12 de desembre 2007

Binibecó, Binisafuet i Binixiquet


El fet que els derivats Binibecó, Binisafuet i Binixiquet no donin compte d’una erra etimològica vol dir amb força probabilitat que aquesta erra tampoc no existeix en els topònims de Binibeca, Binisafua i Binixica, que el citat Mascaró Passarrius escriu “Binibeca”, “Binisafúller” i “Binixíquer” en el seu mapa de Menorca, la qual cosa comporta d’altra banda una certa vacil•lació. 

Estic d’acord que Beca potser no sigui un antropònim, però si és cert que Binibeca vol dir “fills de la cega” o “ca na cega” és indubtable que o bé na Cega era una persona o bé una personificació, i a això em referia. 

Per últim, consider que el respecte a l’autoritat acadèmica és necessària, sobretot atesa la nostra situació lingüística, però tot i aquesta autoritat sempre hi pot haver un marge d’error i de dubte, en el qual malauradament encara em sent immers. Tal vegada seria bo preguntar als experts si havien considerat aquesta qüestió morfològica, que si més no provoca estranyesa entre la població. Tampoc no voldria que la Universitat i el CIM contribuïssin a aquest desgavell en el paisatge lingüístic. De moment, però, i a l’espera de trobar arguments més convincents que la mera autoritat, crec que això és el que fan.

06 de desembre 2007

Binibeca, Binissafua i Binixica


Per arribar a Binissafua amb bicicleta des de Maó solec prendre el Camí Verd, que surt des de Cala Figuera, i vaig fins al poble de Sant Lluís. Des d’allà arrib fins al lloc de Binibeca Vell tot fent drecera pel Camí de Binibecó, que surt de S’Ullastrar. Abans d’arribar a Binissafua, a l'esquerra mirant cap a la mar es veu el conegut poblat de pescadors de Binibeca. Deix la bicicleta estalonada a una paret a prop del Club Nàutic...

L’altre dia tot parlant amb una amiga de Maó i amb un amic de Sant Climent, va sortir la toponímia menorquina a la conversa. Vaig voler demanar-los si existia Binissafuet, i em van dir que sí, que era el nom d'un indret. Jo llavors no els vaig demanar si era el nom d’un lloc al camp o el nom de què era. Però ahir vaig sentir a la televisió menorquina i avui he vist a la primera plana del Diari Menorca els titulars d’una notícia sobre excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Binissafuet. Ara acab de descobrir a Internet que Binissafuet Vell és un lloc que s'ha convertit en agroturisme. 

D’altra banda, ara fa un parell de dies, parlàvem amb uns amics anglesos que viuen a Binixica i ho fèiem precisament sobre la manera com s’havia d’escriure aquest topònim. Sabem que vol dir “bin”, “ibn” en àrab, “fill de...”, i per extensió, “casa de”, “can...”, “son”... Els noms que segueixen són noms propis, noms de persona. Beca, Fua, Xica són antropònims, una adaptació a la grafia catalana dels sons àrabs, de la fonètica àrab d’aquests llinatges de procedència molt llunyana. 

La morfologia catalana dels noms propis de lloc, la formació de derivats diminutius existents a la toponímia menorquina com ara Binibecó de Binibeca o Binissafuet de Binissafua, el fet que la formació d’aquests derivats no només no sigui impossible, sinó que de fet sigui a més predictible segons les regles morfològiques de la llengua justifiquen al meu parer la incorrecció ortogràfica de paraules escrites com “Binibèquer”, “Binissafúller”, “Binissafulla”, “Binissafullet” i “Binixíquer”, ja que si bé s’adapten gràficament a la fonètica catalana, on no es pronuncia la “r” de final de paraula, “Sóller”, i a la menorquina, on el so de la grafia “ll” és mut, “fulla”, “filla”, aquests topònims formarien diminutius inexistents com ara per exemple “Binibequeró” i “Binissafulleret” en lloc de les formes existents de Binibecó i Binissafuet. 

El fet que totes aquestes formes correctes i incorrectes convisquin en el bosc de cartells indicadors a les carreteres de Menorca no fa res més que portar confusió i error. L'amiga de Maó ens explicava que havia hagut de corregir uns turistes que pronunciaven "Binibèquer" així com ho havien vist escrit, és a dir amb "r" final. És evident que estic del tot obert a puntualitzacions i a considerar altres punts de vista sobre aquesta qüestió en torn dels topònims Binibeca, Binissafua i Binixica. Però en qualsevol cas, i des del meu punt de vista actual, l’adopció de l’ortografia correcta comportaria d’immediat el benefici de la correcció oral i evitaria no només confusions a la xarxa viària i entre els propis parlants, sinó que a més faria impossible que s’imposessin pronúncies incorrectes provocades per la lectura de paraules escrites de forma incorrecta.

