31 de juliol 2007

Berlín 00.03.04 (Apunts)



Som a l’S-Bahn en direcció al Pergamon Museum. Ahir va telefonar Roger, hem quedat avui vespre per anar a una festa de companys seus de la Uni a Prenzlauer Berg. Falta una estació per al Hackescher Markt.

Som al bus 348 en direcció a la Gemäldegalerie.

He fet més de dues hores a la Gemäldegalerie. Una pinacoteca com aquesta és ben bé el que cercava: hi ha un autoretrat de Mengs, quadres de Tischbein, Angelika Kaufmann, vedutistes venecians, Solimena... Me’n vaig a la catedral a sentir un concert de Bach.

He agafat l’U-Bahn a l’Alexanderplatz i me’n vaig amb la línia U2 fins a la Schönhauser Alle, al cafè Schall & Rauch, on he quedat amb Roger.

Hi ha molta vida a Prenzlauer Berg. El cafè és a la Gleimstraβe. És un cafè mixt. Fan menjar i m’he demanat un got de vi. Són les vuit i en Roger apareixerà d’aquí a una hora. El cambrer és simpàtic, la llum tènue. Estic assegut a una taula al costat del finestral. M’he canviat a l’altre costat de la taula perquè donava l’esquena a dos al·lots que preferia tenir de cara. M’he demanat una baguette de salmó gratinat amb formatge. També duu ceba, cogombre i tomàquet. A una gran ciutat com Berlín es té la sensació que es viu el present amb intensitat. Acaben de posar Cesaria Evora. Els tios em somriuen quan passen pel carrer i em veuen a través dels vidres d’aquest finestral. El cambrer, amatent, en veure que tenia la copa buida, m’ha demanat si tenia qualque altre desig: “Haben Sie noch einen Wunsch?” No he pogut resistir de demanar-li una altra copa de vi: amb dues copes de vi aquí te’n pots comprar una botella allà.

En Roger no apareix, però no em puc queixar perquè abans d’ahir ell em va estar esperant tres quarts d’hora al Berio. Aquí s’està molt bé, calentet. Veuràs tu quan hàgim de sortir defora al fred! M’ha dit que potser vindria amb bicicleta. Hi ha força fum, “Rauch”, al Schall & Rauch. “Schall” vol dir soroll, renou, merder. Aquí la gent és “normal” de mida, més baixeta, i gairebé tots a la moda. Ahir vespre la gent era molt alta al Hafen, a la Motzstraβe.

25 de juliol 2007

Palau de Belvedere


Príncep Eugeni de Savoia
(Sala de Marbre del Belvedere inferior)


Calbó va viure a Belvedere a partir de finals de 1779. Al Belvedere inferior hi va poder contemplar la gran pintura mural del sostre de la Sala de Marbre, l’Apoteosi del Príncep Eugeni de Savoia. Eugeni de Savoia era que havia fet projectar els dos palaus d’estiu, al sud de les murades, a l’altre gran arquitecte vienès de principis de segle, Johann Lukas von Hildebrandt. Aquest general i home d’Estat havia aconseguit alliberar Viena del setge a què l’Imperi Turc la va sotmetre el 1683. En anys successius va aconseguir grans victòries militars en els dos fronts que amenaçaven l’Imperi, a l’oest contra França al costat del general britànic duc de Marlborough i a l’est contra els otomans, que va poder fer retrocedir fins als Balcans. Després de la seva mort, el Belvedere va passar a formar part les possessions dels Habsburg. Maria Teresa el va adquirir el 1752.

