 2007

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

12 de novembre 2007

Sant Martí de Binigaus


Tenc la sensació de novetat, de canvi, de serenor gairebé immòbil bressolada per notes de Bach en aquesta hora del vespre. Al marge d’això, avui de matí m’ha despertat el so d’un missatge de mòbil. Eren passades les deu després d’una nit curta, ja que ahir va tocar sortir de marxa pel port. Inhòspita, la ciutat de Maó, en sortir de casa passades les dotze de la nit perquè has quedat amb amics per fer una copa: carrers solitaris i freds, i els darrers pensaments –per algú que no ho sabés i divisés el port des de dalt abans de davallar-hi- que en uns antics magatzems hi ha un antre on la gent s’hi troba per fer festa, tota polida, tota mudada i perfumada. Un pensa per un moment que el personal s’ha tornat boig una nit gèlida i humida de novembre. L’endemà, és a dir avui, és Sant Martí, patró del meu poble, però més que res un nom que m’agrada: Martí. Era al llit, quan he el rebut el missatge, i he teclejat responent que necessitava una estona més perquè em fes efecte la pastilla de paracetamol que m’havia pres i que m’havia d’alleugerir el cap -mal estabornit a martellades etíliques la nit anterior-, però que passada aquesta estona acceptava complagut la proposta de fer una excursió regeneradora. Quan he pogut obrir els ulls i les finestres he vist que el dia anticiclònic havia esclatat tots els ennuvolats fins fer-los desaparèixer. El procés de recuperació havia de continuar al costat de la mar. Quan el meu amic ha arribat a ca meva jo era a punt de berenar. Hem decidit anar a Binigaus. La platja ha crescut aquesta temporada: no record haver-la viscuda amb tanta d’arena, que hem trepitjat per la vorera fins arribar al final de tot. Ens hem desvestit entre penyes i argamassa d’argila, hem conversat, hem exposat els cossos al sol i hem ficat els peus a l’aigua fresca, i com que la sensació alabada del mar i del sol ens ha vençut, hem decidit agafar les ulleres i nedar: un dia radiant del mes de novembre, l’11, Sant Martí. La bondat del sol ens ha eixugat la pell i escalfat els muscles i ens hem posat a llegir literatura amb la sang tan alterada per la frescor de l’aigua que l’ànima era assossegada, temperada. I llegint de panxa a la sorra i el cul enlaire m’he endormiscat fins que una veu ha saludat, en arribar, el meu amic despert, que ell sí que havia dormit prou la nit. La veu ha resultat procedir un pescador roig de rajos de sol i amb canya de diumenge, amb calçotets negres que ribetejaven per damunt d’uns calçons de camuflatge, el cos de carns descamisades, sòlides, exultants i amatents, amb tatuatges corsaris als braços. Al costat dels cucs de pescar, una botella oberta de vi, de la qual anava xumant entre picada i picada d’ham.

04 de novembre 2007

Camí de Binissaida

El camí de Binissaida va començar un dissabte al vespre de la segona quinzena d’octubre. Després de sopar a casa amb na Sílvia va arribar en Joan, que sortia del cinema. Ni l’una ni l’altre no es coneixien, però com sol passar a l’illa, de tot d’una van establir referències comunes. No em record exactament quin era el fil de la conversa, però en algun moment van sortir a col·lació les magnífiques sobrassades de na Sílvia, sobrassades de pagès que li proporciona una amiga seva, na Xisca. I casualitats de la vida, va resultar que tant la família d’aquesta amiga seva com la del meu amic havien estat amos totes dues del mateix lloc de Binissaida de sa Torre, en èpoques diferents, això sí. No em vaig recordar més d’aquella conversa fins que a principis d’aquesta mateixa setmana, que vaig sortir a fer una volta amb bicicleta pel camp, em vaig trobar inesperadament amb el camí de Binissaida. Devien ser passades les dotze del migdia que havia sortit de casa, havia enfilat el camí des Castell i en arribar a cala Figuera havia tombat a la dreta per agafar el camí Verd, un camí que conec molt bé perquè és el que solec fer per arribar fins a Sant Lluís i des d’allà a la costa sud del terme. Però aquesta vegada, com que contràriament al dia anterior el cel estava mig ennuvolat, en lloc de continuar fins al poble vaig decidir fer la volta pes Castell. A mig camí em va sobtar la sorpresa en veure a la dreta l’indicador de rajoles del camí de Binissaida. Vaig entrar-hi sense pensar-m’ho ni poc ni gens. A cop de pedalada vaig trobar-me amb l’era alçada del lloc de Toraixa des Pi, que tenia les guillotines de les finestres obertes perquè hi entressin els rajos de sol que s’escolaven entre els núvols. Des de dalt s’era els casats s’emmarcaven en les impressionants vistes panoràmiques de la Mola. El portell de l’hort era obert i la roba era estesa al sol i exposada al perill de la pluja. Vaig continuar amb bicicleta i al capdamunt d’una pujada lleu vaig veure una torre al fons, la torre de Binissaida de sa Torre, una torre antiquíssima que devia servir per defensar-se d’eventuals ràtzies sarraïnes, massissa, sense obertures, la torre on en temps posteriors hi dormiria una donzella. Vaig contemplar-la una bona estona i vaig fotografiar-la. Després vaig prosseguir el camí fins arribar a un altre lloc: Binissaida de sa Creueta. S’hi arriba de part darrera del casat i els davants només es van descobrint a poc a poc a llevant a mesura que es va fent el camí: a l’antiga façana s’hi va afegir en època posterior de bonança econòmica i representació social una galeria amb cinc finestres de guillotina, emmarcades amb cinc arcs, que es tornen a desplegar a la part inferior de l’edifici. L’afegit dóna lleugeresa i elegància a una construcció en un principi severa. Tot resseguint el perímetre, un cop enfilat ja el camí de Cavalls, es descobreixen a la banda esquerra del casat els contraforts laterals d’una capella i damunt dels murs, una espadanya coronada amb una creu de Malta. Aquest camí de cavalls mena al lloc de Son Vidal, però això ja forma part d’una altra excursió.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...