18 de novembre 2007

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

12 de novembre 2007

Sant Martí de Binigaus


Tenc la sensació de novetat, de canvi, de serenor gairebé immòbil bressolada per notes de Bach en aquesta hora del vespre. Al marge d’això, avui de matí m’ha despertat el so d’un missatge de mòbil. Eren passades les deu després d’una nit curta, ja que ahir va tocar sortir de marxa pel port. Inhòspita, la ciutat de Maó, en sortir de casa passades les dotze de la nit perquè has quedat amb amics per fer una copa: carrers solitaris i freds, i els darrers pensaments –per algú que no ho sabés i divisés el port des de dalt abans de davallar-hi- que en uns antics magatzems hi ha un antre on la gent s’hi troba per fer festa, tota polida, tota mudada i perfumada. Un pensa per un moment que el personal s’ha tornat boig una nit gèlida i humida de novembre. L’endemà, és a dir avui, és Sant Martí, patró del meu poble, però més que res un nom que m’agrada: Martí. Era al llit, quan he el rebut el missatge, i he teclejat responent que necessitava una estona més perquè em fes efecte la pastilla de paracetamol que m’havia pres i que m’havia d’alleugerir el cap -mal estabornit a martellades etíliques la nit anterior-, però que passada aquesta estona acceptava complagut la proposta de fer una excursió regeneradora. Quan he pogut obrir els ulls i les finestres he vist que el dia anticiclònic havia esclatat tots els ennuvolats fins fer-los desaparèixer. El procés de recuperació havia de continuar al costat de la mar. Quan el meu amic ha arribat a ca meva jo era a punt de berenar. Hem decidit anar a Binigaus. La platja ha crescut aquesta temporada: no record haver-la viscuda amb tanta d’arena, que hem trepitjat per la vorera fins arribar al final de tot. Ens hem desvestit entre penyes i argamassa d’argila, hem conversat, hem exposat els cossos al sol i hem ficat els peus a l’aigua fresca, i com que la sensació alabada del mar i del sol ens ha vençut, hem decidit agafar les ulleres i nedar: un dia radiant del mes de novembre, l’11, Sant Martí. La bondat del sol ens ha eixugat la pell i escalfat els muscles i ens hem posat a llegir literatura amb la sang tan alterada per la frescor de l’aigua que l’ànima era assossegada, temperada. I llegint de panxa a la sorra i el cul enlaire m’he endormiscat fins que una veu ha saludat, en arribar, el meu amic despert, que ell sí que havia dormit prou la nit. La veu ha resultat procedir un pescador roig de rajos de sol i amb canya de diumenge, amb calçotets negres que ribetejaven per damunt d’uns calçons de camuflatge, el cos de carns descamisades, sòlides, exultants i amatents, amb tatuatges corsaris als braços. Al costat dels cucs de pescar, una botella oberta de vi, de la qual anava xumant entre picada i picada d’ham.