Per començar a llegir la Suite Calbó clicla al títol

23 de juliol 2007

Tot esperant Popette Betancor al Kalkscheune


Berlín, 03.03.00 20h. Som al Kalkscheune i falta mitja hora perquè comenci l’espectacle. Estic assegut a una taula tot sols per a mi. Quan he arribat no hi havia gaire gent, per la qual cosa m’he pogut asseure estratègicament, ben davant l’escenari. Essent com som a Alemanya no seria d’estranyar que aparegués qualcú i em demanés de compartir taula. Aquest lloc no ha canviat gens ni mica de l’última vegada que hi vaig ser. El to lumínic general és vermell. L’hi dóna el vermell domàs de les cortines, les tovalles, la llum tènue de les làmpades i les espelmes. Dos cavallers s’asseuen en una altra taula. El que em dóna l’esquena vesteix un jupetí. En una altra hi ha dos joves. Em manca qualcú per comentar la jugada. Quan he arribat només hi havia ocupades les primeres fileres de la sala. Ara l’enrenou ja és considerable. Em sent una mica cansat, res d’estrany després de tant de turisme. Esper que això no sigui un inconvenient a l’hora d’endinsar-me en les cançons de Popette Betancor. M’acab de menjar un bretzel i estic per demanar-ne un altre. M’estic animant amb aquesta cervesa que m’estic prenent. La dona amb la panera de bretzels ja és aquí: dos marcs. Cinc la cervesa. Sí que m’ha afectat! Me n’acab d’abocar un glop damunt el jersei.

Berlín 2000.03.03 (I) Apunts

George Platt Lynes, Dalí

Som al metro. A punt per sortir-ne. M’acab d’adonar que no he validat el bitllet. Afortunadament, no hi ha cap revisor. Ara surt.

Torn a ser al metro. Sembla que no hi ha sort: la Neue Nationalgalerie roman tancada fins a finals de març. Me’n vaig al barri de Prenzlauer Berg, a la Oranienburgerstraβe, on hi ha la nova sinagoga de la ciutat.

Som a l’Oranienburgerstraβe i em dirigesc al museu Hamburger Bahnhof. Tot anant cap allà pas per davant l’hotel on ens vam estar el cap d’any de 1999: Neues Tor, que és efectivament a la Invalidenstraβe, és a dir el mateix carrer on es troba el museu. La parada de metro del museu és la Zinnovitzerstraβe.

El que deia: el març deu seu un mal mes per anar de museus per Berlín. Al Hamburger Bahnhof tampoc no es poden visitar totes les sales. El més interessant que he vist ha estat el Mao d’Andy Warhol. A la llibreria he fullejat un llibre de fotografia de George Platt Lynes, un fotograf americà de la primera meitat del segle passat que va retratar artistes i escriptors com Thomas Mann, E.M. Foster, Jean Cocteau o Dalí. Els seus actes masculins són bellíssims, impressionants quan un pren consciència de l’època en què les fotos, en blanc i negre, van ser preses.

Torn a ser de tornada a l’Oranienburgerstraβe per dinar, davant la porta d’un forjador d’escultures de ferro, al costat del Tacheles, un cafè alternatiu d’aquesta part de la ciutat amb un pati interior amb taules i bancs i expiracions i olors denses de marihuana.

Mentre anava al museu m'he banyat. Plovia a bots i barrals. Ara mateix acab de posar-me els mitjons que he comprat aquí a la cantonada. Em sent millor amb els peus calentets. Sort que per a això també hi ha solució.

22 de juliol 2007

Banda Municipal des Migjorn: La banda de l'estiu

Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn
Foto Joan Fuxà

Me n’anava de fer un bany a Binigaus
i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. 
La diversió, el gaudi, garantits. 

Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.

Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja. 

A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance

Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.

18 de juliol 2007

Berlín 2000.03.01/02 Apunts



01 de març de 2000. Ja he arribat a Berlín, cap problema amb els mitjans de transport: avió des de Palma, autobús de Tegel a Zoologischer Garten, metro fins a la Wittembergplatz, a peu fins a la Fuggerstraβe, al barri de Schöneberg, al Berlín oest. És al vespre i som al pis on m’estaré aquest cap de setmana llarg i que he reservat a través d’”ebab”, “Enjoy Bed & Breakfast”, una agència que proporciona allotjament privat. Hi he conegut Andreas i Klaus, al pis, els meus llogaters. L’habitació està molt neta i és espaiosa, el llit immens, llàstima que la decoració kitsch no m’agradi. Després d’instal·lar-me, mentre ens preníem un suc de fruites amb n’Andreas, li he comentat que vull tornar a aquesta ciutat per Pasqua i m’ha recomanat una agència de viatges (Travel Overland). També m’ha aconsellat que compri una targeta de transport urbà per a tres dies, que així em sortirà més econòmic. Pens que m’agradaria tornar a anar al November, un cafè d’ambient mixt situat en un xanfrà del barri de Prenzlauer Berg, al Berlín est.

