diumenge, 11 de febrer de 2007

Anton von Maron


Anton von Maron era el pintor vienès que havia formulat el pla d’estudis de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades i que aleshores vivia i treballava a Roma. Deixeble d’Ismael Mengs, s’havia casat amb una de les seves dues filles, la pintora Theresia Concordia. Maron era qui en principi acollia els estudiants d’art que havien estat becats pel conducte habitual de concessió d’ajudes de l’Acadèmia. Però Calbó havia estat pensionat directament per la cort i Kaunitz l’apartava del seu mestratge artístic, la qual cosa suposava com a mínim una desavinença entre la seva obra i els nous gustos estètics del Príncep. Maron, que havia conegut Winckelmann a través del seu cunyat, l’havia retratat poc abans que l’assassinessin. Els retrats que el propi Mengs i la pintora alemanya Angelika Kauffmann havien fet, també a Roma, de l’historiador de l’art palesaven la senzilla naturalitat de la composició, la claredat del color, la serenor en el posat i la simplicitat en la indumentària del quadre neoclàssic, lluny de qualsevol pretensió representativa de rang. Tot i que uns quants anys posterior, el retrat de Maron era en canvi marcadament barroc i fantasiós. Winckelmann hi era ostentosament representat amb vestimenta volàtil i plegada de color carmesí, amb pells russes de llop al coll i mocador de seda pel cap i amb la mirada febrosa de la inspiració. El Príncep, però, havia fet tot el possible perquè la formació del seu protegit fos neoclàssica. Les seves instruccions acadèmiques i els seus encàrrecs eren tots en aquest sentit. Degut a les intrigues al voltant de l’arribada de Calbó a Roma i atès el fet que fos cunyat de Mengs, és impossible que Maron no arribés a saber qui era el jove pensionat de la cort. El finançament dels seus estudis corria a càrrec del Tresor Secret de l’Emperadriu i era vehiculat a través de l’ambaixador d’Àustria a Roma, el cardenal Herzan, qui d’altra banda era també protector i confessor de Maron. De tota manera, desconeixent potser quines eren les pretensions últimes del Príncep, que havia donat instruccions de mantenir en tot moment i davant tothom l’anonimat de Calbó, potser Maron va evitar també que el coneguessin en primera instància els pensionats que tenia sota la seva direcció i no poguessin deduir, per tant, la condició d’estudiant privilegiat de Calbó, a qui es donava una formació diferent i més innovadora que a la resta de becats. La precursora formació neoclàssica de Calbó era clarament un afer privat del Príncep i l’Emperadriu, d’alguna manera es podia tractar com d’una qüestió d’Estat, però difícilment –a no ser que s’hi disfressés- d’una comissió secreta d’espionatge, d’una comissió que aleshores seria massa seriosa perquè fos qualificada de “graziosissima”.

* És possible que no el volgués apartar de Maron, sinó dels pensionats de l'Imperi a fi que no se sapigués que Calbó també havia rebut una pensió.

1 comentari:

mpons ha dit...

És possible que no el volgués apartar de Maron, sinó dels pensionats de l'Imperi a fi que no se sapigués que Calbó també havia rebut una pensió.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...