04 de novembre 2007

Camí de Binissaida

El camí de Binissaida va començar un dissabte al vespre de la segona quinzena d’octubre. Després de sopar a casa amb na Sílvia va arribar en Joan, que sortia del cinema. Ni l’una ni l’altre no es coneixien, però com sol passar a l’illa, de tot d’una van establir referències comunes. No em record exactament quin era el fil de la conversa, però en algun moment van sortir a col·lació les magnífiques sobrassades de na Sílvia, sobrassades de pagès que li proporciona una amiga seva, na Xisca. I casualitats de la vida, va resultar que tant la família d’aquesta amiga seva com la del meu amic havien estat amos totes dues del mateix lloc de Binissaida de sa Torre, en èpoques diferents, això sí. No em vaig recordar més d’aquella conversa fins que a principis d’aquesta mateixa setmana, que vaig sortir a fer una volta amb bicicleta pel camp, em vaig trobar inesperadament amb el camí de Binissaida. Devien ser passades les dotze del migdia que havia sortit de casa, havia enfilat el camí des Castell i en arribar a cala Figuera havia tombat a la dreta per agafar el camí Verd, un camí que conec molt bé perquè és el que solec fer per arribar fins a Sant Lluís i des d’allà a la costa sud del terme. Però aquesta vegada, com que contràriament al dia anterior el cel estava mig ennuvolat, en lloc de continuar fins al poble vaig decidir fer la volta pes Castell. A mig camí em va sobtar la sorpresa en veure a la dreta l’indicador de rajoles del camí de Binissaida. Vaig entrar-hi sense pensar-m’ho ni poc ni gens. A cop de pedalada vaig trobar-me amb l’era alçada del lloc de Toraixa des Pi, que tenia les guillotines de les finestres obertes perquè hi entressin els rajos de sol que s’escolaven entre els núvols. Des de dalt s’era els casats s’emmarcaven en les impressionants vistes panoràmiques de la Mola. El portell de l’hort era obert i la roba era estesa al sol i exposada al perill de la pluja. Vaig continuar amb bicicleta i al capdamunt d’una pujada lleu vaig veure una torre al fons, la torre de Binissaida de sa Torre, una torre antiquíssima que devia servir per defensar-se d’eventuals ràtzies sarraïnes, massissa, sense obertures, la torre on en temps posteriors hi dormiria una donzella. Vaig contemplar-la una bona estona i vaig fotografiar-la. Després vaig prosseguir el camí fins arribar a un altre lloc: Binissaida de sa Creueta. S’hi arriba de part darrera del casat i els davants només es van descobrint a poc a poc a llevant a mesura que es va fent el camí: a l’antiga façana s’hi va afegir en època posterior de bonança econòmica i representació social una galeria amb cinc finestres de guillotina, emmarcades amb cinc arcs, que es tornen a desplegar a la part inferior de l’edifici. L’afegit dóna lleugeresa i elegància a una construcció en un principi severa. Tot resseguint el perímetre, un cop enfilat ja el camí de Cavalls, es descobreixen a la banda esquerra del casat els contraforts laterals d’una capella i damunt dels murs, una espadanya coronada amb una creu de Malta. Aquest camí de cavalls mena al lloc de Son Vidal, però això ja forma part d’una altra excursió.


29 de setembre 2007

Dilek Güngör



El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

23 de setembre 2007

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.

22 de setembre 2007

Roger Friedlein, Frankfurt, la Fira del Llibre i la poesia




Talment com em va passar l’altre dia, tot fent memòria del curs de literatura alemanya que vaig fer durant el mes d’agost passat, he descobert una cosa que m’ha cridat moltíssim l’atenció: una web alemanya sobre poesia amb poemes procedents d’infinitat de literatures: lyrikline. Els he sortejat per llengües tot fent clic damunt “Katalanisch”. M’han aparegut cinc autors: Enric Casasses, Eduart Escoffet, Francesc Parcerisas, Josep Ramon Roig i una poetessa, Ester Xargay. Hi ha una petita ressenya biogràfica de cadascun dels poetes, una recopilació de les seves publicacions, un llistat dels seus premis i, el que és més important, tota una sèrie de poemes en versió original i traduïda a l’alemany. N’he llegit uns quants i aquest, d’Enric Casasses, m’ha impactat, perquè m’agrada l’erotisme i l’erotisme de la paraula encara més:



La manera més salvatge

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la MatèriaFeta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorósés la paraula i parlar.

Però això no és tot! Aleshores n’he volgut llegir la traducció alemanya i m’ha sacsejat l’alegria en descobrir que el meu amic Roger no me n’havia dit res, que en fos l’autor, de la traducció, que hagués traduït aquest i molts dels altres poemes catalans que apareixen en aquesta web: el meu amic Roger, el primer noi alemany que vaig conèixer personalment a la meva vida durant la meva primera visita a Alemanya, concretament a Frankfurt, ara fa exactament 19 anys, i per tant també la primera persona, juntament amb la seva família, amb qui vaig començar a pronunciar les primeres paraules alemanyes in situ, és a dir en el seu domini lingüístic propi. Perquè resulta que Roger és de Frankfurt, que hi va estudiar llengües romàniques i, per tant, també català, amb Til Stegmann de professor. No cal dir que també estic molt orgullós del fet que de retruc jo sigui la primera persona del país amb qui Roger va començar a parlar la llengua catalana, amb un deix d’accent menorquí, naturalment. 

