dissabte, 2 de juny de 2007

Passaport a Nova York


Dissabte abans de Setmana Santa. Dotze del migdia. Aeroport de Palma. Al mostrador d’embarcar no hi havia coa. Faltaven dues hores perquè sortís el vol. Havia arribat amb prou temps. El jove del check-in tot just em va saludar, però no em podia atendre perquè estava parlant per telèfon. Va penjar.
_“Hola, tenc un vol a Nova York via Madrid.” –li vaig dir jo.
_“Mostri’m el passaport, per favor!” –va procedir el jove ros, que ja havia començat a teclejar a l’ordinador.
El duia a la mà, l’hi vaig lliurar. Se’l va mirar.
_“Excusi’m, però amb aquest passaport vostè no pot volar als Estats Units.” -em va anunciar de sobte el noi.
_”Què vol dir? Estic del tot convençut que el passaport està en regla, i que no ha caducat. No fa un any que me’l vaig tornar a fer fer.” –vaig reaccionar tot d’una.
_”Sí molt bé, però per volar als Estats Units vostè necessita un passaport electrònic i el seu passaport no n’és, d’electrònic. Amb aquest passaport vostè pot volar on vulgui, però no als Estats Units. No li’n va informar la companyia o la seva agència de viatges?” –em va demanar.
_”No.” –vaig dir. “Vaig comprar el vol directament a través de la xarxa d’Internet. Sí que em van preguntar si tenia el passaport en regla i jo vaig respondre que sí, naturalment, que l’hi tenia!”
La conversa amb el jove del mostrador va continuar. Em va informar que des de feia uns mesos aquell era el passaport exigit per poder viatjar als Estats Units i que això s’havia estat anunciant als mitjans de comunicació. Em va dir que l’únic que ell podia fer era embarcar-me fins a Madrid. Li vaig demanar si la Policia Nacional de l’aeroport emetia passaports. Em va dir que sí, però de dilluns a divendres i avui era dissabte. Li vaig pregar que em fes el favor de telefonar a la Policia i que li expliqués el meu cas per veure si em podien donar una solució, si tal vegada podien intercedir perquè se’m pogués resoldre el problema a Madrid. El noi va accedir a fer la telefonada. Faltava devers mitja hora per a la una del migdia. La Policia tancava a aquella hora fins a l’endemà dematí. Ells no hi podien fer res.
En aquell moment vaig decidir embarcar-me fins a Madrid. L’avió s’enlairava a les dues. El jove del mostrador em va emetre la targeta d’embarcar . Vaig demanar-li on era la Policia de l’aeroport. Tenia la intenció de dirigir-m’hi. Havia fet una bossa amb un poc de roba i algunes coses més, necesser, etc., just allò necessari. No volia haver d’arrossegar molt de pes fins al continent americà. Volia viatjar lleuger d’equipatge. Li vaig donar les gràcies, al jove ros del mostrador, que havia estat correcte en tot moment, i ara em desitjava:
_“Bona sort!”
_”Gràcies! La necessitaré!”
Mentre m’estava ocorrent tot allò vaig prendre la decisió que m’embarcaria cap a Madrid i que en realitat “l’únic” que em podia passar era que hagués de prendre un vol de tornada cap a Menorca i passar-hi les vacances de Setmana Santa amb la família, en lloc d’anar a Nova York. No era el millor final d’un viatge que encara no havia començat i que feia unes quantes setmanes m’havia decidit a emprendre. Em vaig sentir impotent, però vençut encara no.
Vaig pujar al pis de dalt per les escales mecàniques i vaig anar a la Policia Nacional de l’aeroport de Palma. Hi havia dos policies, l’un assegut al despatx i l’altre dempeus. Arreplegaven la feina. Em vaig presentar. Els vaig demanar si coneixien el meu cas. Si cap d’ells havia parlat amb el jove de facturació. Vaig tornar a sentir dir que no hi podien fer res, i que tampoc era possible telefonar a Madrid.
