11 de juliol 2007

Caló tancat


Són gairebé les nou del vespre i el sol es a punt de pondre’s. Hi falten dos dits. He fet una nedada, nu. No s’hi veu ningú, aquí. Se senten veus, solament. Llàstima de no haver portat la càmera fotogràfica, d’aquesta manera un se’n podria fer una idea més precisa, d’aquest caló de mar avui tranquil·la. Però em fa por que un dia no me n’adoni i me la fotin mentre nedo. I si em furtessin les coses, aleshores sí que restaria ben bé en pèl i riuríem. De vegades tot lliscant per l'aigua em demano què faria si en sortir no trobés la roba. Però res de tot açò no ha passat i l’aigua fa glu glu en ser engolida per les cavitats rocoses, pels porus de la pedra. El caló és tot de penya, d’estrats de galera, separats per terra argilosa, fèrria, vermella naturalment. El turquesa de l’aigua damunt del fons d’arena hi contrasta: praxis de la teoria dels colors menorquins. Un dit de sol. Acaba de davallar un matrimoni amb dos fills: eslaus! russos? Pam! Açò ha estat el so de batre la coberta dura del bloc de notes contra la meva espatlla: mosquit esclafat i sangonós. Arriba un avió. Maniobra. Es dirigeix tot planant a l’aeroport. Aterra. El sol és una taronja travessada pel pal d’un catamarà. Estic assegut damunt la roca i aquesta gent no se’n va i jo em vull vestir. Quina putada, els mosquits! Adéu sol! El dia fins i tot n’ha llepat la pell.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...