Un parell d’anys més tard, quan va fer estada a Barcelona, la gent li demanava si era de les Illes, ningú no el feia estranger ja. Quan ens vam conèixer el català Roger només l’havia estudiat durant dos mesos i ja el parlava beníssim. Aquest intercanvi de llengües, aquest punt de partida, és un dels records més dolços de la meva biografia lingüística. Avui dia Roger Friedlein és professor de català de la Freie Universität de Berlín. És natural que amb aquest rerefons d’experiències personals per davall o per damunt de Frankfurt i la fira del llibre d’alguna manera hi surin les nostres energies de vida i el cos més insultant i amorós de les nostres paraules.

Die wildeste Art
Die wildeste Art und Weise,

urtümlich und erlösend,

den Körper zu bewegen, die

subtilste und muskulärste,
am nähesten an der Materie, die
Ward Quelle Weil Sie Quelle Ist,

die beleidigendste aller
Körpergesten,ja, wenn sie es will, die liebevollste,
ist das Wort und ist das Sprechen.


Traducció de Roger Friedlein

Literatura alemanya i cinema online

El dimecres dia 22 d’agost ens vam dedicar a explorar i conèixer alguns recursos online sobre literatura alemanya i cinema, és a dir vam fer un ral·li a través dels materials de la xarxa, començant pels del Goethe Institut, l'Institut Alemany: un portal de llibres per a nens i joves (Kinder- und Jugendbuchportal), que inclou una llista de temes, un dels quals és Berlín; un projecte literari online que a partir d’un mapa d’Alemanya es relaciona una ciutat amb un nombre determinat d’autors que hi van néixer i/o hi van viure (Deutschland erlesen); un altre projecte sobre la multiculturalitat de Berlín i el barri de Kreuzberg, en format PDF (“Buntes Berlin”); una secció d’obres literàries recomanades (Bücher, über die man spricht); un quiz online sobre Bertolt Brecht fet pel Goethe Institut d’Hongria (Reise mit Brecht); un conjunt –una motxilla (“ein Rucksack”)- de quaderns d’explotació didàctica sobre pel·lícules alemanyes, també en format PDF i realitzat pel GI de Milà (Arbeitshefte zum virtuellen Film-Rücksack), i, finalment, una projecte sobre proves de lectura a partir de textos literaris alemanys d’autors contemporanis fet pel GI de Barcelona (Deutsche Gegenwartsliteratur interaktiv). 

Així mateix se’ns va proporcionar tot un seguit d’enllaços a altres webs on poder trobar textos literaris alemanys (Projekt Gutenberg, Lyrikline, Litrix, Vorleser). Per acabar vam visitar una pàgina sobre cinema, on també hi ha multitud d’enllaços i materials pensats per poder treballar pel·lícules actuals a l’aula (Kinofenster). Bona part d’aquests materials i d'aquestes activitats ja s’han inclòs a la programació de llengua alemanya d’aquest curs 2007-08 de l’EOI de Maó. D’altra banda, prenent aquest mateix model de ral·li sobre recursos i materials online per a l’aprenentatge de l’alemany com a llengua estrangera, durant el curs també se’ns van proporcionar d’altres referents a altres temàtiques: art, cultura alemanya, llibres de text, etc., etc.

16 de setembre 2007

Leni Riefenstahl

Leni Riefenstahl, sèrie "Olympia"


Mentre escrivia el text anterior m’he adonat de la similitud d’una de les fotografies de la sèrie Olympia de la fotògrafa alemanya Leni Riefenstahl amb una escultura de la Gliptoteca de Munic: “el sàtir adormit” o “el faune barberini”. L’obra de mabre és de devers el 220 abans de Crist. La referència és clara.


Faune Barberini

Filmhaus, Berlín



El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.



Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.

15 de setembre 2007

Erich Kästner



El dilluns dia 20 d’agost vam fer un taller sobre cinema i literatura. Les activitats es van centrar sobretot en la figura i l’obra de l’escriptor de Dresden, i que va viure a Berlín, Erich Kästner. 

El 1957 Kästner va escriure una autobiografia, “Als ich ein kleiner Junge war”, a partir de la qual el professor Gerold Ducke havia enllestit uns quants exercicis. Se’ns va presentar l’autor a través d’una fotografia de quan era al·lot i se’ns va introduir en la seva obra a través d’una cita de la seva autobiografia: “No us deixeu manllevar la infantesa! Mireu, la majoria de la gent es desfà de la seva infantesa com si es tractés d’un barret vell. L’obliden com si fos un nombre de telèfon que ja no és vàlid. Primer van ser nens, després van esdevenir adults, però què són ara? Només qui es fa gran i roman nin és una persona!” 