_“Em poden, per favor, facilitar el nombre de telèfon de la Policia Nacional de l’aeroport de Madrid?” –em vaig sentir demanar-los.
El policia que estava dret va desaparèixer breument per un passadís. En tornar duia un paperet amb el número. Li’n vaig donar les gràcies. Tot d’una en sortir de la comissaria, vaig telefonar a Madrid. Em van dir el mateix que m’havien dit el noi del mostrador i el policia de Palma: no era possible volar als Estats Units sense passaport electrònic i les oficines d’emissió de passaports no obrien fins al dilluns.
L’avió cap a Nova York sortia a les cinc de la tarda. Eren gairebé les dues. L’últim que vaig fer abans d’embarcar cap a Madrid va ser anar al mostrador de venda de bitllets de la companyia aèria amb què volava per demanar si m’era possible posposar el meu vol als Estats Units per al dilluns. Em van dir que efectivament hi havia places per dos dies més tard, però que havia de comprar un altre bitllet. El bitllet d’anada a Nova York per al dilluns següent era més car del que m’havia costat el bitllet d’anada i tornada que jo tenia.
* * *
Feia un dia clar i solejat, amb esparsos ennuvolats blancs. Això ho vaig tornar a poder comprovar des de la finestreta de l’avió que em transportava a Madrid sense un destí clar. Estava alterat, excitat, immers en una aventura que em resistia a qualificar encara de desventura. Intentava estar tranquil, alhora que despert i a l’aguait dels esdeveniments que m’havien d’ocórrer a l’aeroport. Un cop a l’autobús que conduïa els passatgers del vol a una de les terminals, vaig engegar el telèfon mòbil i vaig marcar el número de la Policia.
_”Hola! Buenas tardes” –vaig saludar i vaig prosseguir en espanyol.
Em vaig presentar, vaig intentar explicar la situació en què em trobava de la forma més sintètica que vaig poder. El policia que em va atendre al telèfon em va fer una pregunta que encara ningú no m’havia fet: si el meu carnet i el meu passaport eren vàlids. Vaig respondre que sí, que tant l’un com l’altre. El policia em va indicar que passés per l’oficina de l’aeroport, que era situada –em va continuar indicant- a una altra terminal d’aquella on jo em trobava, que havia de prendre el transfer que les comunicava cada cinc minuts. Eren passades les tres de la tarda, el vol a Nova York sortia a les cinc. El bus tardava.
Vaig arribar corrents al mostrador de la Policia Nacional de l’aeroport de Madrid. El policia de guàrdia no coneixia el meu cas. Li vaig explicar que feia devers deu minuts havia parlat amb algú per telèfon que m’havia dit que m’hi acostés. L’home al mostrador em va dir que les oficines d’emissió de passaports eren tancades i que no obrien fins dilluns. En aquell moment va sortir un policia de dedins dels despatxos. Va agafar el carnet i el passaport que jo li lliurava i em va dir que atengués un moment. Mentre esperava vaig continuar explicant-li el meu cas al policia del mostrador. Em va dir que necessitava una fotografia de carnet. Que me n’havia de fer una. Vaig rastrejar dins la cartera. No recordava que tingués cap foto. Duia el carnet d’estudiant de l’Escola Oficial d’Idiomes, vaig desferrar-ne la fotografia amb cura. El policia em repetia que la fotografia havia de ser de mida de carnet i que a la terminal hi havia una màquina automàtica de fer fotos. No feia falta, li vaig dir. La foto que jo tenia era de carnet, ja tenia tot el que necessitava.
Va tornar a sortir el policia d’abans. Em va dir que l’emissió del passaport costava disset euros. Crec recordar que en duia quaranta a la cartera. No havia canviat dòlars encara. Els hi vaig donar, els disset euros. Em va fer seure al despatx. Ell es va asseure a la banda de l’ordinador. Em va dir que ell no es dedicava a emetre passaports, però que feia poc n’havia fet un curs, un curset de formació. Em va mirar als ulls i em va dir que intentaria que tingués el passaport a temps per poder prendre el vol a Nova York.
