diumenge, 17 de desembre de 2006

Homofòbia a Menorca

Carta al Senyor Bosc

Benvogut Senyor Bosc!
 
Acab de visitar illencs.com i m'he trobat amb aquest magnífic article seu que agraesc sincerament per la part que em toca. La veritat és que vaig llegir l'article de què vostè parla al Diari Menorca abans del pont de la Constitució i em vaig horroritzar, sobretot per la "cara dura" d'aquest senyor -i perdoni'm l'expressió- d'escriure el que ha escrit en nom de la ciència i la llibertat. No només vaig sentir que es maltractaven -digue-m'ho així- moralment tant la ciència com la llibertat, sinó també... Anava a dir que també vaig sentir que retrocedia al món de les cavernes, a la Prehistòria, però això és fals perquè segur que durant la Prehistòria s'era més tolerant que no aquest senyor en relació a les persones homosexuals. Només desitjaria que la visió de la ciència i la llibertat d'aquest senyor no sigui representativa de la Menorca del segle XXI. 

En fi, molt agraït pel seu article em despedesc.
Cordialment, 

Paret seca i els margers de Menorca


Hi ha temporades que sento la necessitat de narrar els dies, d’explicar el que el temps fa amb mi. M’he aixecat d’hora i mentre em feia el berenar i berenava he començat a borinar per la casa, intentant decidir la distribució més o manco definitiva dels espais, de les habitacions. Al final mantindré la saleta quan entres a l’esquerra amb la mateixa funció d’aquests darrers tres dies: aparcar-hi la moto, i tenir-li les bicicletes quan les vagi a cercar de Mercadal. Potser hi traslladaré el moble que hi ha al menjador per desar-hi l’administració de la casa i informacions i guies de Menorca per a mi i per als visitants. També hi duré el balancí. Les altres habitacions...  Mentrestant m’he dutxat i m’he vestit pensant en el que faria amb les altres habitacions, la sala, els dormitoris... 

He sortit de casa amb la moto que devien ser les onze i he davallat al port per prendre el camí d’en Kane. Ha fet un dia fresc, però molt solejat, havia agafat la càmera. M’he aturat quatre vegades per fer una foto. En arribar a Alaior he trobat cavalls que passejaven al costat del cementeri, un home amb un carruatge lleuger i un jove que cavalcava. L’última de les fotos l’he feta quan ja era gairebé a Mercadal, passat S’Aranjassa. És la foto que podeu veure, en consonància amb la que ahir vaig agafat del Süddeutsche Zeitung. La resta del dia ha continuat sent molt agradable. Ara me’n vaig a dormir que ja és tard. Per cert, aquesta foto li acabo d’enviar ara mateix al jove de l’esquerra, el que està d’esquenes al sol i de cara a Sa Penya de S’Indio, que , a prop de Mercadal, no devia ser a més d’un quilòmetre de distància. Merda! Hotmail m'acaba de retornar el correu.

dissabte, 16 de desembre de 2006

Llengua Alemanya i immigració

Hola a tots i a totes,

tenc l'honor de presentar-vos un dels meus infants mediàtics, un blog especialment útil per aprendre alemany com a llengua estrangera (DaF): nivells A2, B1 i B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. Els nivells corresponen als cursos de 2n, 3r i 5è de l’EOI. És un portfolio online constantment actualitzat, un dossier en format blog, útil també com a font de recursos per a professors, amb molts de materials escrits, gràfics i audiovisuals de la xarxa d'Internet, dels meus alumnes, ex-alumnes i meus. En fi, una bona eina per a la feina i l'estudi. Que ho disfruteu! Miquel

www.deutsch-online.blogspot.com
Foto dpa (Deutsche Presse Agentur)