Els dos exercicis següents es van basar en la lectura per part del mateix autor d’un parell de paràgrafs de la seva autobiografia, que havia estat enregistrada. Van ser un parell d’activitats de comprensió oral, una d’elles un veritable / fals. El professor va remarcar la importància de dissenyar activitats per desenvolupar abans, durant i després de la visió d’una pel·lícula o d’una o algunes seqüències. 

El segon grup d’activitats que vam realitzar es va basar en una altra obra del mateix autor: “Emil und die Detektive”. Se’ns va ajuntar els alumnes en grups de cinc i a cadascun dels grups se’ns va donar un capítol de l’obra, en total cinc capítols repartits en cinc grups. L’havien de llegir de forma individual i fer-ne un resum en el grup. Aleshores la història s’havia d’anar reconstruint en el plènum, de tal manera que tothom adquirís una idea del fil argumental. Va ser aleshores, quan tots els alumnes ja coneixien l’obra i l’autor a bastament, que vam veure algunes seqüències d’una de les innombrables versions cinematogràfiques d’aquesta obra literària per a joves. 

El film més actual és d’aquest mateix any 2007 i és una versió lliure i moderna, amb música Hiphop. La novel·la es va publicar per primera vegada a Zurich el 1935. “Emil und die Detektive” és una de les lectures triades pel departament d’Alemany de l’EOI el mes de juny per a aquest curs que ve, una versió adaptada per al segon curs i l’obra original per a tercer. És a dir, que va ser una coincidència feliç viure l’experiència de veure-la didactitzada durant el curs de Berlín. A part d’aquesta obra, encara no fa dos anys que també havia llegit “Als ich ein kleiner Junge war”, una obra que em va impressionar i que encara recordo sobretot degut a la descripció de Dresden, l’última ciutat alemanya bombardejada un cop ja acabada la Segona Guerra Mundial.

14 de setembre 2007

Goethe, Prop de l'amat

El Divendres dia 17 d’agost li va tocar el torn a la poesia i al tractament didàctic que se’n pot fer a les classes de llengua estrangera. La primera activitat que vam fer va ser escriure un poema a partir d’un nombre determinat de paraules (du, ich, Meer, Mond, Sonne, Quelle, Weg, hören, sehen, leuchten, rauschen, nah, fern, still). El procés de creació individual en el meu cas es va resoldre en el següent text:

Sonne schweigt
Nah auf fernen Wegen, du
Fern von nahen Quellen, ich
Schweigen hört Sterne rauschen
Mond sieht stille das Meer leuchten



Aquesta en seria potser la traducció catalana:

El sol calla
Prop en camins llunyans, tu
Lluny de fonts pròximes, jo
El silenci sent els estels que remoregen
La lluna mira serena la mar que brilla

Aquestes paraules havien estat extretes d’un poema de Goethe: “Nähe des Geliebten” (1795), la traducció catalana del qual, publicada als Clàssics Universals de Proa, és de la mà lliure de Jeroni Zanné.

Nähe des Geliebten

Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer
vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer
In Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege
Der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege
Der Wandrer bebt.
Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen
Die Welle steigt.
Im stillen Haine geh' ich oft zu lauschen,
Wenn alles schweigt.
Ich bin bei dir; du seist auch noch so ferne,
Du bist mir nah!
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne.
O, wärst du da!

Prop de l’amat


Jo penso en tu quan en la mar fulgura
La llum del sol;
jo penso en tu quan en la font detura
la lluna el vol.
Jo et veig quan s’alça per la ignota via
la pols, i quan
trèmol avança, sense companyia,
el vianant.
Oesc ta veu quan munten les onades
amb ronc brogit.
En el pradell jo trob tes lleus petjades
quan ve la nit.

Amb tu jo só, malgrat la trista absència,
per sempre més.
El sol és post, dels astres ve l’ardència.
S’hi t’hi veiés!