El policia nacional de Madrid va començar a teclejar a l’ordinador, a escanejar la fotografia, en resum: a emetre un passaport, el meu. Diguem-ne que cada tecla que premia el policia corresponia a un batec del meu cor i el meu cor es va desaccelerar quan el vaig veure dubtar, quan se li van arronsar les celles perquè alguna cosa no acabava d’anar bé. Premia la tecla “F12” i l’operació s’estroncava, em va dir. Havia fet alguna cosa malament. Ho intentaria novament. Vaig intentar posar-me tranquil i fer descansar l’esquena al respatller de la cadira. Va començar l’operació d’emissió del meu passaport per segona vegada. Jo respirava fons, prenia aire i l’anava expirant a poc a poc, intentant no fer enrenou. El procés es va tornar a aturar allà mateix on s’havia estroncat la primera vegada. No entenia perquè no s’acabava d’emetre el passaport, em deia. Tot seguit va aixecar l’auricular del telèfon i va marcar. Va demanar per algú, presumiblement un altre policia. Aquest algú en aquell moment no hi era, havia sortit. Vaig intentar relaxar-me. No ho vaig aconseguir. Però al cap de cinc minuts va aparèixer l’altre policia. Al contrari del primer, aquest segon era alt, reforçat i moreno. Com que no duia la gorra es veia que era calb. Aquest també havia assistit al curs d’emissió de passaports i s’havia après bé la lliçó. La tecla que s’havia de prémer era l’”F9” i no l’”F12”.
El passaport encara va tardar uns minuts a ser emès. Mentrestant jo no havia gosat fer gaires comentaris ni formular cap pregunta a fi de no distreure el policia concentrat en l’operació. Estava realment nerviós i excitat i sense saber ben bé què passaria a partir del moment que tingués el nou passaport a les mans. No volia avançar-me als esdeveniments fins que el policia no me’l lliurés. Però necessitava saber ja on era el mostrador per embarcar cap a Nova York i li ho vaig demanar. El policia em va lliurar el passaport mentre m’acabava d’indicar el check-in. Vaig agrair-li immensament que m’hagués solucionat el problema amb tanta bona voluntat. Vaig donar-li’n reiteradament les gràcies.
* * *
Amb el bitllet, el carnet i el passaport a la mà, vaig començar a córrer a facturar novament, ara ja sí cap a Nova York. El mostrador era allà mateix i sorprenentment no hi havia ningú, no hi havia cap coa de passatgers. Però tot i que no hi havia cap passatger, els encarregats de facturació sí que encara hi eren, un grup de tres hostesses assegudes i un hoste dempeus. Crec que vaig demanar-li si el vol ja era tancat o no. Em van dir que no, i jo vaig entendre que sí que era tancat.
_”Si vostè sabés el que he hagut de fer per aconseguir el passaport i ser aquí puntual...” –vaig dir i vaig renunciar a explicar-li-ho.
Ell em van repetir que no, que el vol no era tancat, però que hi havia un problema: overbooking, excés de reserva. Aleshores jo ja no vaig entendre res i vaig procurar alenar profundament. Això em va ajudar a fer-me ràpidament a la idea que la notícia que m’acabaven de donar no era del tot dolenta, ja que si bé potser no volaria aquell mateix dia, el problema de l’excés de reserva no era meu i per tant la companyia aèria s’havia de fer càrrec del meu bitllet i de mi fins que pogués pujar a l’avió que m’havia de creuar a l’altra banda de l’Atlàntic l’endemà o l’endemà l’altre. I això era ja era una victòria després del desfavorable tret de sortida.
