dijous, 29 de març de 2007

Laxenburg, estiu de 1779

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol

Arribats els mesos d’estiu de 1779, els membres de la cort imperial vienesa emprenien el camí cap a Laxenburg a fi de passar-hi descansant, lluny de la ciutat emmurallada, l’època més calorosa de l’any. L’Emperadriu havia fet convertir l’antic i primigeni palau medieval de caça en residència d’estiu de la seva família, en l’anomenat Blauer Hof. Amb la decisió d’estiuejar-hi, Maria Teresa havia arrossegat l’alta noblesa vienesa a construir-hi també els seus nous palaus d’estiu. Kaunitz, que feia més de vint anys s’hi havia apartat a reflexionar tranquil·lament sobre la nova aliança amb França, acostumava també a fer-hi una part de la temporada, tot i que durant l’altra visitava freqüentment les seves possessions d’Austerlitz, que necessitaven així mateix un cert manteniment. Però a finals d’agost el Príncep es trobava a Laxenburg, perquè va ser des d’allà que va trametre una carta a Calbó, que havia restat a la ciutat.

dimecres, 28 de març de 2007

Rubens, Bòrees rapta Orítia (II)

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol

Rubens, Bòrees rapta Orítia 1615

De la galeria d’art del palau de Mariahilfe en formava part el Bòrees rapta Orítia de Rubens, que Calbó va reproduir en una aquarel·la. El Príncep va manar-li també que dibuixés dos dels seus múltiples retrats, l’oli de Steiner i la litografia de Pazzi. 

Calbó va emprar la tècnica del pastel per copiar un altre retrat. S’hi reconeixen clarament les faccions i la fesomia de Kaunitz, però en tot cas es devia tractar d’un original primerenc, perquè per molt que s’esmercés com solia a aparentar menys edat de la que en realitat tenia, hi té l’aspecte d’un home jove. Vidu de feia una trentena d’anys, aleshores en tenia seixanta vuit. El més petit dels seus fills era set anys més gran que Calbó.

* * *

dissabte, 24 de març de 2007

Palau Kaunitz (Mariahilfe)

Bellotto, Kaunitz al palau de Mariahilfe
1778 - 1779
Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Al marge d’ocupar-se de l’embelliment del parc de Schönbrunn, el Príncep es va dedicar així mateix a la millora del seu palau preferit, que estava situat fora les murades de Viena, al raval de Mariahilf, a mig camí entre el Hofburg i Schönbrunn. El palau havia estat construït a partir probablement també dels plànols de Fischer von Erlach. Kaunitz, que l’havia heretat feia més de vint anys i l’havia sotmès a una profunda primera transformació, li va fer donar el seu aspecte definitiu el 1777. L’any de l’arribada de Calbó s’havia acabat de remodelar la façana oest i d’afegir una ala a cadascun dels dos laterals de l’edifici. Només faltaven els jardins. Al palau de Mariahilf hi tenien lloc les seves recepcions matinals de membres de la reialesa, la noblesa, l’església, la cancelleria, la diplomàcia i el món artístic i cultural. Era aquí on celebrava les festes i es feien les representacions teatrals i les audicions musicals. Però al marge de la capella, el teatre o la biblioteca, era sobretot a les estances d’aquest palau on Kaunitz havia anat creant al llarg dels anys la seva eclèctica però valuosa i mundialment famosa col·lecció d’art, la qual va arribar a aplegar unes dues mil obres, gairebé tot olis i gravats, i on eren representats els mestres més importants dels tres darrers segles: els pintors del Renaixement italià Leonardo da Vinci, Rafael, Tizià i Caravaggio, els artistes també italians del XVII Guido Reni i Luca Giordano, els pintors espanyols i holandesos dels segles XVI i XVII Velázquez, Ribera, Murillo, Breughel, Rembrandt, Rubens i van Dyck, els alemanys Durer i Cranach i els pintors llavors contemporanis Batoni, Bellotto, Casanova, Mengs i Goya.
El Príncep degué rebre Calbó a Mariahilf i si bé no se sap on va fer allotjar-lo durant el primer any a Viena, l’artista com a mínim va treballar alguna temporada al palau. Kaunitz el devia voler tenir al seu servei perquè col·laborés en el trasllat de part de les obres d’art a les dues ales noves i en l’execució de les pintures murals de les parets i els sostres. Potser devia ser també per això que li havia fet pagar els estudis artístics neoclàssics i li havia fet copiar els frescos del deixeble de Winckelmann a Roma.