Vam comparar aquest poema de Goethe amb un altre d’una autora moderna, Mascha Kaléko, sobre el mateix tema: l’absència i la presència de l’estimat. Després d’això vam fer una altra activitat que va consistir en dividir-nos en grups. Cada grup va haver de llegir i interpretar un poema. Després es va fer una segona ronda de grups, un grup d’experts en cadascun dels poemes, és a dir un grup format per sengles membres procedents dels grups anteriors que havien treballat a fons el poema. Cada expert havia de presentar el poema a la resta del grup i després s’havien de comparar tots. Es tractava de poemes d’amor. Al meu grup i a mi ens va tocar un poema de Bertolt Brecht: "Erinnerung an die Marie A". (Gedichte)

13 de setembre 2007

Friedrich Christian Delius


El dijous dia 16 d’agost el professor Gerold Ducke va fer un taller sobre literatura alemanya a partir de 1989, és a dir sobre literatura escrita a partir de la caiguda del mur de Berlín. A través d’una activitat didàctica ens va parlar de vuit autors: Friedrich Christian Delius, Christian Kracht, Jens Sparschuh, Julia Franck, Judith Hermann, Thomas Brussig, Daniel Kehlmann i Ingo Schulze. 

D’aquests autors, jo només en coneixia el primer, Delius, de qui el curs passat vaig llegir Der Spaziergang von Rostock nach Syrakus, una novel·la que tracta de les dificultats que té un jove de l’antiga República Democràtica Alemanya per sortir del seu país i realitzar el seu somni: un viatge a l’Europa de l’oest, a Itàlia, a Sicília, a Siracusa, des de la ciutat nordalemanya de Rostock. 

Aquesta novel·la havia estat programada com a llibre de lectura per als alumnes de 4rt de l’EOI. Jo no vaig ser professor aquest curs, però n'havia volgut llegit l’obra. Der Spaziergang... recorre a la tradició literària del Gran Tour i és força amena i interessant. Però no era apropiada per a un 4rt curs. 

De les vuit novel·les presentades, la que em va semblar més interessant és Die Vermessung der Welt, de Daniel Kehlmann, que narra amb un estil de llengua senzill la manera com el professor Humboldt i el professor Gaus intenten mesurar el món des de dos punts de vista metodològics diametralment diferents, l’un viatjant pel món i l’altre des de l’estudi de casa seva. L’obra conté multitud de referències biogràfiques que fan conèixer la vida i l’obra de cadascun dels dos personatges. L’activitat didàctica que vam fer sobre aquesta novel·la va consistir a llegir el primer capítol en grups de cinc i explicar a la resta de la classe qui eren els protagonistes i quan i on tenia lloc l’acció, què hi succeïa i quin n’era el tema.

09 de setembre 2007

Carles Gomila "Fragments d'insomni"

David, La intervenció de les Sabines


Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!

Literatura Alemanya II


Dimecres dia 15 d’agost una professora de la Universität Gieβen ens va presentar el marc teòric per a la lectura i interpretació de textos literaris, tant poètics com en prosa, juntament amb uns quants exemples didàctics de com treballar-los. En aquest sentit ens va proporcionar tota una llista d’estratègies per ajudar a interpretar textos lírics i una altra amb activitats per poder desenvolupar un taller de poesia a l’aula. Vam aprofundir en la ja tradicional tècnica de formulació de qüestions textuals, d’altra banda tan útil a les classes de llengua estrangera: quines en són les persones, quina la situació, els contextos temporal i d’espai, quin n’és el tema, el què, el per què, el com, etc. etc. I com que el contingut mai no apareix deslligat de la forma, totes aquestes qüestions ajuden també a conèixer quins mitjans lingüístics (lèxics, morfològics i sintàctics) s’utilitzen. Els dos dies següents, dijous i divendres, van estar dedicats exclusivament a la prosa i a la lírica respectivament i a la seva explotació didàctica.

Nachts

Ich wandre durch die stille Nacht,
Da schleicht der Mond so heimlich sacht
Oft aus der dunklen Wolkenhülle,
Und hin und her im Tal
Erwacht die Nachtigall,
Dann wieder alles grau und stille.
O wunderbarer Nachtgesang:
Von fern im Land der Ströme Gang,
Leis Schauern in den dunklen Bäumen -
Wirrst die Gedanken mir,
Mein irres Singen hier
Ist wie ein Rufen nur aus Träumen.
(Joseph von Eichendorff,
"Wanderlieder", 1826)

04 de setembre 2007

Berlin City Tour


Hauptbahnhof Berlin


El programa del curs de literatura a Berlín havia estat molt ben plantejat i coordinat. Després de la visita d’una barriada de la ciutat per part dels grups d’alumnes professors la tarda anterior, dimarts dia 14 de capvespre després de dinar hi havia previst fer un tour literari de dues hores amb un autobús de dues plantes. 

