dilluns, 26 de febrer de 2007

"Amado mio"

Pasolini és un d’aquells homes que desperten el meu interès. Recordo vagament escenes de les seves pel·lícules i no sabria dir si mai n’he vista una de sencera. Fa temps vaig fotocopiar un article de la revista El temps que parla de la revisió del procés judicial del seu assassinat. El duc amb mi, l’article. L’havia desat entre les pàgines d’Atti impuri i Amado mio, entre les pàgines del llibre que conté aquestes dues narracions. El primer llibre que vaig llegir de Pasolini però, ara ja fa anys, va ser Nois de la vida, una traducció catalana de Ragazzi da vita. No sé com deu ser la versió italiana. Vaig trobar la catalana força difícil. Els personatges parlen en dialecte romà. Potser crear un registre col·loquial català que reproduís la llengua d’aquells nois que es banyaven a la riba del Tíber devia ser una feina àrdua i complicada. Atti impuri, en canvi, vaig llegir-lo l’estiu de 2004 a les platges de Menorca. Amado mio, durant aquests primers dies de 2007 a Florència, la ciutat de procedència del protagonista, Desiderio. Desiderio és evidentment nom de desig. L’amor del jove és anhel, ànsia, passió. El desig primitiu encegat pel sentiment de possessió, el desig de posseir el cos de l’ésser estimat. La passió sense traves racionals, morals, ètiques, la passió en estat pur. El desig que ofusca i oblida del tot l’existència de l’altre com a individu autònom, el desig que anul·la l’altre, el fort desig que li nega la voluntat, l’acció i el pensament. El desig capaç d’usar la força, la violència. Desiderio s’obsessiona i es torna violent per satisfer el seu desig. Pasolini pren com a referència culta un poema de Goethe, Der Erlkönig, el rei dels elfs, per il·lustrar la relació passional –fins a un cert punt violenta- entre dos nois, Desiderio i el seu amant, Benito: “Und bist du nicht willig, so brauche ich Gewalt”.


Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...