dimecres, 21 de març de 2007

Els jardins de Schönbrunn


Per começar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Des de principis dels anys setanta i mentre Calbó estudiava a Venècia i a Roma, desplaçats cada cop més de les decisions de govern per part de Josep II, tant l’Emperadriu com el Príncep s’havien anat dedicant cada vegada amb més intensitat no només al foment d’institucions artístiques i culturals, sinó també al condicionament dels seus palaus. Assessorats per Winckelmann, Kaunitz i Maria Teresa van fer dissenyar en estil neoclàssic als artistes de la cort els elements arquitectònics i escultòrics que havien de decorar els jardins de Schönbrunn. El palau, erigit a partir dels plànols de Johann Bernhard Fischer von Erlach i pensat com a residència d’estiu dels emperadors, Maria Teresa l’havia volgut rehabilitar a principis del seu regnat perquè esdevingués la seva residència oficial. La projecció de la decoració del jardí, la van dur a terme majoritàriament l’arquitecte Hohenberg i l’escultor Beyer. Quan Calbó va arribar a Viena la tardor de 1778 amb vint-i-sis anys acabats de fer, eren ja construïdes la ruïna romana i la cascada de l’obelisc, i l’escultura de la nimfa Egèria presidia també la font que dóna nom al palau. Mentre Calbó hi va viure, encara es feia feina a les obres de la glorieta i es començaven les de la font de Neptú. Aleshores també es van col·locar, disposades per tot el parc, les quaranta-quatre noves estàtues de marbre. L’emperadriu Maria Teresa va poder veure el seu jardí acabat abans de morir.

diumenge, 18 de març de 2007

Brecht a Menorca: "L'Òpera de Tres Rals"

Article publicat al Diari Menorca (4.09.1998)

Durant aquest 1998 se celebra el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera dels Tres Rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, és a dir a l'Alemanya de la República de Weimar, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes i del seu consegüent exili, als països nòrdics primer i als Estats Units després. L’escenificació a casa nostra d’aquesta peça emblemàtica no hauria de ser entesa com un fet aïllat o merament casual, ja que en el fons ha representat la incorporació al món teatral menorquí d’una molt innovadora concepció escènica, una concepció del teatre que el mateix Brecht va encunyar amb el nom de Teatre Èpic.

El títol d’aquest escrit ha estat gairebé manllevat del nom d’un article que l’historiador de teatre Xavier Fàbregas va publicar a Serra d’Or: Brecht i el teatre èpic a Catalunya, en el qual ressenyava la tradició brechtiana al Principat, on el mes de juny de 1963 precisament aquesta obra, L’Òpera dels Tres Rals, va representar també el tret de sortida de l’escenificació d’obres de Brecht i d’altres autors, alemanys i catalans, que van emprar la seva mateixa tècnica teatral.

El protagonista de l’obra, Mackie Messer -Mac the Knife en anglès- és força conegut, degut en gran mesura a la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, fins al punt que tot sovint se sap qui és el personatge del lladre sense potser conèixer l’obra d’on va sorgir ni l’autor que li va donar cos. Aquest criminal heroi, al qual tot Londres atribuïa la gamma complerta dels actes delictius, inclòs el de gran proxeneta, no estava fitxat sorprenentment per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era –ves per on!- el seu millor amic d’ençà que havien servit junts l’Exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, per bé que en camps diametralment oposats. En comptar amb la connivència del seu amic policia, Mackie Navalla exercia els seus delictes amb impunitat, però això es va acabar quan va gosar casar-se d’amagat amb la filla de Jonathan Jeremiah Peachum, la innocent Poly, després d’haver-la seduït. 

Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.  

A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.

Aquell juny de 1963 a Barcelona L’Òpera dels Tres Rals va adquirir un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, mitja hora abans de la representació va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme. I el cas és que el general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat. L’explicació que en va donar l’actual president de la Xunta es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre.