02 de març: Berenar. Klaus se n’ha anat a treballar, fa de cuiner al restaurant del Zoo. He sortit de casa i he decidit anar a peu fins a la Gedächniskirche i a l’Europa Center. He fet la reserva d’una entrada per demà al Kalkscheune, on vull anar a veure i escoltar Popette Betancor, una cantant amb cama hispànica que vam descobrir amb en Jordi el cap d’any de 1999. Actuava en un espectacle de cabaret juntament amb Georgette Dee, al Hebel Theater. Som al metro. L’he agafat a la Nollendorfplatz, a prop d’allà on hi ha l’agència de viatges. No hi ha hagut sort: els bitllets d’avió de Pasqua comprats a Berlín són dos-cents marcs més cars que comprats a Palma. Em dirigesc a Berlín Mitte. Fa sol. Aquí encara construeixen, sanegen i rehabiliten per tot arreu. És el paisatge que es veu per les finestres del metro elevat.

Unter den Linden, Reichstag, Humbold Universität... A l’Altes Museum el pis de dalt és tancat. Llàstima! Hi ha pintura que m’interessava: Goethezeit, Classicisme, Romanticisme... Obren a final de mes.

Venint cap aquí, al cafè November, i abans de la tempesta de pedra que ha caigut mentre passava per davant del multicine Village Cinema, que inauguren demà en una antiga fàbrica, venint cap aquí –deia- m’he recordat d’un museu d’art modern, el Hamburger Bahnhof. És a prop de l’hotel on ens vam allotjar amb en Jordi aquell cap d’any. Em ve al cap l’Invalidenstraβe. Allà devora també hi ha la Brechthaus, la Casa de Brecht, i el cementiri on és enterrat juntament amb altres escriptors: els germans Mann, Anna Seghers...

El temps ha canviat, definitivament. Avui dematí ha fet sol, que he aprofitat per pujar a la cúpula de l’edifici del Reichstag. Ara plou. Sort que Andreas, previsor, m’ha deixat un paraigua. Miraré si puc comprar l’entrada per anar a veure l’espectacle sobre els Comedian Harmonists a les vuit. És la història d’aquest grup a capel·la dels anys vint trenta intercalada amb les seves cançons: “Veronika, der Lenz ist da”, “Mein kleiner grüner Kaktus”, “Irgendwo auf der Welt”... El “Komödie” és un teatre burgès i, en part degut a qüestions de profunda nostàlgia, l’edat dels espectadors ha estat bastant elevada, llevat d’algú que, com jo, s’hi ha perdut. He acabat el dia al Café Berio.

I avui fa un any: Cleveland, Ohio

17 de juliol 2007

Homosexualitat a Medusa V


Tant el sistema educatiu com el sanitari de l'Estat Espanyol tenen sistemes d'inspecció, concretament Direccions Generals d'Inspecció. Professors i metges són contractats per les respectives Conselleries i a través seu arriben a formar part de la Funció Pública. A part de ser persones privades que gaudeixen dels drets i compleixen els deures establerts a les lleis generals a què estan sotmesos tots els ciutadans, professors i metges s'han d'atendre als drets i deures que estableix la llei en relació a la Funció Pública que desenvolupen. Tant el sistema educatiu com el sanitari han de detectar abusos sexuals i vetllar perquè no se'n produeixin, ja que en últim terme les respectives Conselleries, els Ministeris, l’Estat i els seus governants en són els màxims responsables. D'altra banda, l'Estat espanyol vetlla perquè es compleixin les lleis, les qual l'Església Catòlica també hauria d'acatar, evidentment. Francesc, sincerament, en aquest sentit no crec que es puguin admetre vacil·lacions ni dubtes. (Fòrum de discussió del Claustre de Shangril-la)