L’encarregat de facturació em va demanar aleshores de sobte si duia maletes. Li vaig dir que no, que tot el que duia ho portava amb mi, que no necessitava facturar res. Aleshores em va emetre una targeta d’embarcar. Me la va lliurar i em va instar que per favor em dirigís el més ràpidament possible a la porta de l’avió, que em trobava en llista d’espera. Encara no m’havia donat prou temps per acabar de fer-me a la idea que potser aquella nit la faria a Madrid, que em vaig veure galopar a través de l’aeroport de Madrid Barajas a la recerca del control de seguretat primer i la porta per embarcar després. Anava lleuger d’equipatge però m’havia calçat unes botes de cowboy que em dificultaven enormement la carrera per damunt de les cintes transportadores de persones. Em feia nosa la caçadora. Suava.
Vaig arribar a la porta desfet i alenant fort. Vaig posar-me per primera vegada aquell dia darrera una coa, formada per quatre o cinc passatgers amb tot el posat de trobar-se en llista d’espera amb l’esperança de ser cridats per entrar a l’avió. Jo continuava inhalant i exhalant fort, mancat d’oxigen. Tot d’una no vaig saludar ni vaig dir res, amb la intenció de recuperar-me i de passar desapercebut tot esperant el moment que em cridarien. Quan me’n vaig adonar, que no havia dit res, no em vaig poder estar d’acostar-me a una de les hostesses per saludar-la i mostrar-li la meva targeta d’embarcar. En aquell precís moment l’hostessa també va resoldre dirigir-se’m i em va preguntar si jo era el passatger de la maleta. Jo li vaig dir que sí, que jo duia una única maleta, que la portava amb mi i que no n’havia facturat cap altra. Aleshores va agafar la meva targeta d’embarcar i, inesperadament, me’n va donar una altra a canvi, sobre la qual estava indicat el meu número de seient: “5J”, va dir l’hostessa. “5J”, vaig intentar desxifrar jo mateix. Cinc vol dir endavant, molt endavant, i aleshores vaig sentir a dir a l’hostessa com em deia que volava amb classe preferent: Business Class!
Vaig travessar el finger. No m’ho podia creure! Com punyetes havia d’interpretar tot el que m’estava succeint des de feia unes hores? Després que m’haguessin dit dues vegades aquell mateix dia que no podia volar a Nova York, l’una perquè el meu passaport no era vàlid i l’altra perquè l’avió amb què ho havia de fer tenia excés de reserva, finalment era a punt de sobrevolar l’oceà assegut en un seient de Primera Classe, amb prou lloc per estirar les cames durant les set hores de viatge. Vaig entrar a l’avió. L’hostessa em va indicar l’últim seient de la dreta del primer tram de passadís de cabina. Era l’últim passatger a arribar, tothom ja era assegut i esperant per partir. Em vaig asseure. Encara no havia tingut prou temps d’acabar-me d’acomodar a la butaca que vaig veure com es corria la cortina de cabina i en sortia un hoste ros amb una safata al palmell de la mà carregada de copes de xampany bombollejant. Arribat el meu torn, aquell professional del cel me’n va oferir una amb un magnífic somriure, fresc, amatent, un pèl seductor i totalment aliè al meu recent estat de convulsió.
- “Muchas gracias!” –vaig agrair en acceptar-li la copa de cava. Fins a aquell moment m’havia resistit de totes totes a pronunciar jo mateix la paraula “no”. No m’havia volgut donar per vençut. El primer “sí” de tot el dia vaig pronunciar-lo en acceptar agraït aquell magnífic oferiment.