Vam partir a les dues i mitja i vaig tenir la sort immensa de poder seure dalt, veure el recorregut sense cap altre obstacle visual que el vidre de la gran finestra de davant i vaig poder fer fotografies. Mentrestant la guia ens anava il·lustrant el recorregut de forma simultània amb paraules. També se’ns anaven llegint textos d’autors que havien fet de Berlín el seu espai literari, com ara Alfred Döblin o Erich Kästner. 

Des de Hackerscher Markt vam enfilar l’Oranienburger Straβe i vam passar per davant la Neue Synagoge, la Nova Sinagoga, constantment vigilada per guàrdies de seguretat. Després de passar per davant l’Illa dels Museus (Museumsinsel), la primera aturada va ser a l’esplanada de la Humboldt Universität, on durant els primers anys del nazisme es van cremar llibres d’autors considerats abjectes a la ideologia i l’estètica del Règim. Vam continuar per Unter den Linden, van passar per davant de la Neue Wache, la Catedral protestant i el Palast der Republik en demolició. Vam veure el monument a les víctimes de l’Holocaust (Holocaust Mahnmal), la Porta de Brandenburg, el Reichstag seu del Parlament (Bundestag), la Cancelleria, l’envidriada Estació Central (Hauptbahnhof), nova de trinca. Vam continuar pel carrer 17 de Juliol, van circumdar la Siegessäule i ens vam dirigir al Berlín oest, a la Ku’damm, amb la Gedächtniskirche. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz vam veure la Filharmònica.

Vam tornar-nos a dirigir al Berlín de l’est, tot resseguint les darreres traces del Mur encara en peus, per la Karl-Max-Allee amb la Torre de la Televisió (Fernsehturm) al fons i a contrallum. No cal dir que entre la visita de la tarda anterior i aquest tour, vam poder situar-nos de meravella a la ciutat, va ser una immersió immediata en l’espai urbà. Tampoc no cal dir el valor potencialment didàctic que té el reportatge fotogràfic que vaig poder fer, no només a nivell de vocabulari sinó també de coneixement de la ciutat. Pens utilitzar aquest material per donar exemple il·lustrat d’un viatge, per apropar Berlín a l’alumnat de l’escola de Maó. Quan tengui temps penjaré les fotos a myspace perquè es puguin veure.

01 de setembre 2007

Berlín Prenzlauer Berg

Estació de Metro Eberswalder Strasse

La major part de les activitats realitzades durant el curs “Literatur im Unterricht” ha tingut lloc a la seu del Goethe Institut de Berlín, a la Neue Schönhauser Straβe 20, de les nou del mati fins a l'una del migdia i de les dues i mitja fins a les cinc del capvespre aproximadament. 

El primer dia, dilluns dia 13 d’agost, després que l’equip del seminari (Dorothee, Gerold i Julia) ens donés la benvinguda, van fer una activitat amb la finalitat que els participants del curs ens comencéssim a conèixer. Es tractava d’una entrevista per parelles mitjançant un qüestionari al qual s’hi havia d’aferrar una fotografia feta amb càmera polaroide. A més del nom i el país de procedència s’havia de demanar i respondre les següents preguntes: Què et fa posar de bon humor? Si fossis un signe de puntuació, quin series? Què te’n duries a una illa deserta? I què no pot faltar a la teva gelera? Aquest retrat entrevista es va penjar a un panell amb la finalitat que la resta d’alumnes poguessin adquirir la primera impressió dels companys. A mi em va tocar entrevistar Shadia, la professora dels EEUU emigrada d’Egipte amb una biografia d’allò més interessant. He pensat utilitzar aquesta activitat de presentació en el quart curs de l’EOI.


El dilluns a la tarda no vam tornar a l’escola sinó que vam fer la primera visita per la ciutat. Al matí ens havíem ajuntat en grups de cinc a fi de visitar-ne un dels barris. Jo ja havia fet aquesta mateixa activitat durant un curs que també vaig fer al Goethe Institut a l’estiu de 2005 i aleshores m’havia passejat pel barri de Kreuzberg. Kreuzberg és a més el barri on he estat allotjat aquest dies, concretament a la Gneisenaustraβe 82, a casa de Heinz. Per un motiu i l’altre, perquè en part ja coneixia Kreuzberg, aquesta vegada m’interessava més conèixer la part sud del barri de Prenzlauer Berg, a l’antic Berlín est, un barri treballador i de classe mitjana baixa que per deixadesa havia estat sotmès a la decadència i que tot i això -o per això mateix- s’havia fet força popular, creatiu, inconformista i alternatiu degut al gran nombre d’artistes i intel·lectuals dissidents del règim comunista que s’hi havia instal·lat. Després de la caiguda del mur s’havia començat a sanejar i s’havia anat posant de moda entre la gent jove, els turistes, la gent d’empresa i els inversors. Tot i que s’ha començat a encarir, en l’actualitat el barri continua atraient berlinesos d’altres parts de la ciutat, sobretot de l’oest, que s’hi traslladen a viure i que contribueixen a donar-li un aspecte de cruïlla entre l’antic i el modern. Es tracta del nou Berlín entre les velles parets. 