16 de juliol 2007

Homosexualitat a Medusa IV

En primer lloc, i per qualsevol que hagi estat el detonant, la meva més sincera admiració i enveja sana per haver triat el teu blog com a mitjà de coneixement de tu mateix i també per donar-nos la possibilitat de conèixer-te a tu i de retruc de reconèixer-nos nosaltres mateixos. En segon lloc, és indubtable que amb la teva narració has assolit un dels objectius que sembla que feia temps que anhelaves: denunciar els fets concrets i, d’alguna manera, també les persones. És evident que les deficiències intel•lectuals i culturals d’alguna determinada gent, com moltes d’altres, expliquen molts comportaments, però açò no deixa de fer que aquests hàbits siguin inadmissibles i que entre tots haguem d’ajudar a analitzar-los, a comprendre’ls i a educar a fi d’evitar-los. La denúncia també té cabuda en algun lloc d’aquest procés. Però aquí l’important ets tu i el que et va succeir a tu només em confirma com és d’important l’educació sexual a la societat: a la família, a l’escola, als mitjans..., que bo que seria que tothom en sapigués parlar tan obertament com tu. Que desitjable que seria també que d'aquesta manera tothom arribés a poder descobrir la seva sexualitat en el moment i amb la persona oportuna! Si açò no és així, aleshores se’ns fa difícil saber què hauria passat si no s’hagués tingut la dissort de conèixer la persona inoportuna i com hauria evolucionat un mateix des d’un punt de vista psicològic, sexual, social, etc. etc. El que s’ha esdevingut, però, s’ha esdevingut i prou, i tot forma part del nostre aprenentatge. En tercer lloc, i ara parlant de mi mateix, tot açò un s’ho ha de voler plantejar com ho fas tu. De les experiències, bones o dolentes, n’hem de saber treure profit. El meu desig concret és assolir aquell estat d’innocència perduda amb tota la força de les meves capacitats intel•lectuals i sensitives de persona adulta i conscient, fins arribar a reeducar comportaments i sentiments mal apresos. Crec que un dels reptes més engrescadors que tenim com a persones madures, tot aprofitant el bagatge del que ja sabem, és créixer fins a tornar als nostres principis més purs, a una moral neta, a fi de poder gaudir lliurement de la bellesa i dels plaers que ens dóna la vida, de tal manera que entre nosaltres i l’objecte del nostre desig més saludable no s’hi entrecreui cap obstacle, cap barrera. De vegades em costa pensar com en un lloc tan bell i il•luminat com aquesta illa han pogut ocórrer i ocorrin episodis tan foscos. Llàstima que tot açò no formi part ja del nostre passat individual i col•lectiu i en puguem fer història o literatura. Però reeducar la nostra perspectiva, la nostra visió de les coses, és possible de totes totes. Gràcies per contribuir a fer-ho des d’aquí!

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos

amb la unitat de paraules i acords.
Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més

construïm un país de llums enceses.

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.
Oblidem el passat
no pensem el futur

i deixem que el demà comence ara.
No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc

si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant
però hi ha moltes veus

que reclamen a crits que les escolten.
Vivim, vivim somniant

empeny fins que algun dia siga realita
t.

Feliu Ventura


Homosexualitat a Medusa

Homosexualitat a Medusa III

Thomas Eakins, The Swimming Hole 1884-85
De ver que encara hi ha qualcú en el segle XXI que pensi que els homes i les dones homosexuals no poden o no contribueixen a perpetuar l'espècie de forma directa o indirecta? Jo no hi entenc gens ni mica, de gens perpetuadors de l'espècie, però insistesc que la sexualitat, i de fet així semblava clar a l'inici de la discussió, en una gran mesura es pot deslligar de l'estricta biologia i si s'hi lliga voldria pensar que tothom creu que a l'evolució de l'espècie hi contribueix tota l'espècie, és a dir tothom, cadascun dels espècimens i el col·lectiu en general, i no només els heterosexuals de forma exclusiva. Si açò no fos així, ja faria temps que tot açò no ho podríem contar ni els uns ni els altres. Hetero, bi o homo, tots formam part d'una mateixa cosa i aquí no hi cap gen dissident o alternatiu. Amb tot açò vull denotar que ni s'hauria d'entendre l'homosexualitat com una pràctica sexual no evolutiva ni l'heterosexualitat com una pràctica sexual exclusivament evolutiva. Crec que als heteros quan els agrada una dona, i no entraré ara en què vol dir agradar –tothom deu saber allò que sent-, senzillament els agrada una dona, independentment que aquesta dona a la llarga s'acabi convertint amb la mare dels seus fills o no. No té res a veure. Açò seria com barrejar la necessitat bàsica d'haver d'alimentar-se per subsistir amb la capacitat humana de fer de la gastronomia una de les arts més exquisides i refinades de la vida, de la vida humana em referesc. (Fòrum de discussió de Dalt s'Arbre)