dijous, 14 de desembre de 2006

Sa Sínia des Cuc


Fa quatre dies que vaig arribar de Baviera i aquesta foto va ser presa l'endemà dematí des del terrat de ca meva. Ha començat la vida quotidiana a Sa Sínia des Cuc. És època d'exàmens a la feina. M'aixeco de més de matí que no ho solia fer a ca ma mare a Mercadal. Em faig el cafè i bereno tranquil·lament al menjador il·luminat. El finestral dóna al pati i el pou emblancat m’encega. Em dutxo i surto al carrer, carrer de la Reina, de Sant Ferran, d’Anuncivay, de la Infanta, Nou... Aquests dies he anat a comprar coses que em feien falta per a la casa, una cortina de dutxa, un setrill, un colador per la llet... i m’he aturat a comprar peix al mercat, un cap-roig, una mòllera, musclos... També he comprat al supermercat de davall del Carme, oli, sucre, arròs, farina... i he anat a una botiga de marcs perquè m’emmarquessin l’expressionista Blaues Pferd de Franz Marc.  M’encanta sortir de casa i fer els enviats al dematí i contemplar la ciutat que he triat per viure, la ciutat on vaig néixer, cap ben alt contemplant les finestres colonials de guillotina dels edificis revolucionaris, descobrint un escut heràldic botifler, una cúpula, una torre, un observatori corsari, una claraboia amb una veleta al capdamunt assenyalant el nord... 

Torno a casa i m’assec a fer feina en aquesta habitació que dóna a Sa Sínia, a cercar articles de premsa alemanya, de l’Spiegel, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, die Zeit... Immigració i integració, canvi climàtic, països àrabs, internet i altres mitjans de comunicació..., temes del pla d’estudis que m’interessen. Es pot dir que darrerament sé el que passa al món gràcies a la premsa alemanya, sense televisió com estic, sense comprar els diaris locals ni nacionals ni espanyols. De tant en tant m’entretinc actualitzant els blogs, el portfolio d'alemany, el de Sa Sínia, es cultural, el de Menorca gay o aquest mateix, el gran tour. Després dino, de peix, és clar, aquests darrers dies, i me’n vaig a fer feina. 

Abans de començar les classes entro a l’aula multimèdia i encara em passo una altra bona estona buscant i imprimint material per a les classes. L’hora de començar-les és a les cinc del capvespre. Alguns dies les acabo a les nou i d’altres a les set. Si és aquest darrer cas, me’n torno a l’aula multimèdia, perquè no debades en som l’encarregat. Fa dos dies que quan he sortit de treballar ploviscava. Avui he sopat i ara escric. Ahir vaig telefonar a Franzi i se'n va alegrar molt. Esperava la meva trucada. Avui migdia ha partit cap a Hamburg a fer-hi el cap de setmana. Ara me’n vaig a dormir. Bona nit! Ara s'ha tornat a posar a ploure, a bots i barrals.

dimecres, 13 de desembre de 2006

Glòria de Sant Eusebi

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
1777
Mengs, Glòria de Sant Eusebi 1757

L’abril de 1777 Kaunitz va respondre una lletra de Calbó on el pensionat li demanava que li encomanés una altra feina que li permetés donar noves proves de la seva aplicació i agraïment. En la seva carta el Príncep li encarregava, ara personalment, que fes una còpia d’una tercera obra de Mengs. Es tractava de la Glòria de Sant Eusebi, que el pintor havia realitzat a la cúpula de l’església dedicada a aquest sant patró. La reproducció, que com les altres dues també havia de ser un dibuix acolorit en paper i de la mateixa mida, va ser acabada el mes de novembre. Abans de trametre-la a Viena, però, Brunati va voler donar una “sorpresa” a Calbó donant-li l’oportunitat de mostrar ell mateix la seva còpia a l’autor de l’original. Mengs, que havia tornat a Roma esgotat de la seva darrera estada a Madrid, va lloar a Calbó la feina, que li recordava la seva de vint anys enrere, i va agrair l’atenció i admiració que, a través seu, li dedicava el príncep Kaunitz.

Camera dei Papiri


Mengs, Al·legoria de la Història
Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.
* * *
La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

diumenge, 10 de desembre de 2006

Traunstein, Baviera

Franz Marc 1911, Blaues Pferd. Lenbachhaus

Som al tren de Traunstein, una ciutat petita dels Alps bavaresos, en direcció a Munic. Les muntanyes nevades s'aixequen al sud, a la meva esquerra. Faig el trajecte de tornada. El d'anada, el vaig fer ahir de capvespre i ja era fosc. A Traunstein hi viu Franzi, l'al·lot que vaig conèixer el mes de març al bar Zweistein de Salzburg. Prest passarem amb el tren per l'estació de Prien am Chiemsee, quinze anys després. Era el segon lloc d'Alemanya que vaig visitar després de Frankfurt. 