L’Òpera dels Tres Rals enceta tant al Principat com a la nostra illa un tipus de teatre que intenta fer sortir a la llum el funcionament corrupte de la nostra societat, destapar aquelles situacions d’injustícia que l’ús i el fet de no haver estat qüestionades han fet esdevenir quotidianes, normals, inqüestionables i fins i tot evidents; fins al punt que un pot arribar a creure que són així per sentit comú. Massa sovint allò que arriba a legitimar l’estat de les coses, i doncs també de les injustes, la seva raó de ser, és precisament el fet d’haver-se perpetuat, d’haver-se convertit en tradició. Haureu sentit a dir: “això ha de ser així perquè sempre ho ha estat”. Amb el teatre èpic Brecht desemmascara l’engranatge viciat dels lligams econòmics, dels mecanismes socials i, de retruc, de les relacions humanes del món en què vivim i és per això que les seves obres esdevenen font de coneixement, procés de conscienciació i presa de posició davant de les múltiples injustícies assimilades ja en els gens de la nostra cultura.

A L’Òpera dels Tres Rals Brecht es planteja una problemàtica social en l’espai i en el temps que és traslladable a altres realitats enfora d’aquell marc temporal i espaial, de tal manera que l’espectador, un cop distanciat de la seva immediatesa quotidiana, hi pot reconèixer el seu present: la impunitat amb què actuen els criminals, la complicitat institucional amb el crim, l’ús de la coerció, del suborn, de l’engany, de l’extorsió, l’apropiació privada d’allò que és públic, el poder fàctic de les classes avantatjades, el fet d’aprofitar-se econòmicament de les necessitats, de les misèries del proïsme, la hiperinsensibilitat de la nostra societat davant les injustícies (la pobresa, la guerra, l’assassinat, la tortura ...), la hipocresia, les aparences, els tractes de favor ... Que cadascú hi posi els exemples que li siguin més propers. Una de les virtuts d’aquest gran autor, del qual enguany es compleixen els cent anys del naixement, és, en darrer terme, haver sabut conjuminar aquest aprenentatge de vida en què es converteix el seu teatre amb grans dosis d’amenitat.

* * *

divendres, 2 de març de 2007

Viena, 1778-79

Bellotto

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Viena, tardor de 1778 – març de 1779
Josep II

Als catorze anys Goethe va viure a Frankfurt, la seva ciutat nadiua, la coronació de Josep II com a rei del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya, títol que en morir el seu pare el va convertir en emperador. Com a corregent de l’Imperi Alemany juntament amb la seva mare, el flamant nou emperador va anar assumint progressivament tant les regnes de l’Imperi com el govern dels territoris de la casa d’Àustria. Gran admirador de la personalitat política, bèl·lica i il·lustrada de Frederic el Gran, va aspirar a millorar les relacions diplomàtiques amb Prússia, tot i l’enorme disgust de l’Emperadriu, que li retreia haver oblidat massa aviat tant l’ocupació de Silèsia com el seu paper en la Guerra de Successió d’Àustria. Així i tot es van produir dues cimeres entre tots dos monarques, a la segona de les quals el canceller d’Estat Kaunitz, qui havia vist minvar ell també les possessions heretades de la seva mare degut a les ànsies expansionistes del rei prussià, va proposar un sistema equilibrat d’aliances. En el terreny artístic i cultural l’Emperador va donar nom a l’època il·lustrada d’Àustria, el Josefinisme, durant la qual es van prendre nombroses mesures a favor de la universalització del saber, l’art i la cultura. Josep II va fer obrir per a l’esbarjo dels vienesos el Prater, un vedat imperial de caça situat entre el Danubi i un dels seus canals. Va permetre l’accés gratuït del públic al Tiergarten, el zoològic que havia creat el seu pare a prop del palau de Schönbrunn. Va obrir les portes del teatre de la cort imperial, que va convertir en teatre nacional. El 1776, fet que tindria repercussions en la curta vida professional de Calbó a Viena, va disposar també que s’obrís al públic la nova Galeria Imperial d’Art de Belvedere.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...