13 de juliol 2007

Galeria Imperial d'Art de Belvedere

Belvedere, Orangerie
A partir de 1776, magatzem de la col·lecció imperial de pintura


Novembre de 1779 – març de 1780
La Galeria Imperial d’Art de Belvedere

(Kaiserliche und königliche Bildergalerie im Belvedere)


El nou dibuixant de la cort va començar a treballar a la Galeria Imperial a partir del mes de novembre. Atenent l’esperit de la Il•lustració, reprenent el camí encetat per la seva mare i el seu més estret i fidel col•laborador i com a llegat pòstum de Winckelmann, Josep II havia ordenat el trasllat a Belvedere de gran part de la col•lecció imperial d’art amb la finalitat que hi pogués ser exposada al públic. Fins llavors la pinacoteca es trobava a les cavallerisses del Hofburg, però a més d’haver-se fet petites, no es corresponien en absolut amb els nous temps. Ni tan sols no n’existia encara un inventari. Kaunitz i Maria Teresa havien estat assessorats en audiència privada sobre la manera com s’havia de disposar una galeria d’art a partir dels principis més avançats de la nova ciència museística, que Winckelmann havia formulat i que tant fervorosament proclamava i defensava. Mechel, el seu amic, deixeble i col•laborador, havia estat designat com la persona idònia per a dirigir, sota aquests nous postulats, la tasca. A més de catalogar les obres, planificar-ne el trasllat i portar-lo a terme, se n’havia de planificar la distribució en els palaus i per últim exposar-les definitivament a les diverses sales. Per primera vegada a la Història s’hi respectava la procedència geogràfica dels mestres i l’adscripció a les diverses escoles estètiques i als diferents períodes. A Mechel i Calbó, se’ls associava en la mateixa empresa després que haguessin estat cridats el 1778 per Kaunitz. La pinacoteca, que a més dels de Viena es nodria també de béns artístics provinents de Praga, Innsbruck, Brussel•les, Presburg i Ambers, va ser exposada al palau superior. Al Belvedere inferior s’hi van col•locar les peces d’art antic i la col•lecció procedent d’Ambras.

700 florins
Per la seva feina Calbó tenia assignat un sou anual de 700 florins, una paga discreta si es té en compte que només superava en 100 florins la pensió que havia rebut anualment a Roma. Però de totes maneres, en podia donar gràcies, perquè Mechel no havia rebut encara la més mínima remuneració dos anys després d’haver-hi començat a treballar. Així i tot, la Galeria Imperial de Belvedere obriria les portes oficialment el 1781 com a primer museu d’art públic del món.


