diumenge, 29 d’octubre de 2006

Excursió a Poblet, Novembre 1989

 
Diumenge, 12 de novembre de 1989

Mitjançant aquestes anotacions vull objectivar moltes de les idees que em passen pel cap i que mai acaben de concretar-se. Vull deixar constància dels projectes que m’agradaria portar a terme, de les experiències que tenc i d’aquelles que ja he tingut i que en aquests moments em semblen interessants. Darrerament m’ha agafat la dèria de llegir, de llegir molt. Ahir o abans d’ahir vaig començar la tercera part de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, anomenada “Cendra de Calendari”. Tracta de l’arribada de Carlota de Torres a Mequinensa després de la Guerra Civil. La seva família era antirepublicana i havia fugit a Valladolid a fi de protegir-se de les revoltes obreres. La narració té lloc en aquell poble situat a prop de la confluència del riu Segre i de l’Ebre. Mentrestant he començat a llegir un altre llibre, aquest en alemany: Drachenblut. Hauria de dedicar un parell d’hores al dia a la lectura de llibres en aquesta llengua si no vull oblidar tot el que he après.

Ahir vam anar d’excursió amb en Jordi i en Roger al monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona, a prop de Montblanc i d’Esplugues de Francolí. En tenc una guia que em va donar el Jordi. El monestir és fantàstic. Quan dic que m’agradaria ser monjo i viure entre els murs d’un monestir, retirat del món, no ho dic debades. Llocs com aquests són d’una gran bellesa, d’una bellesa closa, tancada, emmurallada... d’una bellesa mística i morbosa alhora. El monestir pertany a l’ordre del Cister, fundada per Sant Benet, però més endavant va adoptar la regla de Sant Bernat. A l’església hi ha les tombes de molts dels reis catalans: Martí l’Humà, Pere el Cerimoniós... Vam visitar el refectori, el locutori, el “parlament”, el dormitori i la biblioteca. Al museu hi ha un quadre de Felip II rodejat de monjos, clergues i bisbes que em va impressionar. En Roger va fer l'observació que ni als capitells ni enlloc no es troben escultures pètries d’animals, potser per influència àrab, va suggerir també, o potser degut a la regla de Sant Benet o Sant Bernat. El nostre guia no va fer cap al·lusió al món àrab, tal vegada per qüestions ideològiques o religioses. Les seves explicacions ens van semblar –a tots tres– un pèl tendencioses. Havíem insistit perquè la visita del monestir se’ns fes en català, entre d’altres moltes consideracions perquè en Roger és alemany i havia vingut a Barcelona per aprendre bé la llengua. El guia va dir que ens duríem la mateixa impressió del monestir tant si parlava en castellà com si ho feia en català. Quina bestiesa! A la fi es van fer dos grups i una dona de l’altre grup va dir: “sí, sí, vayan para allá los que no entienden el castellano”.

A Esplugues de Francolí –el Francolí és un riu– hi ha una església, consagrada a Sant Miquel. No hi vam entrar. Sí que vam entrar, però, a l’església de Montblanc. Els arcs són gòtics. Esculpits a la façana barroca hi ha els dotze apòstols i Jesús al mig. També hi ha tot un seguit de bèsties, per les quals en Roger es va mostrar força encuriosit. L’orgue, segons el Jordi, és prou valuós. Entre una observació i l’altra jo m’anava imbuint d’aquell triangle excursionista i cultural.
Avui en Roger i jo hem anat al mercat de Sant Antoni de Barcelona. He vist un llibre de Montserrat Roig, que tracta de la invasió alemanya de Leningrad. No me l’he comprat perquè de moment no tenc temps de llegir-lo. A més, primer m’agradaria llegir El temps de les cireres, ja que diuen que és un dels millors llibres dels anys setanta. I abans de tot això he de llegir les novel·les de l’exili per a l’assignatura de Literatura del segle XX: KL Reich, de Joaquim-Amat Piniella; Érem quatre, de Ferran de Pol; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; L’Ombra de l’atzavara, de Pere Calders i Paraules d'Opòton el vell, de Tísner. D’altra banda també he de llegir El aire de un crimen, de Juan Benet, per a l’assignatura de Narratologia. Tot arribarà!
Miquel, 22 anys

Wenzel Anton Kaunitz

Per començar a llegir la Suit Calbó clica al títol

Wenzel Anton Kaunitz va néixer el 1711 al Freyung de Viena, però procedia d’una família aristocràtica de Moràvia, d’on el seu pare, el comte Maximilian Ulrich, va ser governador. La seva mare era comtessa d’Ostfriesland i Rietberg i va tenir setze fills. Les primeres lliçons Kaunitz les va rebre d’un preceptor a les possessions familiars d’Austerlitz. En acabar el estudis de Dret a Leipzig, va emprendre un viatge de formació de gairebé dos anys per Alemanya, Holanda, Itàlia i França. El 1735 va jurar com a conseller de la cort imperial de Carles VI, l’antic pretendent austríac a la corona d’Espanya durant la Guerra de Successió i a qui el 1740 la seva filla Maria Teresa havia de succeir al capdavant de l’Imperi.

Els inicis com a diplomàtic. Maria Teresa d’Àustria

La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.
La Suite Calbó continua amb la revolució diplomàtica

dijous, 12 d’octubre de 2006

Els Buddenbrook

Els Buddenbrook va ser la primera novel·lassa de Thomas Mann que vaig llegir, i no ho vaig fer en alemany sinó en català, en la traducció de Joan Fontcuberta de la MOLU. Crec que llavors encara no havia començat a llegir literatura alemanya en original i amb tanta freqüència com ho faria a partir d’aquell moment. Vaig llegir Els Buddenbrook a l’illa d’Eivissa, on aleshores vivia i treballava. Era el segon curs que feia de professor de Secundària i m’havien destinat a Sant Antoni de Portmany. Per primera vegada impartia llengua alemanya a un institut, a l’IES Quartó de Portmany. L’any anterior l’havia fet a Formentera i hi havia fet classes de llengua i literatura catalanes. A més d’alemany, a Sant Antoni també m’havien fet fer classes d’Història d’Espanya a l’horari de vespre, a Nocturn. Hi havia algun dia que acabava de fer feina a les onze de la nit i l’endemà començava a les vuit del dematí. De tot això ja en fa onze anys. 

Així com tenc apuntat al llibre, Els Buddenbrook vaig acabar de llegir-lo al mes de novembre de 1995. Me’n devia dur la novel·la a Punta Galera, una de les més belles cales de Sant Antoni enfilant el camí de Corona i on solia anar-me’n a banyar amb bicicleta. Però sobretot record la imatge de llegir estirat al llit petit d’aquella habitació minúscula en aquell pis d’aquell edifici semblant a qualsevol altre de mal fet i mal condicionat d’aquella urbanització turística, una nit d’hivern que la humitat es calava per les parets i travessava la porta de vidre que mal tancava la sortida al balconet. El balconet era la bondat dels dies de sol i donava als darreres dels altres blocs de pisos construïts allà pels anys seixanta, setanta. Gaudia enormement de la lectura. Era la primera vegada que una historia de la meva vida de lector transcorria a la ciutat de Lübeck, la ciutat on va néixer Mann. Així com diuen els americans dels EEUU, la ciutat és a la meva llista. Em fascinava la personalitat d’un dels fills de la decadent nissaga, el caràcter del qual li feia impossible que se sentís còmode, feliç i integrat en la inequívoca i inqüestionable tradició familiar. Em recordava l’obra un pèl més costumista de Rusiñol.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...