Quan ahir vaig arribar a l'estació de Traunstein, vaig telefonar a Franzi -així havíem quedat. Em va passar a recollir amb el cotxe al cap de deu minuts. El primer que vam fer per celebrar el reencontre -a proposta seva- va ser anar a fer una cervesa a la Güterhalle. Acabam de passar amb el tren per la riba del llac Chiemsee. Vam estar parlant una bona estona i no vam deixar d'expressar la magnífica decisió d'haver volgut retrobar-nos. Després em va convidar a ca seva, un pis d'uns setanta metres quadrats, em va dir, que comparteix amb un company. Han passat nou mesos des de Salzburg i semblava que reprenguéssim les carícies de la nit anterior. 

Després d'unes quantes hores vam tornar a sortir a la neu per anar al Kafka, una discoteca on Franzi havia quedat amb unes amigues. Eren les deu i mitja de la nit. El llac torna a aparèixer una altra vegada, ara a l'esquerra. Havíem començat amb cervesa, havíem continuat amb una botella de vi negre italià a ca seva i a la disco de Traunstein vaig demanar-me un gin amb tònica. Al final vam acabar ballant tots plegats i divertits: un local de dissabtes, copes, cigarretes i ballaruques. Un ambient polit. La música era gairebé tota llatina i els bavaresos es deixaven endur pels ritmes calents, amb intens contrast amb l'exterior nevat. Havia estat un encert botar del llit i plantar-se allà. A Franzi li agrada ballar i es va sentir lliure i feliç. Vam anar a dormir a una hora prudent. Jo m'havia d'aixecar prest per agafar el tren de tornada a Munic i a l'aeroport. Vam caure derrotats al llit i hem dormit fins avui de matí a les set i mitja: "kuscheln, kuschelig". 

Franzi ha arravat el berenar: musli, cafè amb llet, pa amb pipes de carbassa, mermelada de fràgola feta per sa mare... Berenar entranyable al bell mig dels Alps. Finalment hem hagut de córrer perquè jo pogués prendre el tren. El tren s'ha aturat ara a Rosenheim, camí de Munic. "Out of Rosenheim" es diu l'original de la pel·lícula "Bagdad Café". Esper que Franzi se senti esperonat a visitar-me a Menorca.

divendres, 8 de desembre de 2006

Faune Barberini, Gliptoteca (Munic)



Munic, Kr@aftAkt, un cibercafé super agradable aquí al centre de la ciutat, al barri gai, cantonada amb Müllerstraße, no gaire enfora de la Hans-Sachs-Straße 20, on m'estic aquests dos dies. Hi vaig arribar ahir un quart d'hora abans de les dotze de la nit després d'un viatge de cinc hores des que vaig sortir de Maó a les sis i mitja del capvespre. En realitat gairebé increîble, plantar-se a la capital de Baviera en tan poc temps des de Menorca. Jacob em va rebre molt amablement i avui de matí he berenat amb Harrald, un amic seu austríac de Graz que també s'està uns dies aquí i que normalment a l'estiu viu i treballa a Santanyí. 

He sortit de l'apartament a les dotze del migdia. Feia un cel claríssim de tardor i he passejat pel centre de la ciutat, Sendlinger Tor, Marienplatz, l'òpera, el palau residència dels Wittelsbach, la universitat... He arribat fins a la Gliptoteca i el Lenbachhaus. No he visitat cap dels dos museus. Ha fet tan bon dia que em sabia greu tancar-me entre quatre parets, per molt de plaer que pugui suposar contemplar els acolorits quadres de l'expressionisme alemany. A la Gliptoteca només hi he badat al vestíbul. N'he tingut suficient amb reveure el faune Barberini. Després he decidit venir cap aquí al barri amb la finalitat de trobar un cibercafè i n'he trobat aquest de magnífic. Acab de prendre un cafe late. L'única cosa que he pres des del berenar. Potser ara em menjaré una bona Bratwurst en algun dels animats mercats nadalencs del centre de Munic.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Vil·la Albani


