01 de setembre 2006

Maó

27 d’agost. Mentre venia cap aquí amb bicicleta –som a Cavalleria, una altra vegada- i després de la conversa telefònica amb en Miquel, he pensat que potser sí que hi ha prou indicis per concloure que s’ha clos una etapa i que si no hagués estat perquè s’ha tancat un període vital no hauria pres la decisió –si es pot anomenar així el pingpongueig entre Inca i Maó que m’ha provocat tanta migranya- de partir de Mallorca i mudar-me un altre cop a Menorca. Vaig arribar a Palma ara fa set anys amb feina de professor de llengua alemanya a l’institut d’educació secundària Josep Maria Llompart, tot i que tot d’una em van desplaçar –diguem-ho així- a l’institut de S’Arenal. Quan vaig arribar a s’Arenal de Llucmajor l’escola encara no era acabada de construir. Durant el primer trimestre la meva feina va consistir a fer classes de segona llengua estrangera a alumnes de primer cicle d’educació secundària, és a dir a nins i adolescents d’entre dotze i catorze anys. Com que l’edifici encara era en obres vaig haver de ser jo qui cada dia anés d’una escola a l’altra. Cada setmana visitava els col•legis públics dels Tamarells, S’Algar, Son Verí i Es Pil•larí i atès que no tenc carnet de conduir em traslladava d’un lloc a l’altre a peu o amb transport públic, amb bus –el 15 o el 23. Així va ser el meu primer contacte amb s’Arenal, és a dir profund des del primer moment. En set anys s’han esdevingut moltes coses, naturalment, però el que vull fer notar ara és que l’últim curs a Mallorca també l’hauré fet impartint classes d’alemany, però aquesta vegada no a un institut sinó a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma. És a dir que en set anys no crec haver-me quedat estancat professionalment, vaig treure les oposicions i he anat avançant –sempre s’avança. I he avançat fins a arribar al mateix punt de partida, Maó, la meva ciutat natal. Sembla que el conducte umbilical s’escurça una altra vegada. El temps que hauré passat a Palma, set anys, haurà estat el mateix que el que vaig passar a Barcelona estudiant. Ara mateix també crec estar convençut –aquestes coses s’han de dir amb molta precaució- que Menorca tornarà a ser un punt d’intersecció, tot i que ara el pugui sentir com a destí definitiu, o potser serà la base definitiva des d’on operar la meva vida nòmada des d’avui.
31 d’agost. Qui sap quin camí personal i professional em depara el destí? El camí ens el fem nosaltres i jo sé com vull que sigui, però no en tornaré a parlar fins d’aquí set anys més. Ara només em preocupa una cosa: és de tradició menorquina que quan la gent se saluda pel carrer es demaní “Què contes de bo?”. La pregunta demostra una molt bona predisposició inicial a l’optimisme per part dels menorquins. Llàstima que l’optimisme també només sigui inicial, ja que la resposta no sol ser la narració sempre fictícia dels esdeveniments més feliços ocorreguts darrerament, sinó que més tost sol ser “de bo, res!” i llavors es comencen a contar les misèries, també fictícies, i es perd una altra oportunitat de ser alegre. Hi ha una altra versió del mateix d’un que demana a l’altre: “Què contes?”, i de l’altre que respon: “Res de bo!” Menorca és molt bella però la gent tendeix –anava a escriure “irremeiablement”, oblida-ho!- al pessimisme, a la depressió. Per l’aire hi sura molta energia negativa. Sort que de tant en tant bufa la tramuntana, per molt que necessiti com a mínim tres dies per granar-ho tot i tornar a deixar l’atmosfera neta. Així i tot l’illa conté l’optimisme de la bellesa i com que jo ja conec la naturalesa del illencs, intentaré posar remei personal a les seves males llunes i a les seves malenconies. Menorca té un cos bell i una ànima vella: pateix les decadències de qui ho té tot.
* * *
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...