dissabte, 14 d’abril de 2007

Hipocondria

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol

Tant a la seva lletra com a la que li va enviar el seu secretari, Kaunitz es mostrava preocupat per l’estat de salut del pintor. És probable que Calbó hagués hagut de restar inesperadament a la capital degut a una indisposició sobtada. No es tractava, però, d’un mal exclusivament físic, sinó que més aviat se sentia afligit i turmentat. Potser tornava a experimentar el mateix estat d’ànim dels darrers temps a Roma, que li havia impedit poder treballar amb la concentració acostumada. Calbó se sentia malament per no poder donar noves mostres del seu talent i creia haver perdut per això l’admiració i la protecció del Príncep, el qual però s’afanyava a confirmar-les-hi a la seva carta: “non dovete ne podete raggionevolamente dubbitare, ne pure un instante, della mia particolare affezzione per voi e non dovete punto inquietarvi di non potere lavorare”. Tant el Príncep com Parcan opinaven que el que l’indisposava era precisament el fet d’haver-se dedicat amb massa intensitat a la seva feina artística i que allò que únicament havia de contribuir al seu restabliment era distreure’s, passejar i conversar amb amics i amb més freqüència i treballar amb moderació i per això el convidaven a deixar la feina i insistien que passés una temporada amb ells a Laxenburg. El Príncep volia fer-lo reflexionar i qualificava el seu estat de “passió d’ànim”, la qual era deguda –deia- a una suposada hipocondria, que l’esclavitzava i el consumia. Encara que un terme molt usual a l’època, sorprèn que en parlar de Calbó Kaunitz esmentés aquest trastorn, tot i que devia saber perfectament del que parlava, perquè ell mateix el patia i li havia creat la fama de persona dèbil i trencadissa. Malaltissament preocupat sempre per la seva pròpia salut, no suportava el més mínim corrent d’aire, davant seu no es podien pronunciar paraules com infecció, pesta, mort o qualsevol altra que recordés el sofriment i quan demanava per algú a qui feia temps que no havia vist, malalt o mort, se li havia de respondre que era de viatge. En qualsevol cas, i a fi que es tranquil·litzés, Kaunitz concloïa la seva carta amb aquestes paraules a Calbó: “e sopra tutto tenetevi por sicuro una volta per sempre che io sono, e non cessaro mai di essere, vostro molto ma molto affezzionato”.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...