Per començar a llegir la Suite Calbó clica al titol

11 de juliol 2007

Homosexualitat a Medusa II

Caravaggio

Des d’un punt de vista estrictament de diletant, la primera consideració que se m’ocorre en relació a la teva pregunta per què la cultura judeo-cristiana ha estigmatitzat i perseguit la nostra conducta, referint-te al nostre comportament bisexual o homosexual, és la següent. El que em sembla poder objectivar sobre la cultura dins la qual malauradament estem immersos és el seu caràcter marcadament repressiu en termes generals. No és que es condemni la bisexualitat o l’homosexualitat –o no només-, es condemna en general la sexualitat. És a dir, també es persegueix l’heterosexualitat si aquesta és font de plaer i de felicitat. Pel que he pogut viure des de sempre, la nostra tradició cristiana només accepta la sexualitat si té una finalitat reproductora. Si no és així, s’advoca per la castedat i la repressió de l’instint sexual. Crec recordar que fornicar és un de tants pecats. Vull dir que, d’una manera o l’altra i en aquest sentit, d’aquí en sortim malparats tots! Ja se sap que a aquest món hem vingut a patir i no a gaudir i que només d’aquesta manera ens guanyarem el cel. És realment una llàstima que la nostra cultura cristiana sigui una cultura de la negació i que ens hagi de costar tant d’esforç reaprendre a disfrutar dels plaers de la vida terrenal sense haver-nos de sentir malament per un mal infós i reiterat sentiment de culpabilitat pel fet d’haver pecat una vegada darrera l’altra. D’altra banda, un altre comentari en part relacionat amb el que acab d’escriure: crec erroni considerar que el plaer que resulta de l’orgasme masculí juntament amb la seva concreció seminal necessitin de l’òvul femení per ser operant des del punt de vista de la sexualitat no estrictament reproductora.

Homosexualitat a Medusa I

Caló tancat


Són gairebé les nou del vespre i el sol es a punt de pondre’s. Hi falten dos dits. He fet una nedada, nu. No s’hi veu ningú, aquí. Se senten veus, solament. Llàstima de no haver portat la càmera fotogràfica, d’aquesta manera un se’n podria fer una idea més precisa, d’aquest caló de mar avui tranquil·la. Però em fa por que un dia no me n’adoni i me la fotin mentre nedo. I si em furtessin les coses, aleshores sí que restaria ben bé en pèl i riuríem. De vegades tot lliscant per l'aigua em demano què faria si en sortir no trobés la roba. Però res de tot açò no ha passat i l’aigua fa glu glu en ser engolida per les cavitats rocoses, pels porus de la pedra. El caló és tot de penya, d’estrats de galera, separats per terra argilosa, fèrria, vermella naturalment. El turquesa de l’aigua damunt del fons d’arena hi contrasta: praxis de la teoria dels colors menorquins. Un dit de sol. Acaba de davallar un matrimoni amb dos fills: eslaus! russos? Pam! Açò ha estat el so de batre la coberta dura del bloc de notes contra la meva espatlla: mosquit esclafat i sangonós. Arriba un avió. Maniobra. Es dirigeix tot planant a l’aeroport. Aterra. El sol és una taronja travessada pel pal d’un catamarà. Estic assegut damunt la roca i aquesta gent no se’n va i jo em vull vestir. Quina putada, els mosquits! Adéu sol! El dia fins i tot n’ha llepat la pell.

07 de juliol 2007

El Concert de Flauta

Adolph von Menzel, Das Flötenkonzert
Alte Nationalgalerie, Berlin

Tu també ets músic i explicaves que la música, la música clàssica, havia pertangut a una elit, un art i un plaer de què només havia gaudit -i encara gaudeix- un cercle reduït de privilegiats, en un saló rococó il·luminat per canelobres, sota d’una làmpada d’aranyes de cristall que parpellegen animades per les notes musicals. Em feies evocar un quadre extemporani d’Adolph von Menzel exposat a l’Alte Nationalgalerie de Berlin, un oli que reprodueix una escena íntima de palau, no gens representativa, a Sanssouci, on Frederic el Gran, al centre de la cambra, toca el violí. Com que m’havies demanat quin llibre estava llegint, he volgut fer-te present, asseguts al pati de ca meva prenent cafè després de dinar, passatges i situacions de la vida d’aquest rei prussià i el que tu deies de la música s’ha fet exemple plàstic i aleshores també ha aparegut Voltaire i se’ls ha sentit parlar tots dos de temes filosòfics, emmetzinats de vegades per la vanitat de l’un i de l’altre, i s’ha sentit l’olor de la pólvora del camp de batalla durant les guerres de Silèsia, entremesclada amb les flaires d’altres pólvores més fines i efeminades que empal·lidien el rostre pigat i les perruques il·lustrades. Mentre dinàvem havíem escoltat els Lieder de Schubert perquè tu els havies triat, però el rei prussià era un afrancesat i desconeixia Goethe i desconeixia Schiller.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...