Les relacions d’Alessandro Albani amb la cort vienesa eren força estretes des que de molt jove hi havia ostentat el càrrec de nunci papal extraordinari i als vint-i-nou anys, després ser ordenat amb la porpra cardenalícia, havia estat nomenat protector a Roma del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya. Gran admirador també de l’art antic, havia treballat ell mateix en excavacions arqueològiques a Nettuno i Tívoli. El 1758 va aconseguir fer-se amb els serveis de Winckelmann. Aquell any era ja en estat prou avançat de construcció la nova vil·la neoclàssica que es va fer aixecar en estil palladià a la perifèria de Roma, a la via Salaria, segons els plànols de Carlo Marchionni, el creador de l’altar major de l’església de Sant Pere. La vil·la Albani era l’última de les grans vil·les romanes i una de les empreses constructores més importants de l’època a la ciutat pontifícia. Amb l’assessorament de Winckelmann, el cardenal va fer distribuir la seva col·lecció de pintures, estàtues, relleus, mosaics, sarcòfags i altres objectes d’art antic per tot l’edifici i els jardins, de tal manera que, en lloc d’una galeria d’inacabables fileres d’obres d’art, les valuoses peces semblaven formar part indestriable de la decoració. La vil·la Albani es va convertir així en un dels primers museus anomenats “vivents”.
La part més impressionant del nou edifici, la formaven una sèrie d’estances coneguda com la Galleria Nobile, amb nombroses escultures i preuats relleus inserits a les parets, revestides de marbre. Winckelmann va intercedir davant Albani perquè al plafó de la sala principal Mengs hi realitzés un gran fresc. La pintura havia de representar el Parnàs o Apol·lo i les nou muses. Els motius herculans de les ballarines i el cos hermafrodita del déu responien a l’ideal estètic de Winckelmann. Quan Mengs va haver acabat l’obra, va partir per primera vegada cap a Madrid. Aquest va ser l’últim cop que va veure en vida el seu amic i protector. Però tot i que molt vell i cec, el cardenal Albani encara era viu quan el novembre de 1774 Pasqual Calbó, amb les seves eines de pintor i –encara que hi hagués arribat amb galera- les sabates de sivella presumiblement enfangades, entrava a la vil·la i es dirigia a la Galleria Nobile per fer una còpia de la pintura al fresc de Mengs, una còpia que, a través del seu tutor, li havia estat encarregada pel príncep Kaunitz. Calbó va haver d’interrompre la feina pocs dies després d’haver-la començat perquè feia un mes i mig que a Roma no parava de ploure i el camí, a dues milles del palau de Florència, era gairebé impracticable. Les condicions lumíniques eren per tant adverses i, a més de foscos, els dies eren curts. La còpia, Calbó la va tenir enllestida l’abril de l’any següent i finalment va poder ser enviada a Viena.

La Suite Calbó continua a la Camera dei Papiri del Palau del Vaticà

"Nützliche Botschaft"

Per començar a llegir la Suite Calbó clical al títol

Quan el maig de 1768 va ser rebut en audiència al palau de Schönbrunn, feia cinc anys que Wickelmann era l’antiquari del papa Climent XIII i el president de les antiguitats de Roma. Tot i que res del que es tractà en aquella entrevista privada no va transcendir i Winckelmann en referir-s’hi només parla d’una enigmàtica “ambaixada útil”, Kaunitz i Maria Teresa degueren demanar-li el seu parer d’expert en relació a diversos projectes que tenien previst realitzar a Viena. Un d’aquests projectes era l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades. L’altre, la Galeria Imperial d’Art de Belvedere, per a la creació de la qual Winckelmann va proposar el seu amic suís i també historiador de l’art Christian von Mechel. Mechel i Calbó serien cridats el mateix any per Kaunitz per treballar a Viena en la mateixa institució. A més però, tant el Príncep com l’Emperadriu pensaven realitzar obres de remodelació i embelliment en els seus respectius palaus. Per a això Winckelmann degué recomanar l’ensinistrament d’artistes novells en la nova estètica neoclàssica que preconitzava, un aprenentatge que, naturalment, s’havia de fer a Roma, bressol de l’antiguitat. Els joves eren de fet els únics que no s’havien aviciat encara pel pes de la tradició barroca. Altres noms que es van pronunciar durant aquella recepció van ser els de Mengs, amb qui Kaunitz havia pensat per ser mestre de Calbó a Roma i, amb tota seguretat, el del cardenal Albani, qui havia confiat els seus despatxos a Winckelmann perquè els lliurés a Viena.

La Suite Calbó continua a la Vil·la Albani
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...