16 de setembre 2006

La pensió per estudiar a Roma

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Durant la conversa, esmentada abans, que va mantenir amb Calbó a Maó, Ramis li va demanar també si havia fet alguna pintura que hagués merescut algun premi i, després de respondre-li que no, que no s’havia exposat a cap concurs de premi, el pintor va afegir que els títols “els vaig obtenir en vista de mos dissenys i l’any 1774 vaig ser honrat d’una medalla i d’una capsa de la mencionada Majestat Imperial Maria Teresa en gratificació de dos dissenyets”.
Cap al final de l’època veneciana, el príncep Kaunitz va fer una tramesa d’obres d’art a l’emperadriu Maria Teresa i hi va adjuntar una carta. A la lletra Kaunitz deia a l’Emperadriu que li enviava una mostra de la genialitat artística d’un jove de vint-i-un anys, de qui ja li havia parlat anteriorment. El Príncep hi valorava l’obra de Calbó en tant que palesava les seves dots com a dibuixant, capaç de perfilar contorns i precisar detalls amb una finor i seguretat tals que el seu art en el dibuix era idoni per fer gravats d’obres preexistents. Aquesta mostra, que potser constava de dos dibuixos, segurament havia estat tramesa a Viena per Durazzo, ja fos perquè l’ambaixador en va prendre personalment la iniciativa o bé perquè Kaunitz li havia encomanat la remissió d’obres d’artistes novells amb alguna determinada finalitat.
A la carta el Príncep parlava també d’una altra obra, però sense esmentar-ne ara l’autoria. Aquesta segona obra era dedicada personalment a l’Emperadriu i havia estat tramesa a Kaunitz per l’ambaixador de França, qui de motu propi havia aprofitat per afegir-li un petit marc. L’ambaixador de França era segurament el cardenal Bernis, que anteriorment havia estat l’enviat diplomàtic a Venècia, però que aleshores exercia des de feia cinc anys el càrrec a Roma. Si bé Bernis coneixeria Calbó a la ciutat pontifícia, no hi ha indicis suficients per concloure que aquesta altra obra fos també de l’estudiant menorquí. En qualsevol cas però -i com a gratificació pels seus dos “dissenyets”-, Calbó no només va rebre una medalla d’or amb l’efígie de l’Emperadriu dins una capseta del mateix metall, sinó que a més li va ser concedida una beca de 600 florins per continuar els seus estudis a Roma.
La Suite Calbó continua amb Wenzel Anton Kaunitz

01 de setembre 2006

Maó

27 d’agost. Mentre venia cap aquí amb bicicleta –som a Cavalleria, una altra vegada- i després de la conversa telefònica amb en Miquel, he pensat que potser sí que hi ha prou indicis per concloure que s’ha clos una etapa i que si no hagués estat perquè s’ha tancat un període vital no hauria pres la decisió –si es pot anomenar així el pingpongueig entre Inca i Maó que m’ha provocat tanta migranya- de partir de Mallorca i mudar-me un altre cop a Menorca. Vaig arribar a Palma ara fa set anys amb feina de professor de llengua alemanya a l’institut d’educació secundària Josep Maria Llompart, tot i que tot d’una em van desplaçar –diguem-ho així- a l’institut de S’Arenal. Quan vaig arribar a s’Arenal de Llucmajor l’escola encara no era acabada de construir. Durant el primer trimestre la meva feina va consistir a fer classes de segona llengua estrangera a alumnes de primer cicle d’educació secundària, és a dir a nins i adolescents d’entre dotze i catorze anys. Com que l’edifici encara era en obres vaig haver de ser jo qui cada dia anés d’una escola a l’altra. Cada setmana visitava els col•legis públics dels Tamarells, S’Algar, Son Verí i Es Pil•larí i atès que no tenc carnet de conduir em traslladava d’un lloc a l’altre a peu o amb transport públic, amb bus –el 15 o el 23. Així va ser el meu primer contacte amb s’Arenal, és a dir profund des del primer moment. En set anys s’han esdevingut moltes coses, naturalment, però el que vull fer notar ara és que l’últim curs a Mallorca també l’hauré fet impartint classes d’alemany, però aquesta vegada no a un institut sinó a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma. És a dir que en set anys no crec haver-me quedat estancat professionalment, vaig treure les oposicions i he anat avançant –sempre s’avança. I he avançat fins a arribar al mateix punt de partida, Maó, la meva ciutat natal. Sembla que el conducte umbilical s’escurça una altra vegada. El temps que hauré passat a Palma, set anys, haurà estat el mateix que el que vaig passar a Barcelona estudiant. Ara mateix també crec estar convençut –aquestes coses s’han de dir amb molta precaució- que Menorca tornarà a ser un punt d’intersecció, tot i que ara el pugui sentir com a destí definitiu, o potser serà la base definitiva des d’on operar la meva vida nòmada des d’avui.
31 d’agost. Qui sap quin camí personal i professional em depara el destí? El camí ens el fem nosaltres i jo sé com vull que sigui, però no en tornaré a parlar fins d’aquí set anys més. Ara només em preocupa una cosa: és de tradició menorquina que quan la gent se saluda pel carrer es demaní “Què contes de bo?”. La pregunta demostra una molt bona predisposició inicial a l’optimisme per part dels menorquins. Llàstima que l’optimisme també només sigui inicial, ja que la resposta no sol ser la narració sempre fictícia dels esdeveniments més feliços ocorreguts darrerament, sinó que més tost sol ser “de bo, res!” i llavors es comencen a contar les misèries, també fictícies, i es perd una altra oportunitat de ser alegre. Hi ha una altra versió del mateix d’un que demana a l’altre: “Què contes?”, i de l’altre que respon: “Res de bo!” Menorca és molt bella però la gent tendeix –anava a escriure “irremeiablement”, oblida-ho!- al pessimisme, a la depressió. Per l’aire hi sura molta energia negativa. Sort que de tant en tant bufa la tramuntana, per molt que necessiti com a mínim tres dies per granar-ho tot i tornar a deixar l’atmosfera neta. Així i tot l’illa conté l’optimisme de la bellesa i com que jo ja conec la naturalesa del illencs, intentaré posar remei personal a les seves males llunes i a les seves malenconies. Menorca té un cos bell i una ànima vella: pateix les decadències de qui ho té tot.
* * *
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...