* * *
Vam partir en punt. El vol va ser de vespre. Vam tenir un bon trajecte. L’única petita preocupació que tenia –dic petita comparada amb les que havia tingut fins aleshores- era que només duia 20 euros a la butxaca i que no havia tingut temps de canviar moneda a l’aeroport, com tenia previst de fer. És a dir que no duia ni un sol dòlar per entrar al Estats Units d’Amèrica i qui si en algun moment em demanaven de quants de doblers en efectiu disposava –com havia vist fer a les pel•lícules-, aleshores ja l’havia cagada. El que pretenia fer per solucionar el meu petit problema era treure diners del primer caixer automàtic que veiés a l’aeroport amb la targeta de crèdit. A part d’aquesta preocupació i el natural malestar que provoca lentament qualsevol alteració horària, em ballaven pel cap un parell més de qüestions que encara no sabia com s’acabarien de resoldre. Havia pensat anar des de l’aeroport de Nova York a Manhattan amb tren i metro. Necessitava un plànol de la ciutat i un plànol del metro. I, és clar, havia d’arribar a la pensió. I fins que no hi arribés no estaria tranquil. I no per res, sinó perquè després de pagar la reserva n’havia cercat informació per Internet i n’havia llegit comentaris que la desaconsellaven totalment i absoluta per falta d’higiene. Havia agafat aquella pensió únicament perquè allà m’hi havia de trobar amb uns amics que arribaven uns dies més tard. Ells ja havien fet la reserva amb anterioritat. M’havien convidat al viatge i jo m’hi havia afegit. En fi, a l’avió vaig fer alguna becada, en el fons ja estava més tranquil. La tempesta d’esdeveniments fortuïts ja s’havia espassat, intentava descansar.
* * *
Després de passar el control de passaports de l’aeroport de Nova York sense que em succeís absolutament res de dolent, el primer que vaig fer en creuar la porta de sortida va ser efectivament treure doblers del primer caixer automàtic que vaig veure. Vaig agafar un tren elevat fins a l’estació de metro. Allà vaig demanar un plànol i informació per saber com ho havia de fer per dirigir-me a la pensió, que era a una travessia del carrer de Broadway. Va resultar que el carrer de la pensió era situat a la part alta de Nova York, a Uptown, i no a la part baixa, Downtown, on es concentra l’espectacle novaiorquès. Els dos únics atractius d’Uptown eren els seus límits: el riu per un costat i Hyde Park amb el Metropolitan Museum i el Guggenheim per l’altre. M’havia informat que el barri en si no tenia res d’extraordinari. Vaig trobar el carrer de la pensió, ample i amb una petita pujada que es perdia en la foscor del parc. El carrer també era fosc, res de llums de neons. La pensió era situada en un edifici de dues plantes. S’havien de pujar les escales del carrer. La llum de l’interior era groga, però ni tènue ni càlida, sinó groga. Una grogor que es tenyia de malaltís enfocada en la pàl•lida cara ampla d’aquella senyora grassa i bruta que era asseguda a darrera del petit mostrador de recepció. La làmpada de tela sobre el seu cap donava aquell color ranci a aquell lloc tan decadent. La senyora em va dir que no quedaven habitacions en aquell edifici i que havia d’anar al del costat i aleshores ja em vaig témer el pitjor. I així va ser, el pitjor que em podia ocórrer. Després de pujar les escales del costat i obrir la porta, en entrar a l’edifici em va bufetejar una bafarada pudenta. La llum d‘allà d’ençà encara era més groga, de tal manera que era impossible destriar el color de cada cosa: parets, escala, barana i porta del primer pis, passadís estret, porta del wàter... Vaig obrir la porta de l’habitació. Pudia. Em vaig resistir a inhalar aquell aire, impossible que es renovés obrint la petita finestra. Vaig fer una ullada ràpida, vaig deixar la bossa damunt del llit, vaig tancar la porta en clau. Vaig sortir ràpidament al carrer després de contribuir a la brutor del lloc amb una pixarada. Me’n vaig anar. Vaig intentar dormir en un altre hotel, però només en vaig trobar un i era ple. Em digueren que passés a partir de les onze de la nit, que potser llavors hi hauria una habitació lliure. Devien ser les deu encara. Però finalment aquella nit no vaig passar-la a un hotel, sinó a casa de Chi, un al•lot morè i bostonià que vivia a Nova York i que aquell vespre, després d’un parell de cerveses, i de renunciar tots dos a cercar un altre hotel per a mi a través d’Internet, em va convidar a dormir al seu petit apartament.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...