El grup el formàvem Ekiko, del Japó, Erika, de Mèxic, Renate, la professora d’Israel, Alfons, que treballa a Eivissa, i jo. Havíem d’anar fins a la parada de metro d’Eberswalder Straβe i des d’allà vam resseguir un itinerari al mateix temps que anàvem responent un qüestionari que se’ns havia repartit a fi d’aprofundir en el coneixement de la barriada. La durada de la visita va ser de tres hores. Aquest en va ser el recorregut: Schönhauser Allee, Eberswalder Straβe, Kastanienallee, Oderberger Straβe, Sredzkistraβe, Hagenauer Straβe, Husemannstraβe, Kollwitzplatz, Wörther Straβe, Rykestraβe, Knaackstraβe, Kollwitzstraβe i Senefelder Platz. 

Va ser una tarda maca, que va començar amb sol, va continuar amb pluja i que finalment va acabar essent fresca. Després de la visita vaig restar al barri i em vaig asseure a la terrassa d’un dels múltiples sushi bars que han aparegut com a bolets. L’endemà dematí cada grup va confegir un mural amb fotografies del barri que havia visitat el capvespre anterior a fi de donar-lo a conèixer als companys del curs. Aquesta és una activitat força complexa, però podria servir com a model perquè els alumnes de l’EOI s’informin i aprenguin a donar a conèixer els llocs d’interès cultural de la ciutat de Maó, per exemple, o perquè la realitzin els grups avançats en el transcurs d’alguna visita a Berlín. Les fotografies que vaig realitzar es poden utilitzar com a material didàctic i poden servir de motivació per a un futur viatge.


Oderberger Strasse

31 d’agost 2007

Literatura Alemanya I



Hem assistit al curs “Literatur im Unterricht” vint-i-cinc professors de llengua alemanya de molts d’Estats d’arreu del món: d’Europa (Albània, Espanya, França, Geòrgia, Grècia, Itàlia i Txèquia), del Pròxim Orient (Israel), de l’Orient Mitjà (Uzbequistan), del nord d’Àfrica (Egipte), de l’Àfrica sudsahariana (el Camerun i Costa d’Ivori), d’Amèrica Llatina (Brasil, Guatemala, Mèxic i Xile), d’Àsia (el Japó i la Xina) i dels EEUU. El curs no era de llengua, sinó que versava sobre la didàctica de la literatura en les classes de llengua alemanya per a persones adultes, per tant es requeria un coneixement bo de l’idioma per part de tots els professos assistents al curs, és a dir el nivell C del Marc de Referència Europeu. Això ha estat així en la majoria dels casos. Alguns assistents al curs eren fins i tot de procedència o d’ascendència alemanya o havien nascut al país. Era el cas per exemple d’un professor bavarès d’un institut d’Eivissa, d’una professora d’Hamburg que treballa a una escola oficial d’idiomes de Madrid, d’una professora de la Universitat de Haifa (Israel) i d’una altra professora de la Universitat Federal de Rio de Janeiro. La professora del Goethe Institut del Caire era d’ascendència egípcia però havia nascut a Baviera i hi havia viscut els primers anys de la seva vida. La professora dels EEUU, procedent també d’Egipte, s’havia format en una escola evangelista alemanya del Caire. Gairebé tota la resta de participants del curs, que havíem après l’alemany com a llengua estrangera, érem també professors universitaris, professors del Goethe Institut a l’estranger (el Caire, Lió, Tirana, Adidjan a Costa d’Ivori i Yaounde al Camerun), professors d’escoles d’idiomes, professors d’escoles alemanyes o professors de secundària. Solament un parell d’alumnes han tingut algun problema a l’hora de seguir el seminari amb desimboltura. L’únic retret que es pot fer quant a l’organització del curs és potser l’elevat nombre de participants.

11 d’agost 2007

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...