dissabte, 29 de setembre de 2007

Dilek Güngör



El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...